"No era només ensenyar a llegir, sinó crear consciència"

El 1975 residien a l’Hospitalet 90.000 persones, el 32% de la població, que no tenien ni el Certificat d’Estudis Primaris: eren analfabets funcionals i només podien "dibuixar" la seva firma, sense saber llegir ni escriure. En aquell moment la ciutat acabava de rebre milers de nous veïns que començaven una nova vida treballant a la construcció o a grans fàbriques com la Seat, la Corberó o la Siemens. S’instal·laven juntament amb les seves famílies en alts blocs aixecats per acollir tots aquests nous residents que amb prou feines eren llegits com a "mà d’obra". En aquest context va néixer a la parròquia de Can Serra la primera escola d’adults de l’Hospitalet i molt probablement de Catalunya (es disputen el títol amb la de la Mina, sorgida en els mateixos anys de manera molt similar).

Una escola –en els primers anys sense edifici propi– amb la primera urgència que era ensenyar a llegir i a escriure als treballadors perquè entenguessin els contractes d’ocupació que firmaven i perquè poguessin llegir el full de salari, però que també va servir, una cosa igual d’important, perquè les mares poguessin cartejar-se amb els fills en el servei militar i, al cap i a la fi, assentar una de les bases del projecte: construir sentiment de pertinença al barri i a la ciutat i "crear consciència". No és casualitat que l’escola d’adults naixés gairebé en paral·lel a l’associació de veïns de Can Serra. Els alumnes de la primera eren els membres actius de la segona. Tot això, al voltant de la parròquia del barri, portada en aquells primers anys 70 pels escolapis Jaume Botey, Andreu Trilla i Jaume Salas.

Professorat il·lustre

L’escola de Can Serra no ha passat a la història només per ser la primera escola d’adults de Catalunya, i per ser, a més, escola de ciutadania per a molts, també ho ha fet per la quantitat de docents que hi van passar i que are tenen una entrada a la Viquipèdia: classes nocturnes, que eren de set a deu de la nit, impartides de forma voluntària per professors universitaris com els filòsofs Manuel Sacristán [de qui aquests dies se celebra el centenari del seu naixement] o Francisco Fernández Buey.

Els vincles veïnals teixits a l’escola d’adults de Can Serra –on hi va jugar un paper vital la també escolàpia Mercè Romans, professora i autora del manual de referència Así aprendemos los adultos– van fer que fossin els mateixos alumnes, al cap i a la fi els veïns del barri, els que ajudessin a construir amb les seves pròpies mans el local de la parròquia.

Un d’aquells tres escolapis que van impulsar l’escola, Jaume Botey, es va convertir més endavant en el primer regidor d’Educació en democràcia de l’Hospitalet, posició des d’on va defensar la necessitat de portar l’educació d’adults a tots els districtes de la ciutat. Botey es va presentar com a independent en la llista del PSUC (anava de número tres, després de Francisco Candel i Joan Saura).

Una altra persona que va jugar un paper fonamental en aquesta història és Pilar Massana, que, juntament amb l’exsacerdot Botey, anys més tard formaria part de l’equip impulsor del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

Massana va arribar a Can Serra el 1972 contractada per la parròquia com a treballadora social i va ser una peça clau per vincular els veïns amb l’escola d’adults (i el barri). Companya de vida de Botey, atresora, a més, al pis de l’Hospitalet on viu, centenars de llibres i papers d’aquella època (i d’incomptables lluites posteriors). Documents com els originals fulls parroquials que dibuixava Andreu Trilla gairebé com si es tractés d’un petit còmic, en què convidava al veïnat a acudir a la construcció de la nova església. "La nostra parròquia no és una gran església, són uns locals per servir a la comunitat", hi deia un.

Els materials de Mercè Romans seguien el mètode de les "paraules generadores" del pedagog brasiler Paulo Freire. "S’ensenyava a llegir a través de paraules que provocaven interès", explica Massana. Fulleja el llibre i, juntament amb una fotografia d’un bloc de Can Serra, apareix la paraula "pis". "Tenir un pis era una gran preocupació que unia els veïns, com també passa actualment. I a partir de pis, es treballaven el "pa-pe-pi-po-pu", relata, emocionada.

"Consciència social i política"

"Freire deia que l’alfabetització té dos elements: la formació bancària i la de prendre consciència: qui som, què fem aquí. Som immigrants, som treballadors, som a Catalunya; aquí parlen un altre idioma. Tot això és alfabetització", recorda Massana, que remarca que l’escola d’adults va ser una manera de construir comunitat i de prendre consciència social i política, "en un sentit ampli, no de partit, sinó de consciència cívica, de ciutadania". "Al final, aprendre a llegir i a escriure era la porta d’entrada per a totes les altres coses".

A partir d’allà, i de reunir-se al voltant de la parròquia, es van organitzar infinitat de reivindicacions per millorar el barri. El primer gran èxit, encara durant el franquisme, va ser paralitzar llicències d’obres per evitar que s’aixequessin blocs a l’últim solar buit del barri on les constructores havien promès equipaments per als veïns. "La pressió popular va aconseguir parar els pisos, i allà finalment es va construir el mercat, la plaça i l’escola", rememora Massana.

Les dues coses –educació i lluita veïnal– eren gairebé indissociables. "Quan havien de fer matemàtiques, anaven al solar a mesurar-lo", exemplifica Massana.

Notícies relacionades

La indústria de la longevitat creix al ritme de la IA

Classes per als nous veïns

Els mestres de l’escola d’adults de Can Serra també van ser els primers objectors de consciència de l’Estat, coneguts com Los objetores de Can Serra, grup nascut la nit de Nadal de 1975, fa 50 anys. Un dels membres era el jove Jesús Viñas, que dècades més tard va presidir el Consell Escolar de Catalunya i el grup d’experts per remuntar els resultats educatius constituït pel Govern després del daltabaix de l’últim informe PISA.

"Si un arriba a un barri i diu ‘jo no penso fer la mili’, ningú l’entén (...) Però si un arriba a un barri, es posa a treballar amb i pel barri, a ensenyar a llegir la gent adulta que encara no en sap, i quan porta ja una temporada fent-ho, els diu que ell no farà el servei perquè ja ho està fent, perquè creu que és més important servir el poble ensenyant-li a llegir que fent la instrucció amb un fusell a l’espatlla, la gent ho entén de seguida (...) que la gent entengués això representava per a nosaltres una cosa molt important, gairebé més que aconseguir el mateix estatut", recull el llibre Los objetores: historia de una acción de José Luis Lafuente del Campo, publicat el 1977.