L’home més longeu de Catalunya compleix 110 anys: «Cuino, em faig el llit i vaig a buscar bolets»

Escudé està entre les vint persones més longeves del país –per darrere de la catalana de més edat, Carme Noguera, de 111 anys, entre d’altres– i entre els cinc homes de més edat d’Espanya. A més, està a només tres anys de l’actual home més vell del món i a sis del que més ha viscut de la història, segons l’associació Gerontology Research Group (GRG), que verifica dates de naixement i defunció i alimenta la llista de rècords Guinness en aquest àmbit.

L’home nascut a Capellades (Anoia) el 1916 celebrarà el seu aniversari envoltat de la seva família –té dos fills i dos nets– desplaçant-se des de Barcelona fins a un restaurant a Riells, al Montseny, com fa des de fa dues dècades. Tal com explica a l’ACN, «en absolut» esperava arribar als 110 anys, ja que no hi ha precedents de familiars centenaris.

De fet, la seva mare va morir als 68 anys, i el seu pare, als 33, quan ell tenia 10 mesos. El succés va ser un cop per a les finances familiars, ja que el seu pare tenia un taller de fontaneria a la localitat de l’Anoia que va deixar de ser la font d’ingressos al morir. Amb la seva mare i el seu germà van viure a casa de l’àvia, i admet que ho van fer amb molt pocs recursos: menjaven farinetes i vestien roba prestada. «Estrenar unes espardenyes era molt difícil», recorda, fins que les seves vides van canviar el 1927, quan es van mudar a Barcelona. Gràcies a un parent, la mare d’Escudé va trobar feina en una porteria a la capital i el seu fill va poder anar a l’escola i no passar tantes dificultats.

Quan va arribar l’aigua i la llum

De la seva infància i joventut, entre els records més antics que conserva, hi ha un episodi viscut entre el 1923 i el 1924 a Capellades: «el dia que a casa van canviar els coberts de fusta pels de ferro», incloent-hi forquilles i culleres. També recorda «quan van posar aigua a les cases» del poble i ja no va fer falta anar a buscar-la a la font, o «quan va arribar la llum» al municipi.

De la seva arribada a Barcelona, rememora quan pràcticament no circulaven vehicles per la Gran Via i joves com ell podien jugar en una artèria que avui és de les més importants de la ciutat: passava un vehicle cada quart d’hora o cada vint minuts. Això contrasta amb el volum actual, que voreja els 2.000 per hora, segons dades de l’Ajuntament del 2024.

També relata com va ser testimoni de les obres de construcció del Palau Nacional de Montjuïc, avui seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), la funció original del qual va ser la d’edifici principal de l’Exposició Internacional del 1929. «Ens ficàvem al Palau Nacional jugant perquè estava en construcció», explica, i afegeix que «hi havia uns barrancs a Montjuïc que van omplir de runa» durant les obres. «Tot era a base de carros i cavalls», remarca, i recorda la quantitat de camps i horts entre el centre de Barcelona i Montjuïc.

El 14 d’abril del 1931, quan tenia 15 anys, es va proclamar la Segona República i «hi va haver molta alegria», assegura, perquè «no hi va haver ni un tret i es veia la gent satisfeta». En una entrevista amb Catalan News el 2021, amb motiu del 90è aniversari de l’efemèride, va afegir que «el fet que hi hagués certa llibertat va ser un alleujament» i que l’endemà de l’arribada del nou règim va assistir a una manifestació per demanar l’alliberament de presos polítics a la presó Model.

Llavors Escudé treballava en una empresa que feia figures de sants de guix, i es va quedar sense feina perquè l’activitat es va aturar a causa de l’«anticlericalisme» de la societat del moment. El jove va acabar en una empresa reparant plomes estilogràfiques de la marca Parker, feina que es va veure truncada el 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil. «No era conscient que anava de debò, al principi», recorda sobre la insurrecció militar del juliol d’aquell any. Els fets van desembocar en un conflicte en el qual Escudé es va implicar voluntàriament.

El Regiment Pirinenc: Bielsa, Jaca i l’Ebre

Després de l’esclat de la guerra, la Generalitat de Catalunya va posar en marxa la primera unitat militar pròpia des del 1714: el Regiment Pirinenc. Escudé s’hi va allistar, perquè sempre li havia «agradat molt la muntanya» i el batalló estava preparat per anar al Pirineu. L’1 de març del 1937 van sortir de Barcelona cap a Broto (Osca) i, després d’uns mesos «fent instrucció i alguna tonteria», explica, els van donar armes i els van situar al front del Pirineu aragonès, en batalles com la de Belchite. «Anava de trinxera en trinxera, passant alguns atacs i contraatacs salvant la pell», fins que el front aragonès va caure la primavera del 1938 i la seva divisió va quedar assetjada pels franquistes en el que es coneix com la bossa de Bielsa.

«Ens vam quedar tancats allí i vam anar aguantant tot el que vam poder, perquè no teníem ni canons: només granades de mà i fuselleria», recorda; «però el terreny ens afavoria i vam aguantar des del març fins al juny». Al final, els franquistes van aconseguir el territori, però els combatents republicans, com Joan Escudé, van poder fugir a França, cosa que es va interpretar com un èxit. A l’altre costat de la frontera, «preguntaven, d’un en un, si volíem anar amb Franco o amb Negrín [president del Govern republicà]».

Més del 90% dels soldats, com ell, van decidir mantenir-se en el bàndol republicà. Els van portar amb tren a Portbou i, des d’allí, a la batalla de l’Ebre, on Escudé va estar en el servei d’informació i va realitzar tasques d’observació, subministrament d’aliments i ajudant de cuiner, de manera que no va estar en primera línia. Després de la derrota republicana, va formar part de la retirada que el va portar a Sant Cebrià del Rosselló, a la Catalunya Nord, entre el febrer i el juny del 1939, on els francesos «feien molta propaganda» perquè s’aliessin en el seu exèrcit. Ell ho va rebutjar, interpretant que França «no deixava passar» gaire material de guerra per la frontera, i evitava així armar els republicans.

Dificultats laborals en la postguerra pel seu passat republicà

De tornada a Catalunya, Escudé explica les dificultats per trobar feina: l’empresa on reparava plomes Parker no el va voler readmetre perquè «eren uns feixistes italians» i rebutjaven els seus antecedents com a combatent republicà. A través d’un parent, va acabar com a comercial en un taller de manipulats de paper i, amb els nous ingressos, es va poder casar i en els anys 50 va tenir els seus dos fills. «Ja vaig poder venir aquí a casa [el seu domicili actual a Barcelona, que va acabar comprant] i em vaig poder fer soci del Barça», afirma, i afegeix que fins i tot va poder muntar el seu propi taller de manipulats de paper. Gràcies als anys treballats, al jubilar-se va tenir pensió, i també per alguna herència familiar va aconseguir una estabilitat financera de la qual havia estat privat de jove.

Actualment, el veterà català de la Guerra Civil més vell –ja vidu– continua desplaçant-se cada dijous al Montseny per dinar amb la seva família i va a buscar bolets al mateix massís quan és temporada, tot i que admet que ja no pot ajupir-se per la seva mobilitat reduïda. A casa encara es prepara l’esmorzar i el dinar, i per il·lustrar-ho explica que aquesta setmana s’ha fet xampinyons fregits i un saltejat de trossos de pollastre amb patates i carxofes. Entre els seus plats també hi ha els llagostins, la pasta o la fideuà. «L’única preocupació que tinc és que la nevera estigui plena».

Veneçuela, la llengua catalana i els joves

A casa descansa i dorm sovint, però es manté actiu fent crucigrames diàriament i està informat de l’actualitat, llegint el diari cada dia. De fet, durant la conversa amb l’ACN comenta la situació de Veneçuela i es pregunta si la llibertat que pregonen els Estats Units és la captura de Nicolás Maduro. «Per a mi, aquests americans són uns vulgars gàngsters, perquè parlen de llibertat i el que volen és només poder, poder i poder», emfatitza, i recorda que han apartat Maduro, però «han posat sanguinaris» a l’Amèrica Llatina durant tot el segle XX i no van deposar Francisco Franco, de qui lamenta que no morís fins al 1975 i que ho fes «amb tots els honors». També comenta que les intencions de Donald Trump són «controlar el mercat del sud [del continent americà], perquè gran part d’Àfrica i Àsia ja està en mans dels xinesos».

D’altra banda, Escudé també opina sobre la situació de la llengua catalana. «En aquella època es parlava més català», diu referint-se a fa un segle. «Per l’Exposició Internacional van venir molts murcians, però encara es parlava molt català, i també abans de la guerra», recorda, i afegeix que actualment al seu barri de Barcelona, al costat de la Sagrada Família, pràcticament ja no el sent.

Notícies relacionades

Les baixes penes a Espanya vinculades a la marihuana atrauen les màfies internacionals

"Celebrem per tercer any"

Sobre les noves generacions i la tendència juvenil cap a l’extrema dreta, considera que «han patit poc» i que tenen una «ambició» més gran que abans. «Hi havia moltíssima gent que estava en condicions de tenir cotxe i no el tenia, i ara hi ha molta gent que no està en condicions de tenir-lo i el té», assenyala, i apunta, a més, que alguns joves «passen de la política» i «escolten alguns dretans que els diuen que guanyaran [diners] sense treballar».

En qualsevol cas, en la vigília del seu 110è aniversari, es reafirma que no creia que arribaria a aquesta edat i ofereix la seva fórmula per fer-ho: «Malgrat el que he passat, he estat tranquil, no he sigut ambiciós, he sigut conscient de fins on podia arribar i fins on no podia arribar», conclou.