De Girona, de la mateixa edat i homes de consens
L’escriptor Javier Cercas i el cuiner Joan Roca, en representació de la seva mare, Montserrat Fontané, Català i Catalana de l’Any respectivament, assisteixen al Consell de Redacció d’EL PERIÓDICO i assumeixen la proposta de ser editors per un dia juntament amb l’equip del diari.
Una estona abans d’entrar al Consell de Redacció, la trobada de cafè i xerradeta del Català de l’Any, l’escriptor Javier Cercas i el cuiner Joan Roca, en representació de la seva mare, Montserrat Fontané, la genuïna Catalana de l’Any, que ha delegat en ell la responsabilitat de ser editora per un dia. Queda clar que no hi haurà dissensió: són de Girona, «som de Girona», diuen, referint-se a una categoria que transcendeix la localitat; «de la mateixa edat», Roca del 64 i Cercas del 62; veïns, cada un a un costat de la frontera, el riu Ter. La referència és una obra del novel·lista, Les lleis de la frontera, de quan Girona era el Far West.
La Catalana de l’Any Montserrat Fontané, matriarca de la saga de cuiners d’El Celler de Can Roca, a casa seva. | ZOWY VOETEN /
Cercas viu ara a Barcelona i tot i que altres vegades ha menjat a El Celler de Can Roca pregunta per les reserves: és més fàcil atracar el Louvre –serà un dels temes que triarà la secció d’Internacional– que no pas asseure’s en el triestrellat dels Roca.
L’escriptor vesteix jaqueta blau fosc i camisa blau clar, amb una aleta rebel que s’escapa dels límits de l’americana. El cuiner, jaqueta blava i negra de quadres i jersei negre de coll alt, i un anell vistós a la mà esquerra. Ulleres tots dos, miopia, presbícia, vida cansada. Diverses vegades es referiran a l’edat, ja amb els 60 fets. «Semblem dos vells rondinaires», deixarà anar més endavant l’escriptor.
La taula és intimidadora: enorme, blanca, amb papers i bolígrafs –sí, encara hi ha gent que escriu a mà, i que duri–, mòbils, ordinadors oberts i tancats i al voltant una vintena de persones, els responsables de la informació. I els dos convidats, sense costum en aquestes tasques d’ordenar el món en una hora.
El director, Albert Sáez, els ha deixat al davant un quadern vermell –color corporatiu– i un boli Bic blau. No prenen cap nota. Escolten les propostes i les mans es posen sobre les cares: sobre la boca o com un prec. No és un bon moment per al món.
Són de Girona, tenen la mateixa edat i són homes de consens: van posant-se d’acord. Repeteixen una frase: «¿Tu com ho veus?». La contenció del començament és facilitat al final. Començar amb Trump és tenir una pedra enorme al ronyó. «Menja fatal», diu el director al Joan per contribuir a la distensió: «És veritat: un molt mal exemple», respon el xef.
«L’humanisme»
Uf, Economia; uf, Política; uf, Societat. «Ara arriben coses més agraïdes», diu el director. Cercas connecta dos temps: «Hi ha dues revolucions que quan érem nens no existien: la de l’ecologia i la de la igualtat». En defensa de les persones, Roca intercedeix per l’«humanisme».
Entre les propostes de Barcelona, l’obra de la Sagrada Família. Cercas: «Ara no hi ha tanta controvèrsia, ¿oi?». Roca: «Alguns arquitectes deien que era una mona de Pasqua, però això no se sent tant». Es veuran ploms i tensions quan comencin les demolicions.
Notícies relacionadesAh, Cultura; ah, Esports: més relax, més facilitat, més humor. Elogis per a Rosalía i Aitana Bonmatí. No són de Girona, però tant és. Cercas diu que és aficionat al tennis. Roca és culer, i del Girona. «¿Heu estat bé?», pregunta el director: «Molt bé».
En representació de la senyora Fontané, Joan Roca pensa que la seva mare estarà d’acord amb les notícies triades i que, si no, vindrà a buscar-nos: «Ella ho hauria fet molt millor. Està molt ben informada». Una altra vegada refredada, l’hivern no és gaire compassiu amb l’edat. Una dona de Girona, de consens, que ha viscut i prosperat a la frontera del Far West.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
