Cercas i els Roca, un dia al capdavant d’EL PERIÓDICO

Van arribar els dos somrients, i com a gironins que són, parlant de coses del barri i de records de la infància. Anaven amb responsabilitat i respecte. «Jo no soc periodista», repetia Cercas. Tot passejant per la redacció es van relaxar a l’adonar-se de la joventut dels seus membres. Al veure’ls asseguts al voltant de la llarga taula, però, la seva gestualitat va canviar. Tots dos a l’uníson van plegar els braços quan es van adonar que allà hi havia molta experiència.

El director, Albert Sáez, va presentar tot l’staff i a partir d’aquell instant el 2025 va començar a desfilar pels seus caps, en un repàs vertiginós. Rostres de concentració. Anatomia informativa d’un any a través de les propostes dels caps d’EL PERIÓDICO.

Va començar Jose Rico amb Internacional. El seu menú de notícies a l’estil xef periodístic estava compost pel fenomen Donald Trump, l’estrany alto el foc a Gaza juntament amb Ucraïna, la generació Z rebel·lant-se al Govern del Marroc, el robatori al Louvre i la mort del papa Francesc.

Començar pel més difícil té avantatges. La restaja va de baixada. Però decidir entre cinc grans notícies impressiona. Així ho va manifestar Roca que va exclamar un «¡caram!» molt de Girona. El silenci de Cercas anunciava una resolució. «Jo no tinc dubtes. Trump és la pedra angular de tot el que està passant. És molt perillós i ens afecta. Roca hi va afegir: «I menja ben malament. La seva alimentació no hi ajuda gens».

Superada la primera prova, van obrir els braços i es van relaxar. Però venia Economia. Natàlia Ríos va desgranar els temes. La nova era d’aranzels, l’aturada elèctrica del 28 d’abril, l’acord sobre l’ampliació del Prat, el fracàs de l’opa BBVA-Sabadell i la crisi habitacional.

Roca va optar primer pels aranzels però després va proposar el problema de l’habitatge, a la qual cosa Cercas es va apuntar immediatament. «Em sembla tan bàsic», va exclamar. «Fa tant de temps que és un problema gros». I aquí va sortir el també articulista. «És clar que un tema és macro i l’altre, micro».

«¿Vosaltres què en penseu?», va intentar buscar ajuda el xef. Va solucionar el greuge el director, Albert Sáez. «Podem afegir aranzels al tema Trump i l’habitatge el deixem a Economia». Van respirar tots dos. «Ens has solucionat el problema», va apuntar Cercas.

Arribava la Política en dual, des de Madrid i Barcelona. Va començar May Mariño amb tres temes: el sisme al PSOE amb la corrupció, el 50è aniversari de la mort de Franco, la dimissió de Carlos Mazón, i va continuar Júlia Regué des de Barcelona amb el judici dels Pujol i el finançament singular per a Catalunya.

«¿Tan fàcil ho teníem?», va assenyalar Cercas, amb les rialles de Roca. Però va prosseguir: «A mi em preocupa la desintegració de l’esquerra. I això provocarà un increment de l’extrema dreta». Un altre silenci. I de sobte va exclamar: «La història no pot ser tan cruel amb Pujol». Una sentència d’escriptor. «Hauries d’escriure una història sobre ell», va afirmar del tot convençut Roca dirigint-se a Cercas. Aquest va començar a decantar. «És un gran personatge. Des que el detenen, el torturen i en el que després es converteix. Hi ha un arc narratiu potent». Van acabar optant per la crisi socialista.

En aquest punt els nostres catalans de l’any ja estaven relaxats. Arribaven les notícies de Societat. La seva responsable, Montse Baraza, va explicar els temes: els incendis d’aquest estiu, les danes i les primeres expropiacions pel canvi climàtic, la revolució de la IA, la reobertura del cas d’Helena Jubany i la reforma de l’atenció primària.

En aquest cas, va prendre la paraula Roca, tot i els seus dubtes sobre com ho podia exposar de manera noticiable. «Cal donar visibilitat al canvi climàtic en el format que sigui. Aquesta transformació hi és. I a les cuines en som molt conscients». Cercas li va donar la raó i va afegir: «Hi ha dues grans revolucions que no existien quan érem petits: l’ecològica i la de la igualtat».

Continuem amb l’àmbit local. «Són de Girona però els deixarem triar sobre Barcelona», va apuntar el director. Cosa que la responsable de la secció, Meritxell M. Pauné, va equilibrar amb un «també soc una mica de Girona». El primer tema que es va treure del barret de copa va ser l’acabament de les Glòries; el van seguir els dos centenaris, el de l’Hospitalet com a ciutat i el metro; l’anomenat per la redacció «fenomen Cardedeu» –la notícia més llegida a elperiódico.cat–, que va de l’èxode dels barcelonins a zones metropolitanes per l’habitatge, i l’any de la Sagrada Família. També es va posar sobre la taula la política barcelonina i el suport a la causa palestina amb el viatge de Jaume Collboni al Pròxim Orient.

Van optar els dos per la notícia més llegida. El sentit SEO va prevaldre i es van deixar portar pel sentit comú més que pel coneixement. «El problema de l’habitatge canvia la ciutat», resumia Cercas.

Els temes de Cultura, liderats per Leticia Blanco, van arrencar a favor de Cercas. La coincidència de la publicació del seu llibre El loco de Dios en el fin del mundo amb la mort del papa Francesc per a la secció és un dels temes estrelles. A més, el treball místic de Rosalía amb Lux l’alerta d’una generació de creadors impressionats per la generació anterior marcada per l’heroïna i la sida, el boom de la música en directe i el serial de Sixena.

L’escriptor va recollir el guant de seguida. «Sens dubte el primer tema». S’hi va afegir amb seguretat de col·lega Roca. «Totalment d’acord». Però Cercas va tornar al seu to habitual d’humilitat. «Em sembla molt potent el fenomen de Rosalía, mentre no es vinculi a la mena d’espiritualitat que em sembla un sopar de duro». Hi va coincidir Roca: «Soc molt fan de Rosalía». I en aquest punt Cercas va recordar l’inici de la seva trobada amb Roca a la redacció: «Espiritualitat és la que tindré al vostre restaurant el mes que ve».

«D’això en sabem»

Va tancar la secció d’Esports. Raúl Paniagua tenia la llista de les notícies convocades. «D’això en sabem», van repetir gairebé a l’uníson amb alegria. Es van proposar el nou Barça de Hansi Flick i Lamine Yamal, la remuntada de Carlos Alcaraz contra Jannik Sinner a Roland Garros, la proesa de María Pérez amb dos ors en marxa, la tercera Pilota d’Or d’Aitana Bonmatí i Marc Márquez, que supera la llegenda de Valentino Rossi.

Notícies relacionades

Moren dos catalans en un accident a l’Aràbia Saudita

La justícia gratuïta guanya terreny amb sis milions més cada any

Semblava que hi hauria debat, però no. «Tenim un problema», va començar el xef Roca. «Jo soc culer i la lliga de Hansi és un esdeveniment, però també vaig veure el partit d’Alcaraz i, és clar, Aitana». A partir d’allà va buscar complicitat amb Cercas. «I tu, què», li va esgrimir. «A mi Alcaraz em va impressionar. Però en el nostre temps la gran novetat són els èxits de la dona». Hi va haver consens i van optar per Bonmatí.

I tal com van arribar, se’n van anar. Recordant Roca que era un impostor. «Aquí represento la mare, que s’ho llegeix tot. Crec que hi estarà d’acord. Però si hi ha res que no li agrada, us trucaré». Quina responsabilitat. I Cercas es va quedar signant llibres.