Anar al col·le amb bolquers, pijama o talons de ‘Frozen’: la falta de límits familiars tensa la gestió de l’aula a infantil

La directora d’una altra escola, a Barcelona, dona una xifra: «Aquest curs, de 21 alumnes, 10 han arribat a I-3 amb bolquer». «Malgrat que, fent una feina amb les famílies, durant aquest primer trimestre hem aconseguit que la majoria el deixi, la situació es va agreujant any rere any», prossegueix la professional, que assegura que «no és només el bolquer». «Pregunten també on és la sala de lactància o si tenim un espai per deixar els cotxets; no entenen que això no és una escola bressol», afegeix.

Descalços o amb tacons

Les situacions descrites per aquestes dues docents de centres diferents no són casos aïllats. Mestres d’educació infantil –a càrrec de criatures d’entre 3 i 6 anys– expliquen situacions molt similars. Nens de I-5 que no van de colònies perquè encara prenen pit; criatures de I-4 que arriben a l’escola en pijama perquè els pares no els han volgut obligar a vestir-se i li donen a la mestra la roba dins una bossa «per si després li ve de gust posar-se-la»; nens amb botes d’aigua a 30 °C o amb els sabates de taló de plàstic de la princesa Elsa perquè «avui només volien portar això».

Un altre exemple. Escola en què en l’etapa d’Infantil els nens van a classe amb ‘crocs’. Un alumne d’I-3 no se les vol posar i el seu pare li entrega a la mestra al nen, descalç, en braços, i li col·loca les ‘crocs’ a l’altra mà. I la mestra –ella sí– li ha de dir al pare que no. Que ha d’atendre 20 nens més i que li posi ell el calçat al nen i que, després, podrà entrar a l’aula. «Però quan obligues el pare a fer el rol de posar uns límits ets la dolenta», es desfoga la protagonista de l’escena.

«Això dels bolquers i el xumet ho pregunten molt, sobretot perquè a I-3 encara fan la migdiada. Abans se’ls deia que no, però com que cada vegada hi ha menys cens i les escoles no volem perdre alumnes, ens estem flexibilitzant per força i acabem dient que ‘a poc a poc’, que ‘no hi ha problema’, però després et trobes que fins i tot algun t’apareix en el ‘bon dia’ [l’acollida, de 8 a 9] amb el biberó», prossegueix una altra mestra, que afegeix que l’impacte de la falta de límits a casa va molt més enllà.

«Després vas a I-3, I-4 i I-5 a proposar alguna activitat i els nens ja et verbalitzen ‘és que això jo no ho vull fer»,a mi això no em ve de gust». I tenen claríssim que ells no volen i no ho fan. És una lluita constant amb el ‘som un grup, som un equip, tots fem això’ i costa horrors», afegeix, convençuda que l’origen és el mateix: la falta de límits a casa. De fet, en ocasions són els mateixos pares els que van a l’escola a dir a la tutora que el seu fill no vol fer el ‘trenet’ [agafar-se del company de davant i caminar en fila, l’única manera de controlar 25 nens movent-se pels transitats carrers de Barcelona, per exemple], i que no l’obliguin.

Diferenciar necessitat i desig

Des del Consorci d’Educació de Barcelona són conscients que aquestes situacions es produeixen, i apunten a la necessitat de «posar criteri». «És important prioritzar el benefici comú, a l’escola atenem la necessitat, que no és el mateix que el desig», resumeix Berta Mozas, tècnica a Sarrià de la Direcció d’Educació i Territori.

Anna Gatell, pediatra de l’Equip Territorial d’Atenció Pediàtrica (ETAP) Garraf de Vilanova i la Geltrú, ressalta la importància de les visites anticipatòries en pediatria. «En el cas del control d’esfínters, en la visita dels 18 mesos et pots anticipar i explicar què passarà a partir dels 2 anys, que tenim un any per davant perquè el nen busqui la seva autonomia i, si utilitza xumet, començar a treure-se’l, si pren biberó, el mateix... Treure el bolquer és ajudar el nen a créixer de forma autònoma», assegura la pediatra, que es refereix també a «un acte de rutina». «Ensenyar a abaixar-se els pantalons, utilitzar el paper, estirar la cadena, rentar-se les mans...», detalla la pediatra, que adverteix que «treure’l abans de temps és també molt perillós pel restrenyiment». 

Gatell remarca que no és el mateix un nen de gener que un de desembre, però considera també un problema que es perdin els límits: que dormin quan vulguin, que mengin quan vulguin... «Els nens necessiten límits; pautes. Han d’aprendre a gestionar les emocions, a frustrar-se. Mèdicament, el consens sobre l’edat per treure el bolquer se situa entre els 2 i els 3 anys. Un nen de 3 anys ha de voler ser autònom. Treure-li el bolquer és beneficiós perquè creixi amb autonomia, amb seguretat», conclou la doctora, que apunta també que l’equip pediàtric ha de tornar a tenir aquest valor referencial d’anys enrere. Moltes famílies es deixen aconsellar més per un altre tipus de gurus de la criança que per l’equip pediàtric del CAP del seu barri i després passa el que passa.

Societat polaritzada

Notícies relacionades

Mireia Miralpeix, mestra d’Infantil: «Els nens agraeixen els límits, no poden carregar amb el pes de decidir quan es treuen el bolquer»

Un edifici de Santa Coloma de Gramenet, desallotjat d’emergència dissabte per les pluges

Per fer-ho tot encara una mica més complicat, a les mateixes jornades de portes obertes en què algunes famílies pregunten pel bolquer o el xumet, n’hi ha d’altres, amb fills de la mateixa edat –entre 2 i 3 anys– que ja pregunten pels resultats en les competències bàsiques de sisè de primària –o fins i tot de quart d’ESO!– o pel mètode que s’utilitza per aprendre matemàtiques a l’escola.

«La polarització és absoluta», assenyala Mar Hurtado, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. «D’una banda, tenim famílies que creuen que hi ha poca disciplina, que no fa falta que els nens opinin tant, que pensin tant... I, de l’altra, mares i pares que defensen que el nen sempre té la raó, que pot fer el que vulgui, que no s’ha d’‘envair’... El repte de l’escola és trobar el punt mitjà, que és una cosa molt sana. I s’ha d’explicar a les famílies que viure en comunitat té molts beneficis, que aprenem els uns dels altres, i que viure en societat significa complir una sèrie de normes», conclou Hurtado.