"Per deixar una banda cal pagar amb diners o amb sang"

L’Alejandro és un veneçolà de 23 anys que viu a Madrid des dels 15. Al cap de poc d’arribar a Espanya va ingressar en els 42 (Forty-Two), un grup d’origen llatí i arrelat a Madrid. Ara és un supervivent que ha aconseguit sortir d’una banda. Perquè, a l’entrar, es jura que no s’abandonarà mai. "D’allà només se surt pagant, amb diners o amb sang", explica a EL PERIÓDICO.

Ell ha sigut l’excepció a la regla, perquè no va fer cap de les dues coses. El que ell va fer va ser resar, costum que encara manté. Ens rep a la seu de Fuerza Joven España, una divisió del Centro de Ayuda Cristiano, comunitat evangèlica que es dedica a treure joves de les bandes o de la prostitució. Amb ell ho van aconseguir. "I precisament va ser un altre exmembre de la banda dels Ñetas, els nostres grans rivals, el que més em va ajudar", explica.

L’Alejandro el van captar en el seu institut. Els menors són el seu principal objectiu. Ments molt més permeables i manipulables que els adults, i s’enfronten a menys anys de condemna pels seus delictes. Ell va començar relacionant-se amb alumnes "que feien coses diferents. Que fumaven, que bevien, coses que jo no feia a casa meva".

La droga el va enfrontar amb la seva família i, amb 15 anys, se’n va anar de casa. Allà li va allargar la mà la banda, donant-li empara: "Em van ficar a viure amb ells en una casa ocupada. Però em van explicar que, per quedar-me, necessitava ingressar. Si estava amb ells, havia de ser d’ells". I va acceptar.

Totes les bandes tenen els seus ritus iniciàtics. La Mara 13 clava al principiant una pallissa de 13 segons. Per ingressar en la 18, el colpegen durant 18 segons. "En el nostre cas no eren segons, sinó cops. Rebem 42 cadascun dels tres aspirants. Els tres amb les mans aixecades fent el símbol de la banda amb els dits. Si abaixàvem les mans, tornaven a començar".

Aguantar la pallissa li va permetre quedar-se a la casa, però ara començava la seva mili particular: l’anomenada probatòria, el període en què el nouvingut demostra la seva vàlua: "Em van dir que havia d’aportar. A les bandes es paguen quotes. I cal treballar. Robant, extorsionant o com jo vaig començar: venent droga".

Segons explica l’Alejandro, són molts els menors que transporten grans quantitats de droga. Aixequen menys sospites. "Alguns van en patinet. Jo anava caminant, amb taxi, en Uber". Pel que sembla, era bo venent a més de transportar. I això va cridar l’atenció dels caps de la banda, que el van citar per juramentar.

Càrrecs dins de les colles

El jurament, a més de ser el moment en què es compromet per sempre amb la banda, és una pujada de rang. Perquè les colles tenen càrrecs. El que mana és el suprema. El que recapta i guarda els diners, el tresorer. L’Alejandro havia de ser ascendit a soldat. Però això requeria un altre ritual iniciàtic.

"Cada banda té uns colors. Els Trinitarios, per exemple, que eren els nostres únics aliats, el verd. Forty Two té el vermell. A mi em van donar un mocador blanc i em van dir que l’havia de tornar totalment vermell, ple de sang", recorda l’Alejandro, requisit que va complir en una baralla.

Després del jurament va canviar tot. "Ens van repartir els capítols. Una banda es divideix en capítols segons la zona on siguis". I els superiors els van explicar les noves normes: "Cada dimecres havíem de reunir-nos a la casa okupa i pagar la quota, que podia ser de 50 euros o més. Si no pagaves una setmana, rebies càstig. Si no pagaves en dues setmanes, et posaven en cerca i rebies el doble càstig".

Ser soldat també suposava implicar-se en les baralles de carrer. Explica que "les nits fortes de les bandes aquí a Madrid són les festes dels pobles. Abans d’anar-nos-en, ens posaven en fila i repartien armes. Matxets, pistoles. Perquè no es va a la fira. Es va a caçar els de les bandes rivals".

De la marihuana al cristall

Per a un nen de 15 anys, pagar 50 euros cada setmana és inviable. I va emprendre una fugida endavant: "Vaig haver de vendre més droga. Vaig passar de la marihuana a la cocaïna, al cristall. I allà em vaig enganxar. Consumia sis grams de coca en dos dies. Això són 600 euros". Un cercle viciós amb què no comptava.

Aquesta dinàmica el va portar als robatoris. I a una escalada de violència alimentada pel seu sentiment de pertinença a una família: "Anàvem als barris a buscar diners. A robar, a atracar. Ens encaràvem, buscàvem problemes. Jo he clavat cops de bat, de litrona, punyalades".

Una d’aquelles nits, l’Alejandro i tres membres més de la 42 es van trobar amb quatre d’una banda rival: "Vaig clavar tres punyalades a un que estava sotmetent el meu company. Ells van aconseguir fugir i jo vaig anar a refugiar-me en una discoteca. Al cap de poc, es van encendre els llums de la sala i van entrar uns 30 policies contra nosaltres. Tots quatre vam ser presos. Els dos adults van anar a Alcalá-Meco. Els dos menors vam passar uns dies al centre de menors".

Notícies relacionades

El secretari d’Estat de Transports s’instal·la a Barcelona fins que Rodalies recuperi la normalitat

Ja no són colles

Per l’agressió va pagar 3.000 euros d’indemnització, que va sufragar la seva mare i li va suposar la fallida total de l’economia familiar. Ell va començar a dubtar de la banda. A Fuerza Joven España va trobar gent amb el seu mateix problema: "El que més em va ajudar va ser un ex Ñeta. Si ens haguéssim conegut abans, ens hauríem matat".

Després de més de sis anys a la banda, reflexiona: "Ells et fan sentir que t’estimen com una família, però és mentida, et porten pel mal camí i jo encara estic pagant per tot allò. De família de veritat només n’hi ha una i ara m’estima, quan abans no em volien ni veure per casa". I adverteix que el problema de les bandes "està molt en alça, tot i que no es vegi. Cada vegada els capten més petits. I ja no són bandes només llatines, en la meva hi havia espanyols i també marroquins. Són bandes juvenils i ningú hi està segur".