Pau Gaitán: "La tutoria és la política d’inclusió més important i la més infravalorada"

Sí, i parlem de la inclusió per la via sempre de la discapacitat, però hi ha una altra tipologia que són els NEE B i els NEE C, nens amb necessitats de suport per motius socials, econòmics o per la incorporació tardana al sistema educatiu, que en els centres d’alta i màxima complexitat com aquest són molts.

Per gestionar tota aquesta diversitat es van crear els plans individualitzats, els PI. ¿Què són?

Són un document que recull totes les mesures i suports que rep l’alumne. Si el PI serveix per ajustar la pràctica educativa és una eina molt potent, però si serveix per tapar deficiències estructurals i és una simple xifra estadística, al final no deixa de ser un tràmit burocràtic. No és un diagnòstic, és una metodologia. El PI per si sol no canvia res, no és la medicació, és la recepta. La clau és fer una programació flexible per poder anticipar aquestes necessitats de diversitat, és no improvisar.

¿Quins tipus de coses recull?

Per exemple com tractem un alumne que té una crisi d’agitació a l’aula. ¿Què cal fer? Si necessita un temps de descans, si necessita activitats més curtes, si necessita codocències. La intensitat de les mesures és bàsica. Aquí hi ha un concepte clau que és el disseny universal de l’aprenentatge (DUA). Des de l’any 2017, amb l’aprovació del decret de l’escola inclusiva, s’aposta per aquest DUA. Per mi el DUA és la millor política preventiva per controlar l’excés de PI. El currículum està fet per entendre aquesta diversitat.

¿Com es decideix que un alumne necessita un PI?

Quan el tutor detecta que les propostes de l’aula, tot i aquesta flexibilització del disseny universal de l’aprenentatge, no donen fruit. O quan el tutor veu que aquest alumne necessita un altre tipus d’avaluació perquè madurativament no està preparat perquè presenta moltes crisis d’agitació… La visió del tutor és molt important. La tutoria és la política d’inclusió més infravalorada i la més important. El tutor és algú que t’acompanya. A secundària aquesta figura seria l’orientador, també.

¿Quin és el paper de la família?

La família és fonamental. No s’ha de sentir al marge d’aquest PI.

Per a moltes famílies ha de ser dur acceptar que el seu fill no segueix el ritme i que cal rebaixar-li les expectatives.

Un PI no rebaixa les expectatives, traça recorreguts transitables per a tots els alumnes. A l’alumne se li ha d’exigir sempre el màxim que pugui donar en aquell moment. Aquí hi ha el gran error. Si tens un alumne a I4 amb un retard maduratiu, potser comença el curs sense poder gestionar la seva motxilla sol, però no s’ha de desistir. S’ha de treballar perquè, al seu ritme, acabi gestionant-la. Quan la família confia en el centre, el PI deixa de ser un paper i es converteix en un camí. Parlem de famílies que moltes vegades es poden sentir molt excloses del sistema. Quan les famílies arriben al centre solen estar molt desorientades i de vegades poden estar fins i tot a la defensiva, però el treball de l’escola és fer-los confiança. Acompanyar-los. Explicar-los que aquest document no és un estigma, no és una etiqueta, sinó una foto real de com està funcionant tot.

Notícies relacionades

Així està la situació de les línies de Rodalies Renfe a Catalunya: retards i limitacions de velocitat un mes després de l’accident de Gelida

Educació retira 247 concerts d’escoles que segreguen per sexe

¿Noten que cada vegada hi ha més alumnat amb PI?

Al final es fan els PI que es necessiten. L’escola s’ha obert a la diversitat i ens hi hem d’anar adaptant. És important que s’entengui que l’escola és diversa i que no tot passa per fer un PI, i que això no suposa que rebaixem en res l’objectiu de millora educativa. La clau és aquesta.