Viure amb els pares més enllà dels 30 obre nous focus de conflicte

El conflicte se sustenta en el fet que als pares els frustra que els descendents no aconsegueixin obrir-se pas de manera autònoma, tot i haver-se esforçat a donar-los la millor educació possible i, mentrestant i en general, viuen a casa seva "com si fos un hotel", sense respectar unes normes bàsiques.

I, de l’altra banda, els fills senten aquesta mateixa desesperació per la falta d’un horitzó clar i, com que segueixen sota la tutela dels pares, se senten excessivament controlats. Una situació que pot afectar el desenvolupament personal i la confiança en ells mateixos, de manera que molts cops es produeix una "distorsió total de les relacions", segons assenyala Rosa Rabbani, psicòloga especialista en teràpia de parella i familiar.

Tot i que la majoria d’estudis i debats sobre les relacions familiars se centren en la criança infantil o les tensions amb els adolescents, també hi ha investigacions –tot i que menys nombroses– que han analitzat el problema del "niu ple". Per exemple, una que ha dut a terme la Universitat de La Laguna (Tenerife) indica que la permanència dels fills a la llar familiar durant l’adultesa emergent (de 18 a 25 anys) augmenta els conflictes a causa del "desacord" sobre els valors socials i les expectatives de pares i fills.

Així mateix, una anàlisi portada a terme amb dades de l’enquesta financera de les famílies del Banc d’Espanya, per María José Gil-Moltó i Arne Risa Hole, indica que la convivència amb fills més grans de 30 anys s’associa a menys benestar dels progenitors, sobretot de les mares, ja que tendeixen a assumir més proporció de tasques domèstiques. Alhora, l’informe Salud mental y desigualdad de los jóvenes, del Centre Reina Sofía-Fad Joventut, revela que els qui no poden emancipar-se tenen més problemes de salut mental (un 20%), en comparació amb els qui sí que han abandonat el niu (un 15%).

Per això, segons Enric Soler, psicòleg relacional i tutor del grau de psicologia de la UOC, les consultes sobre conflictes familiars relacionats amb el "niu ple" s’han "multiplicat" els últims 10 anys, amb més "intensificació" després de la pandèmia. En el seu cas personal, s’han triplicat: no sempre els pacients acudeixen específicament pels problemes de convivència familiars, però el xoc acaba emergint al llarg de la teràpia.

Segons la seva experiència, el problema, en el cas dels pares, és que "pateixen un dol" quan comproven que els fills no poden volar, tot i l’educació que han intentat donar-los. "Senten ràbia, impotència. Ho viuen com una injustícia, però sense ser conscients que és una mena de dol i el primer pas per solucionar-ho és el reconeixement", apunta. S’hi afegeix que els pares volen que a casa seva es continuïn complint una sèrie de normes i els fills adults "se senten excessivament controlats" davant frases com ara "¿on vas?", "¿a quina hora tornaràs?", "no te’n vagis sense fer el llit". I finalment el "niu ple" provoca una sobrecàrrega econòmica a la llar i dificulta també les relacions íntimes dels uns i dels altres.

Aquest últim problema està emparentat, alhora, amb el fet que un profús control sobre els fills els impedeix "gestionar la seva independència, els seus diners o la presa de decisions, fet que pot implicar un fre al seu desenvolupament personal, disminueix la confiança en ells mateixos i els dificulta tenir projectes vitals consolidats, com una relació de parella estable". "Afavoreix la sensació de fracàs i psicològicament els dol sentir que la dependència es prolonga sense fi", afegeix Soler. Tot plegat es pot traduir en discussions, empipades i disgustos constants. "Hi ha vegades que els fills es converteixen en eterns adolescents i els pares, en eterns pares d’adolescents, sense evolucionar", afegeix.

Convivència complexa

Notícies relacionades

Jordi Nomen: "A la nit, els mòbils de tota la família han d’estar al menjador"

La cita de ‘therians’ atrau els curiosos

Referent a això, Rosa Rabbani indica que la convivència en aquests casos és complexa perquè "posar normes a una persona de 30 anys no és fàcil, atès que l’autoritat dels pares està dotada de significat però només en certes etapes". Per exemple, indica, hi ha molts pares que es queixen que els seus fills adults viuen a casa "com si fos un hotel", perquè no s’impliquen prou en les tasques domèstiques ni els donen explicacions sobre la seva vida. S’hi afegeix "la lògica preocupació i inquietud de pares i fills perquè l’emancipació no es pot portar a terme".

S’hi afegeix un fenomen, assenyala aquesta especialista, "que en psicologia s’investiga d’allò més" a diversos països i que no està relacionat amb els problemes financers, sinó amb el fet que l’adolescència sembla allargar-se fins a la trentena. Segons Rabbani, es detecta que una bona part de la generació entre 20 i 30 anys posterga decisions pròpies d’aquesta etapa, amb l’argument que encara se senten joves. El resultat és que arriben a la dècada següent i "se n’adonen que no han sigut capaços de consolidar res, i cauen en el desànim o en la depressió".