Espanya és el segon país de la UE amb la taxa més alta de nens en risc de pobresa

L’estudi, de 65 pàgines i titulat ‘El benefici de fer’, traça un mapa que indica que el fenomen és “persistent” i ha anat creixent, sent les llars més afectades les monoparentals i aquelles amb adults migrants, on el 40 % dels nens es troben en pobresa relativa quan un adult és migrant (percentatge que puja al 50 % quan tots dos ho són). Tot això, però, no afecta tota Espanya de la mateixa manera. «Les taxes de pobresa i exclusió social més gran s’observen a Múrcia, Andalusia, Castella-la Manxa o les Canàries, per sobre del 40%; mentre que en l’altre extrem hi ha Galícia, Euskadi o les Balears, per sota del 25%», assenyala l’Unicef. 

Pobres pel mateix de sempre: la precarietat laboral (alt atur estructural, parcialitat i intermitència, carreres laborals fragmentades) de les seves llars d’origen. I les conseqüències són múltiples. Van des d’un 6,7 % de nens de famílies migrades que no es van poder permetre ni un àpat diari de carn o peix el 2024, fins al “fort impacte” que això té a llarg termini sobre el futur dels nens afectats, especialment pel que fa a l’educació i la feina.

El cercle de la pobresa

En concret, «la pobresa infantil genera una cascada de desavantatges educatius que es manifesten en un menor rendiment acadèmic i taxes més altes d’abandonament escolar», detalla Unicef. Un exemple: una anàlisi recent amb dades de les proves d’avaluació diagnòstica desenvolupades a la Comunitat de Madrid en 3r i 6è de primària i 4t d’ESO per al curs 2016/17 va reflectir que «els estudiants de més nivell socioeconòmic rendeixen significativament millor per a totes les assignatures i nivells educatius, amb diferències en llengua i matemàtiques equivalents a gairebé dos anys d’escolarització».

El mateix amb els salaris, que són més baixos per a aquesta franja de la població. «Els qui van experimentar pobresa infantil guanyen de mitjana 5.130 euros bruts menys anuals, xifra que s’eleva a 6.155 euros per a casos de pobresa severa», denuncia l’organització. Més encara, molts també enfronten fins a un 90% més de probabilitat de malasalut i patir excés de pes, així com problemes de salut mental. Fins i tot en l’habitatge, el risc de manca d’aquest o d’un de deficient és més gran, segons Unicef. 

Per si no n'hi hagués prou, el cost d’això és molt elevat per a l’Estat; més alt, en tot cas, del que seria si s’adoptessin polítiques millors. De fet, d’acord amb l’estudi ‘El cost de pobresa infantil a Espanya’, citat també per l’Unicef, s’estima que el cost de la pobresa implica fins al 5,1% del PIB, cosa que equival a 63.000 milions d’euros anuals. 

Quatre polítiques clau 

Per això, l’Unicef també proposa quatre polítiques clau per acabar amb aquesta xacra, una cosa que sí, és possible. En particular, segons l’organització, és necessari augmentar un 20% les polítiques que redueixin la parcialitat o incrementin els mesos de permanència en l’ocupació (l’anomenada intensitat laboral) dels seus familiars. En efecte, si bé «tant l’increment de la intensitat laboral com la pujada de l’SMI (el Salari Mínim Interprofessional) redueixen la taxa de pobresa per a nens, nenes i adolescents», l’augment d’hores treballades «té un efecte lleugerament superior». 

Això últim beneficiariaespecialment quatre comunitats autonòmiques: Navarra, Galícia, Canàries i Cantàbria. A més, «la Prestació Universal per Crianza es presenta com la política amb més potencial per reduir la pobresa infantil de forma massiva i estructural», afirma l’organització.

Notícies relacionades

La preocupació per la imatge corporal es dispara entre els joves espanyols i creix 16 punts en només dos anys

Més radars i més controls de velocitat a l’AP-7 a les Terres de l’Ebre per frenar l’increment de víctimes mortals

La despesa és relativa. En el cas de Catalunya, «la inversió per nen, nena o adolescent tret de la pobresa s’estima al voltant dels 8.500 euros amb el complement del 40%». Un element positiu és a més l’ingrés mínim vital (IMV), una política introduïda durant la pandèmia i que l’Unicef considera una prestació «central» que protegeix «de forma explícita als nens». Amb això, també s’assenyala que, per ampliar aquestes cobertures, «s’està debatent la possibilitat d’incorporar prestacions universals per criança de 100 o 200 euros mensuals». Unes propostes que «tindrien un abast més gran, però requereixen «un fort compromís polític i pressupostari», superior a l’existent actualment».

Aquesta setmana, el Govern va aprovar en Consell de Ministres una declaració institucional, amb motiu del Dia Internacional dels Drets de la Infància, que se celebra aquest dijous, 20 de novembre, que recull que «la desigualtat econòmica condiciona vides senceres des de la infància» i assenyala que el Govern «avança cap a una prestació per criança dissenyada des de paràmetres d’universalitat i equitat fiscal».