La fe evangèlica creix a Espanya amb macrofestivals carregats d’espectacle i emotivitat: «Molta gent perduda hi troba consol»

En realitat, en aquest barri amb una marcada presència de població estrangera, sobretot llatinoamericana, a Déu se li resa i se li canta en grup amb quotidianitat. Només cal passejar pels seus carrers per trobar els sons que s’escapen de qualsevol dels més de 20 centres evangèlics de la zona, alguns en imponents construccions aixecades per a l’ocasió, com l’Església Evangèlica Salem, i d’altres instal·lats amb discreció en naus industrials i baixos d’edificis, com l’Església Manantial de Vida a les Nacions, l’Església Cristiana Set de Jesucrist o el Centre d’Ajuda Cristià.

Fenomen en expansió

Però Carabanchel, el barri amb més concentració de temples evangèlics de Madrid, no és una excepció. A Barcelona, el districte de Nou Barris acull 36 locals per resar a Déu segons els principis d’aquest credo, a Sant Andreu n’hi ha 29, i a Sants -Montjuïc es localitzen 28, la majoria de recent obertura. Constitueixen una de les expressions més palpables del fenomen religiós més cridaner del nostre temps: elboomque està experimentant a Espanya la fe evangèlica, que avui compta amb 4.770 centres d’oració al nostre país, cinc vegades més que fa 20 anys.

Una cinquena part s’ubica a Catalunya, la comunitat autònoma amb més locals evangèlics (1.010 en total), seguida per Madrid (855) i Andalusia (744). Actualment, l’evangèlica és la segona religió, després de la catòlica, amb més temples d’Espanya, molt per sobre de la següent, la musulmana, que disposa de 1.985 mesquites al nostre país.

L’any passat, la Generalitat va autoritzar l’obertura de 27 centres religiosos, 24 dels quals eren evangèlics. Parejo a l’augment d’oratoris ha sigut el de fidels. El 1998amb prou feines el 0,2% dels espanyols es declaraven seguidors d’aquest credo, però 20 anys després, el 2018, aquesta xifra es multiplicava per 10 i arribava al 2% de la població.

No obstant això, l’increment més gran s’ha produït en els últims cinc anys, després de la pandèmia, impulsat per l’arribada de persones migrants, sobretot de Llatinoamèrica, on gairebé la meitat de la població de molts països ha abraçat aquest credo, però també per factors aliens al fenomen migratori. «Després de la covid ha crescut l’ànsia d’espiritualitat entre la població. Molts dels qui se senten perduts troben consol i sentit a les seves vides en l’amor de Déu que oferim a les nostres congregacions», explica Guillem Correa, secretari general del Consell Evangèlic de Catalunya.

Un milió i mig d’evangèlics

Aquest organisme calcula que 250.000 catalans segueixen avui la fe evangèlica i que almenys la meitat acudeix cada diumenge a un centre d’oració. A escala estatal, la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d ’Espanya (FEREDE) estima que un milió i mig d’espanyols professen aquesta fe, però no existeixen xifres oficials degut, en gran manera, a un dels trets que distingeix aquesta religió: aquí no hi ha papes, ni jerarquies, només grups de creients que acudeixen amb regularitat a escoltar un pastor. Això dificulta el càlcul i el control del ramat evangèlic, però facilita la seva propagació, perquè ningú posa impediments a la creació de noves congregacions.

Bona part de l’impuls experimentat per la fe evangèlica a Espanya l’han protagonitzat les comunitats neopentecostals que s’han instal·lat recentment al nostre país important el model que ha triomfat als Estats Units i Llatinoamèrica. Acostumen a valer-se de grans cites multitudinàries per propagar la fe, com la que té lloc aquest cap de setmana a Madrid, o l’esdeveniment ‘The Change’, que va reunir 40.000 fidels el 2 de maig a l’Estadi Metropolitano d’aquesta ciutat, amb presència de l’exfutbolista Dani Alves, que va confessar la seva conversió després de passar per presó condemnat per violació. «A la presó, Crist em va fer lliure», va proclamar des d’un escenari més propi d’un concert de rock que d’un ritu religiós.

La irrupció d’aquests grups està generant controvèrsia al si de la comunitat evangèlica tradicional, present a Espanya des de 1868. Si bé la FEDERE veu «positivament» aquest tipus de celebracions, «sempre que es facin respectant la legalitat i la bona convivència», al Consell Evangèlic de Catalunya expressen dubtes davant aquests esdeveniments.

«Sovint, darrere no hi ha grups religiosos sinó empreses interessades a fer negoci, per això posen tant èmfasi en els diners i les donacions», adverteix Guillem Correa, que reconeix «els esforços» duts a terme pel Consell per evitar aquestes macro trobades a Catalunya i critica l’«espectacularitat» que els distingeix. «Els evangelistes som molt alegres i ens encanta cantar en les nostres oracions. Però això és una cosa, i una altra muntarxous per a Youtube, com passa en aquests festivals», aclareix.

Sermons a sobre d’un calaix

Fora de les comunitats evangèliques, la posada en escena neopentecostal també causa desconcert. En les últimes setmanes, a les xarxes socials han circulat nombrosos vídeos de creients donant sermons al metro o en ple carrer davant la incomoditat de viatgers i vianants. «Ens xoca perquè no forma part de la nostra cultura. Al món anglosaxó no és estrany veure algú donant un sermó pujat a un calaix, però nosaltres associem la religió a la litúrgia i a una cosa íntima, no a tanta emotivitat exposada a ulls de tots», analitza l’historiador Mario Escobar, especialista en fenòmens religiosos, que adverteix: «No és un fenomen espanyol, això està passant a moltes grans ciutats europees. L’espiritualitat carregada de demostracions públiques d’emotivitat ha arribat per quedar-se».

Notícies relacionades

Els sindicats decideixen aquesta tarda si mantenen la vaga mentre voten l’acord amb Educació

Claus | Aquests són els detalls de l’acord que augmenta el sou dels mestres en 450 euros mensuals

Sense citar cap credo, la Conferència Episcopal Espanyola va publicar recentment la nota doctrinal ‘El corazón habla al corazón’, en la qual alertava contra els perills de l’ «emotivisme religiós». «Les esglésies evangèliques proclamen l’emotivisme i la teologia del progrés, segons la qual si creus molt tindràs èxit, normalment econòmic. Això els permet captar moltes ànimes pobres i gent senzilla», denuncia l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas.

Aliens a aquests debats doctrinals, aquest dimarts passat es respirava un ambient d ’entusiasme als voltants dels temples evangèlics de Carabanchel. Fa diverses setmanes que els autobusos públics de Madrid anuncien per tota la ciutat la gran cita d’aquest dissabte, i Ernesto, Jaime i Arnulfo, colombians residents a Espanya des de fa dos anys, confirmaven els seus plans per a aquest cap de setmana a la porta de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies: «Per descomptat que anirem al Festival de l’Esperança. És una ocasió preciosa per compartir amb molts amics i familiars el missatge que ens mou: que Jesús ens estima».