"Vaig pensar que em quedava sense casa"

"Vaig pensar que em quedava sense sostre". María José A. és una de les més de 100 víctimes d’una de les estafes immobiliàries més grans d’Espanya, en què presumptament hi ha implicades 17 persones, entre elles notaris com Enrique Peña, suspès de les seves funcions, i l’advocat Francisco Comitre. Un total de 128 famílies catalanes van perdre el seu habitatge o van estar en risc de perdre’l per l’actuació de la trama, que s’aprofitava dels afectats, entre ells ancians i malalts, per a, segons l’acusació, enganyar-los. Ells creien que estaven demanant un préstec i, no obstant, firmaven –sense el seu consentiment informat– la compravenda de les seves cases per un preu molt inferior al seu valor de mercat.

Està previst que aquest dilluns comenci a l’Audiència de Barcelona el judici contra aquesta trama. La fiscalia també situa com a presumpte capitost Artur Segarra, un estafador que, fugint de la justícia per aquesta causa, es va refugiar a Tailàndia, on va assassinar i va esquarterar l’empresari David Bernat. El fiscal reclama fins a més de 20 anys de presó per als acusats, tot i que s’està ultimant un pacte entre la defensa i el ministeri públic per rebaixar aquesta petició i que la majoria d’ells no ingressin a la presó. Segons l’acord, també s’anul·larien les compravendes.

La història de María José A. es remunta a la crisi del 2008, quan intentava resistir i mantenir oberta una botiga de roba i complements. Quan arribaven el Nadal i els Reis, feia molt bona caixa. "Tenía molt bona clientela", explica a EL PERIÓDICO al despatx de la seva advocada, Marta Masip, del bufet Molins&Parés. Un dia es va veure abocada a intentar aconseguir un préstec. Havia de comprar material i no tenia diners. "Volia aguantar, a veure si la crisi amainava", recorda. "Em vaig posar a buscar qui em podia donar un préstec de 3.000 euros, prou per comprar estocs de saldo i fer diners. Em demanaven que posés el meu pis com a aval", afegeix. Era sobre al mes d’octubre del 2012.

La dona va picar a diverses portes i, l’endemà al matí, la va trucar David Navarro (un dels imputats), que aparentment, segons el fiscal, oferia i contractava productes financers que permetien obtenir liquiditat. "Em va dir que volia venir a casa meva, al Prat de Llobregat. Només per veure com vivia. Em va dir que no feien falta escriptures ni res d’això", assegura la María José A. Va ser, segons diu, "molt amable" amb ella. En cap moment va imaginar el que passaria després. "Jo vaig confiar en ell", remarca. L’acusació pública afirma que, finalment, el que la dona va convenir amb l’acusat era una modalitat de préstec personal garantit amb l’habitatge, cosa que permetia María José A. continuar residint a la seva vivenda habitual, on viu amb una filla. "Em va dir que, en comptes de 3.000 euros, demanés 5.000 euros, que les despeses eren les mateixes. La meva idea era saldar-lo al gener", després de la campanya de Nadal i Reis. Tot just tres mesos més tard.

Preu irrisori

Però el producte que David Navarro –argumenta el fiscal– oferia a María José A. no era un préstec personal amb garantia immobiliària, sinó que una de les seves societats (Gestió Activa Civil Mercantil) comprava l’habitatge a canvi d’un preu ajornat de 41.700 euros, quan el valor era llavors de 250.000. María José i l’intermediari van anar al despatx del notari investigat, Enrique Peña, que li va posar davant els documents. "Jo vaig escoltar el que ell em va dir que llegia i vaig firmar. Jo no vaig llegir el document perquè un es fia del notari, perquè per a això hi vas i li pagues", recalca la víctima.

Al cap d’un temps, segons la seva versió, va contactar amb David Navarro perquè no li havien passat cap quota del préstec i ella no volia que s’acumulessin els pagaments. Ell li va dir: "Crec que no ho has entès bé. En realitat, per si mateix, no és un préstec". "¿Com que no és un préstec?", va respondre la María José, que li va recriminar que ella no tenia còpia del que havia firmat. "No vaig voler parlar-ne més i vaig anar al notari. L’administratiu de la notaria em mirava amb els ulls desorbitats i em va preguntar: ‘¿Tu saps què has firmat?’. Li vaig dir: ‘Sembla que no’". Llavors va llegir les còpies que li havia donat i va veure que havia venut el seu pis per 5.000 euros. A més, havia firmat un contracte de lloguer amb ells en què havia de pagar 400 euros, assenyala la María José.

Por de perdre-ho tot

Notícies relacionades

El Govern opta per territorialitzar els avisos davant la borrasca Oriana

Julio Basulto, dietista-nutricionista: "És pitjor obligar el teu fill a menjar una poma que permetre-li una Coca-Cola"

La situació la va enfonsar més. "No estava passant una bona ratxa i tinc trastorn límit de la personalitat", admet la dona. L’estrès va recaure en les seves addiccions, superades des de fa 11 anys. "Quan vaig baixar del notari al carrer no podia parar de plorar", afirma.

Finalment, va posar el cas en mans d’advocats per evitar el desnonament. La María José va presentar una demanda, amb la corresponent despesa (32.000 euros) i patiment. "Van ser vuit mesos d’infern, sense ajuda de ningú i sense el suport de la meva família", afirma. Amb sacrifici i tenacitat, va recuperar, al final, la possessió del seu habitatge. "Del judici no espero res per a mi, però sí que la gent desconfiï i vagi amb més cura; i que això no quedi impune", sentencia.