Catalunya dona per perduda la lluita contra algunes espècies invasores: «És més intel·ligent deixar-ho per no llençar els diners»

En els últims anys, l’ILP (índex de planeta viu), un dels indicadors clau sobre l’estat de la biodiversitat, ha caigut un 28%. A les aigües continentals i en zones humides, el descens és encara pitjor: del 40%. Una de les causes d’aquest declivi són les espècies exòtiques que s’han convertit en invasores. «Exòtica no significa invasora», puntualitza l’ecòleg. «No obstant, moltes de les espècies exòtiques tenen potencial per amenaçar els ecosistemes autòctons i estar catalogades com a invasores», detalla.

Les invasions ecològiques consisteixen en processos «llargs» i, en part, «atzarosos», en els quals sempre influeix l’acció humana: «Com més persones hi ha, més possibilitats que les espècies exòtiques ocupin espais que els deixem buits en els ecosistemes natius». En molts casos, aquests processos de colonització suposen la pèrdua de biodiversitat local. «Necessitem totes les eines científiques per poder dur a terme la millor gestió possible», defensa Pino.

Aquest coneixement és necessari precisament per analitzar en quins casos encara hi ha marge d’actuació i en quins no. «L’embat és tan gran que no sé si tindrem prou recursos per lluitar contra això, però amb algunes espècies val la pena intentar-ho», resumeix. Prismàtic, una plataforma d’informació per millorar la gestió de la fauna i la flora, va organitzar fa dues setmanes una jornada de treball per exposar diferents exemples sobre com respondre davant la presència d’aquests animals exòtics que posen en perill la supervivència de les espècies autòctones.

El temps importa

Una de les variables sobre les quals es va debatre en aquesta sessió de treball va ser el temps. I la principal conclusió sobre aquest concepte és clara: «El temps importa». Per entendre-ho, n’hi ha prou d’observar les diferències entre la Gran Bretanya i Alemanya a l’hora de fer front a l’expansió de la granota toro. Al país germànic, actuar tard li va costar un milió d’euros més del que les arques britàniques, que van reaccionar abans, van invertir en l’erradicació de l’espècie. «Al principi, les opcions d’èxit de l’espècie són baixes, i les possibilitats d’eliminar-la, elevades, però amb el pas dels anys això canvia i la batalla es converteix en impossible», assenyala Fernando Loras, investigador de la Societat Catalana d’Herpetologia.

Des de fa anys, el programa Exocat s’encarrega d’identificar les noves espècies exòtiques i d’identificar hipotètiques invasions futures: «Les prioritats són, per aquest ordre, la prevenció, la gestió, el seguiment i, en darrer terme, quan no hi ha res a fer, l’assumpció de la nova realitat». En aquests moments, només a Catalunya es comptabilitzen 1.678 espècies exòtiques. D’aquestes, un 37% no estan encara establertes. Un altre 30% sí que habiten de manera constant en territori català. I un 11,8% es poden definir com a invasores.

«Artista de la colonització»

Hi ha exemples molt coneguts, com la cotorra argentina o el visó americà. Aquest últim posa en perill les malmeses poblacions de turó europeu després de sortir de granges pelleteres als anys 80 i Pino el defineix com un «artista de la colonització» per la seva capacitat d’adaptació. Però també s’han detectat espècies menys mediàtiques com dos tritons exòtics (‘Ommatotriton ophryticus’ i ‘Ichthyosaura alpestris’) que han aparegut en dos espais naturals.

«Les xifres augmenten perquè hi ha més ciència, però també perquè no paren d’arribar noves espècies», diu Pino. Les àrees que més pateixen aquest impacte són la regió metropolitana, les comarques de l’Ebre, el nord de Girona i, en general, tot el litoral, ja que està molt antropitzat: «En l’antropocè hi ha una espècie que s’ha expandit per tot arreu i ho condiciona tot: la nostra». «A Collserola, per exemple, s’han invertit molts diners a eliminar els ailants (‘Ailanthus altissima’), però la lluita és eterna i sempre acaba en empat», lamenta l’especialista.

Sònia Garcia, investigadora del CSIC i l’Institut Botànic de Barcelona, esmenta el cas de l’ungla de gat (‘Uncaria tomentosa’), una planta enfiladissa procedent d’Amèrica que ha crescut preocupantment en zones turístiques de la Costa Brava: «Costa canviar la visió de la gent perquè vegin aquesta espècie com un perill i no com una planta bonica». «En ocasions, fins i tot detectem acàcies no autoritzades o gineris (‘Cortaderia selloana’) en jardins públics», avisa.

Notícies relacionades

El final de la granota toro o quan l’extinció d’una espècie és una bona notícia

«Es busquen»: l’os rentador o l’esquirol gris de Londres, potencials espècies invasores a Catalunya

Els científics proposen restaurar ecosistemes al complet i no dur a terme actuacions puntuals que obliguen a continuar malgastant diners constantment. Marc Vilahur, director de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la Generalitat, remarca que l’estratègia de detecció i erradicació primerenca ha d’estar liderada per l’Administració, però ha de tenir el suport dels centres de recerca, les entitats ambientalistes i les empreses del sector.

Sobre la idea de «nova realitat», Pino posa sobre la taula el cranc americà: «Aquesta espècie invasora que s’ha propagat pels nostres rius, però alhora sustenta les poblacions de llúdries i altres aus autòctones». «Sovint l’erradicació és impossible i les espècies exòtiques formen part dels ecosistemes», prossegueix. «En aquestes ocasions, quan la seva desaparició fins i tot podria arribar a ser contraproduent, ¿què hem de prioritzar?», es pregunta el director del CREAF.