Carlos Rus i Óscar Gaspar: "No hi ha professionals sanitaris per contractar"

Óscar Gaspar (O. G.): Tots els països –i hi ha membres que no són de la UE, com Suïssa–, tot i que tenen sistemes de salut molt diferents, s’enfronten als mateixos desafiaments que, en part, ho són també per als hospitals públics. No tenir els metges o infermeres que necessitem, l’augment de costos dels medicaments, de les pròtesis, la ciberseguretat... Una altra qüestió molt important és la fiscal. I aquesta és diferent a molts països en què, a més, els governs tenen unes regles per a l’àmbit públic i unes altres per al privat.

¿Els concerts sanitaris?

(O. G.): Sí. A Alemanya o a França els hospitals privats estan en una situació molt difícil. Hi ha molta demanda, però, si es parla de la relació entre el prestador privat i el pagador públic, la situació financera és molt complexa. I molt més malament després de la covid. Hem de pagar els metges i les infermeres a final del mes. I si el preu no és equilibrat, no és adequat amb els costos, tenim un problema.

A Espanya, el sector diu que incrementar les primes de les assegurances de salut implicaria més honoraris mèdics i, a més, un creixement en la facturació.

Carlos Rus (C. R.): Partim d’un model d’assegurament desequilibrat. Quan a altres països, companyies d’assegurances i sector privat s’asseuen, parlen d’igualtat. A Espanya, si les cinc primeres companyies tenen més del 70% de la quota de mercat i el grup hospitalari més gran no arriba a tenir el 10% dels centres, hi ha un desequilibri. I això fa que tinguem, per exemple, unes pòlisses que són fins a un 79% més barates que a la resta d’Europa.

¿Quin és el desafiament més gran dels hospitals privats ara?

(O. G.): La primera qüestió és que no hi ha professionals per contractar. Cal trobar la manera d’atraure els joves professionals i, després, crear les condicions perquè estiguin bé. A Portugal també diuen que els suecs o els alemanys roben els metges. Però es tracta d’un problema d’àmbit mundial. L’OCEDE alerta que a Europa li falten 1,2 milions de professionals sanitaris.

¿Agilitzar l’homologació de títols d’extracomunitaris resoldria el problema?

(O. G.): En el que treballem a Brussel·les és que les lleis europees siguin més clares. No volem menys qualitat, però el mercat està molt tancat. Un dels principis de la UE és la llibertat de mobilització de persones, de capitals, de mercaderies... Però en la salut, això no és veritat. A Portugal, per a una consulta amb un dermatòleg has d’esperar més de sis mesos en la privada. En la pública, dos anys. A Espanya és si fa no fa. Parlem de psiquiatres, de pediatres, d’anestesistes...

A Espanya la patronal s’ofereix a Sanitat per alleujar les llistes d’espera en la pública.

(C. R.): Parlem d’un problema de context. De més esperança de vida, de ser cada vegada més capaços de fer que malalties que abans eren incurables es guareixen i cronifiquin. Comporta un increment de la demanda que provoca una saturació dels serveis públics i de les llistes d’espera sense precedents. Si els nostres hospitals fan el 42% de les intervencions quirúrgiques o el 30% de les urgències i no tens en compte l’àmbit privat en la planificació dels recursos humans, fa de mal gestionar.

Notícies relacionades

Investiguen una escola d'educació especial de Blanes per presumptes maltractaments a alumnes amb autisme

La teleassistència de Barcelona rep 35 trucades diàries d’avis per «conversar per soledat»

Amb dades del baròmetre sanitari la majoria de la població optaria per la pública davant un problema greu de salut.

(C. R.): Té la seva explicació. Un dels grans reptes és la continuïtat. Si un pacient ha triat la sanitat privada per tractar-se el càncer i el tractament que cal donar-li no està cobert per la seva pòlissa, es torna a reiniciar el procés en l’àmbit públic. Al sector privat no li falta capacitat; el que li falta és el finançador. I tot tractament que tingui la característica experimental no està cobert pel sector assegurador, que és la principal via d’entrada de pacients.