La solidaritat a la zona zero

Silenci i molt respecte. Han passat poc més de 12 hores des del tràgic accident ocorregut a Adamuz i el poble no ha arribat a adormir-se del tot. La nit es va passar en vetlla: traslladant material i medecines, movent persones, responent trucades i, sobretot, acompanyant les víctimes i els seus familiars. A primera hora del matí, molts d’ells seguien reunits a la Llar del Pensionista, convertits en un improvisat refugi emocional. Allà, entre cigarrets, vasos de cafè ja freds i telèfons que no deixaven de marcar, l’espera es feia interminable.

Entre les afectades hi havia la Marta, arribada des de Huelva, que recarregava el mòbil una vegada i una altra recolzada a la barra. Amb els ulls plorosos, rebutjava parlar. El seu marit, també de Huelva, havia tornat a Madrid per feina i no aconseguia contactar amb ell. Altres persones, com la María també optaven pel silenci. Asseguda en un sofà i amb la mirada clavada a terra, s’aïllava mentre altres familiars preguntaven insistentment als membres de Creu Roja. En el seu cas, el seu millor amic viatjava en l’Alvia amb destí a Madrid. Al conèixer la notícia, es va desplaçar amb la família primer a Sevilla, després a Còrdova i, finalment, a Adamuz, on van arribar de matinada. «Portem tota la nit d’hospital en hospital», explicava amb la veu trencada, abans d’admetre: «No estic bé, estic espantada». Passades les deu del matí, diversos autobusos van traslladar els afectats a Còrdova: al centre cívic de Poniente, on rebrien atenció psicosocial, i a la Comandància de la Guàrdia Civil per a la presa de mostres de l’ADN.

Mantes, aliment i companyia

Mentrestant, a les portes del poble s’acumulaven els mitjans de comunicació arribats de tot Espanya –i també de l’estranger–, però Adamuz tenia altres protagonistes. Els primers a arribar al lloc de l’accident van ser els seus veïns. Van facilitar accessos a la Guàrdia Civil i als serveis sanitaris, van repartir mantes, aliments i van oferir una cosa tan necessària com companyia. Fins a la zona zero hi van acudir persones com Raúl Montero, taxista del municipi, que a l’assabentar-se del succés va agafar el seu cotxe i va començar a traslladar ferits, arribant a portar-ne fins a quatre alhora. «Es notava la por. Hi havia molta por», relatava. Es va poder mobilitzar gràcies als avisos que van circular pels grups veïnals de WhatsApp i les xarxes socials de l’Ajuntament. Juan Romera va ser un altre dels veïns que van participar en les tasques de rescat, que defineix com a «tremendament dures», en un terreny de molt difícil accés. «Tant de bo no hagués vist res», confessava, encara afectat.

Bona part del poble es va bolcar en tasques menys visibles però igual d’imprescindibles: coordinar, arreglar la caseta municipal i la mateixa Llar del Pensionista, portar menjar i aigua. Dones com la Pilar van resultar clau. Es va assabentar del succés per les xarxes i va acudir immediatament al punt de trobada per oferir ajuda. «Al principi feia falta de tot», recordava. Es va quedar allà fins ben entrada la matinada i amb prou feines havia dormit. Entre les escenes que més la van marcar, recorda la d’una dona de Màlaga que buscava desesperadament la seva filla adolescent, que havia viatjat a Madrid.

Notícies relacionades

Caos a Atocha per viatjar a Andalusia per la falta de cotxes de lloguer

Cancel·lacions i baixa presència institucional a Fitur

Hi va haver també qui va evitar la tragèdia per tot just set minuts. És el cas de Daniel Pineda i Ángela Carretero, una parella cordovesa que va baixar del vagó 7 d’un tren d’Iryo a l’estació de Còrdova. «Hem tingut molta sort», deia ella. Ell, en canvi, no podia deixar de pensar en els altres passatgers: «No paro de donar-hi voltes. Tinc gravats els rostres de la gent amb qui compartíem vagó».

Així que va avançar el dia, els veïns van anar fent un pas enrere mentre les autoritats agafaven el relleu. Ho van fer amb la mateixa discreció amb què havien arribat durant la nit: sense que ningú els ho demanés i sense esperar res a canvi. Adamuz va respondre com a comunitat i va deixar una certesa enmig de l’horror: quan tot falla, la solidaritat de la gent senzilla continua sent l’últim i millor refugi. n