Carme Montserrat, catedràtica de Psicologia Social: "Els nens que pateixen violència a casa no saben a qui recórrer"

La violència masclista a la llar produeix un fort impacte sobre els fills, que desenvolupen sentiments de por, ràbia i frustració, i afecta el seu rendiment escolar i social. Per això és fonamental oferir-los l’oportunitat d’explicar el que els passa en un entorn segur, com l’escola. La investigadora de la Universitat de Girona Carme Montserrat ha liderat uns estudis de la mà de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa per establir un model de detecció precoç a les escoles tenint en compte la veu dels alumnes.

¿Fins a quin punt els fills són conscients de les situacions de violència que es produeixen a casa?

Segons hem observat, tots acaben sent-ne conscients. Quan són molt petits i la família és el seu únic model, poden pensar que aquesta situació és normal. No obstant, quan van creixent i coneixen altres realitats, comencen a adonar-se que no ho és. El 60% dels joves afectats per la violència masclista a casa diuen que l’han rebut directament i el 40% n’han sigut testimonis. No és possible viure en una casa on hi ha violència masclista i no saber-ho. El problema és que moltes vegades no saben exactament què explicar ni a qui.

¿De quina manera podrien ajudar-los a l’escola?

Al preguntar-los, una de les coses que demanen és que l’escola pugui ser un espai segur per explicar la seva situació. Perquè, un cop prenen consciència que necessiten ajuda, el gran obstacle és que no saben a qui demanar-la. Per tant, l’escola és la seva millor opció, perquè és on passen més hores. No obstant, molts nens pensen que els mestres no sabran què fer amb el que els expliquin, o que miraran cap a una altra banda.

¿Com creu que es pot canviar aquesta percepció?

Fa falta molta formació als professors i dotar-los de les eines necessàries. I sobretot fan falta docents que escoltin amb paciència i amb empatia, sense treure conclusions precipitades. Molts joves ens han explicat que el simple fet de disposar d’un espai on poder explicar-ho ja va ser molt important: poden desfogar-se, confiar en algú i començar a posar paraules al que estan vivint.

L’escola, però, no pot afrontar per si sola un cas de violència masclista a la llar.

Per poder ajudar els alumnes de veritat, l’escola necessitarà el suport extern dels serveis socials, els serveis d’atenció a la dona, els jutjats... Des del 2021, les escoles han de tenir una figura de coordinació, convivència i benestar, que és coneguda com a "cocobe». Es tracta de docents formats per a aquesta finalitat, amb hores destinades a aquesta tasca, i que és qui, en teoria, ha d’activar els protocols.

Si existeix un protocol, ¿què és el que falla?

Quan parles amb els centres, et diuen que han viscut casos en què, malgrat comunicar la situació, no han aconseguit una resposta eficaç per part dels serveis socials... Al seu torn, si parles amb els serveis socials, et diran que l’àmbit que falla és el judicial: les notificacions no arriben, les mesures d’allunyament no funcionen... L’engranatge és molt complex i queda molt camí per recórrer perquè funcioni.

Notícies relacionades

Entrega dels Premis Comunicació Corporativa

4 hores sota la lupa policial i sanitària

¿Què poden fer els professors fins aleshores?

Tot i que l’escola pública pateix un problema de ràtios, si existissin la formació i la sensibilitat adequades es podrien fer moltes coses. Detectar símptomes que puguin indicar que l’alumne pot tenir un problema a casa; buscar espais per tenir una conversa tranquil·la. Els nens que han viscut una situació de violència solen ser més pessimistes i desconfiats, però expliquen que tenir algú de confiança i que els escolti ja és un primer pas per sortir del pou.