"No vull l’etiqueta de víctima"

Gisèle Pelicot ha trencat el silenci un any després de la sentència que va canviar França –i moltes idees falses a propòsit de les agressions sexuals– amb motiu de la publicació del seu llibre Un himno a la vida, que arribarà a les llibreries el pròxim 17 de febrer traduït en 22 idiomes. En aquest, reflexiona sobre com l’edat la va portar a rebutjar l’anonimat en el procés judicial i acabar convertint en icònica la frase "la vergonya ha de canviar de bàndol". "Quan recordo el moment en què vaig prendre la meva decisió, penso que, si hagués tingut 20 anys menys, potser no m’hauria atrevit a rebutjar el judici a porta tancada. Hauria temut les mirades, aquestes maleïdes mirades amb què una dona de la meva generació sempre ha hagut de lidiar", explica en les seves memòries. "Potser la vergonya se’n va més fàcilment quan tens 70 anys i ja ningú et presta atenció. No ho sé. No tenia por de les meves arrugues ni del meu cos".

Al llarg de més de 300 pàgines, Gisèle fa un breu repàs sobre la seva vida fins a arribar a aquell 2 de novembre del 2020, dia en què li va canviar la vida per sempre. La policia de Carpentras la va convocar a la comissaria, després d’haver detingut prèviament el seu marit per gravar sota la faldilla una dona en un supermercat. "El comissari ho tenia tot preparat, amb un psicòleg a la sala per quan em donés la notícia. Em va mostrar una fotografia, però no em vaig reconèixer. Recordo que va insistir. ‘Madame Pelicot, miri bé. És vostè’", explica durant una entrevista a France Info.

El perfil de l’‘home corrent’

En els primers extractes del llibre publicats per Le Monde, Gisèle explica com van ser les primeres hores. "El cervell se’m va aturar. No reconeixia els individus. Ni tampoc aquella dona. Tenia la galta tan flàccida, la seva boca tan llisa. Era com una nina de drap".

El seu testimoni no només va commocionar França, també va impactar arreu del món, i va posar el focus en una realitat que el moviment feminista fa anys que denuncia: el (desdibuixat) perfil de l’agressor. Lluny d’aquesta idea hollywoodiana que el violador és un desconegut que ataca en un carreró a mitjanit les dades apunten al fet que la majoria d’agressions es produeixen en l’entorn familiar i les perpetren homes corrents: pares de família, policies, metges, advocats, electricistes... com Dominique Pelicot, qui durant mig segle va ser l’"home perfecte, bondadós i atent" casat amb Gisèle. "Els meus fills van tornar a les seves vides, però jo no tinc més vida que aquesta. No em queda res d’aquells 50 anys que vaig passar amb el senyor Pelicot".

El judici que ho va canviar tot

Els jutjats d’Avinyó es van quedar petits de cara a acollir els 51 homes acusats d’agredir-la sexualment mentre es mantenia drogada. Pelicot, en el seu paper de marit perfecte, durant 10 anys li va preparar cada matí l’esmorzar. I aprofitava el moment per dissoldre una alta dosi de somnífers que la deixaven completament inconscient. Preparada, sota la submissió química, per ser violada per homes que Dominique coneixia a través d’internet.

Després del xoc inicial, als seus 72 anys, Gisèle va haver d’enfrontar-se a un judici que va generar una gran expectació a escala mundial per la magnitud i la característica dels fets. En el hall es reunien desenes de periodistes arribats d’Espanya, Itàlia, Alemanya o el Japó per donar compte d’un procés històric i públic, com va decidir la mateixa víctima perquè també es pogués veure la cara dels seus agressors.

"¿Per què vas fer això?"

Durant els quatre mesos de procés, sempre va ser rebuda entre aplaudiments, rams de flors i llàgrimes per les centenars de persones, majoritàriament dones, que acudien fins al jutjat per donar-li suport. "A les dones que em van transmetre una força increïble els dono les gràcies perquè, sense elles, no sé si hauria aguantat". Un suport que la va ajudar a poder suportar la pressió i el tràngol d’haver de veure la cara dels seus agressors. "No havia de buscar les paraules alimentades i reconfortades gràcies a la multitud de fora que creixia i m’escortava cada dia als voltants del tribunal", explica.

Notícies relacionades

Un exsoldat marroquí inicia una vaga de fam al no aconseguir asil

Cues al consolat marroquí de Girona per la regularització

Gisèle vol tancar una etapa. "No vull més l’etiqueta de víctima", afirma, alhora que admet que el viscut "no se supera en un tres i no res". Amb aquest llibre, a més, busca llançar un missatge d’esperança: "Vull dir a totes les víctimes que mai s’avergonyeixin ni perdin la confiança en si mateixes [...]. Espero que aquest llibre enforteixi totes les dones que no s’atreveixen a parlar".

Convertida en una icona a França, algunes de les seves decisions durant el procés judicial van desencadenar una intensa polèmica. "No espero que m’entenguin", repetia davant el tribunal. Ara, en el seu camí cap a la curació, vol visitar el seu marit a la presó i formular-li una última pregunta: "¿Per què vas fer això?".