Vivenda
‘Loft is in the air’
Les botigues intenten resistir, mentre els locals buits proliferen a les grans ciutats
Un local convertido en vivienda en el Raval, en Ciutat Vella, sin cédula y que se vende por 153.000 euros. /
Arquitecte per l'ETSAB, professor d'urbanisme de la Universitat Politècnica i investigador del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona.
ver +
Everywhere I look around (J. P. Young, 1977). Reixats, bústies, cortinetes, catifes, timbres, testos i paraigüers. Portals delators. En els de la xarxa, l’oferta de plantes baixes per viure ronda el miler. La Barcelona compacta suma uns cent mil edificis. Si l’u per cent dels baixos està en venda o lloguer com a vivenda, la persiana no mentia, és que hi ha negoci. Les botigues intenten resistir però, des que les grans superfícies i els gegants digitals van convertir El Corte Inglés en comerç de proximitat, els locals buits proliferen.
Ricardo Bofill va obrir camí a això del viure arran de terra a la ciutat, reformant amb casa i taller una cimentera el 1973. El van seguir Cirici i Bassó amb 18 locals a Vapor Llull, 1996. Jordi Garcés afina el passatge del Sucre el 2012. La idea de l’espai diàfan s’instal·la en l’argot immobiliari català despistant el significat original de la paraula loft, golfes. Un oblit fàcil perquè tiraves un envà i ho tenies. "Ideal parelles. Moltes possibilitats. Oportunitat inversors". Clara Solà-Morales i Eduardo Cadaval tornen el 2016 a la síntesi de vivenda i treball al Poblenou amb una planta baixa d’alt standing. En el fons repliquen la fórmula del colmado català, abans que l’entresol se segregués com un piset més. Els estrangers ens maleeixen quan els convidem al primer segona i n’han de pujar tres. Tenir el negoci en un pis amb placa en el muntant queda ranci.
La planta baixa expressa un cos a cos entre la casa i el carrer i exigeix consideracions arquitectòniques que curin, advertia Pere Joan Ravetllat el 2005, del creixent desinterès de la nostra societat per allò públic i el progressiu abandonament del col·lectiu. Magda Mària i Xavier Monteys reivindiquen el potencial que ofereix combinar vivenda amb tallers, comerços o despatxos per obtenir carrers més vius, bonics i segurs, on les veïnes treguin la cadira a la fresca per veure jugar les criatures i xerrar. No, l’ordenança no ho multa. Als patis d’illa, el perímetre interior podria allotjar comunitats de persones grans que tanquessin de nit i es cuidessin del jardí sense preocupar-se per si falla l’ascensor.
Notícies relacionadesÉs clar que cal protegir les botigues de barri i vetllar per les condicions d’habitabilitat: metres, aire, llum, cuina i bany. També lluitar les batalles que poden guanyar-se. Per a infrahabitatge, el carrer. Tres mil barcelonins dormen al ras; 30.000 confien que els toqui una vivenda pública per sorteig. A la resta, la loteria.
Si el comerç estructurant, la farmàcia, la fleca, el bar, el basar i la perruqueria es blinden a les cantonades, els altres locals poden oferir funcions mixtes en vies que no formin part del sistema arterial principal. Haurien de complir condicions, almenys dos de tres: carrer sense cotxes, altura generosa, pati suficient. El cristal·lí es relaxa a partir dels sis metres. Quan l’arquitectura allibera aquesta distància saludable, el cos i el cap ho agraeixen.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- CRÍTICA Estrella Morente brilla amb cançons universals tenyides de jazz
- Festival de música La final del Benidorm Fest anota la seva dada d’audiència en cinc anys
- Polèmic recompte Xoc entre el vot del públic i el del jurat
- CRÍTICA Sabine Devieilhe i Jakub Józef Orliński, pur or barroc al Palau
- Antic terreny industrial Detectats residus tòxics al costat de les Tres Xemeneies