"Soc molt feliç. Soc viva"

L’Ana és una dona treballadora, forta, resilient. Es planta davant de tu i amb la seva actitud i presència et dona una lliçó de vida. El 29-O va salvar la seva després d’una nit traumàtica en què va surar pels carrers del seu poble, Paiporta, empassant-se canyes i demanant a les lleis de la física que cap objecte contundent impactés contra el cos ni el cap i fos el final. Un any després, ha tornat a aixecar la persiana del seu comerç i fa mantra de la seva filosofia de vida: "Pot passar el que sigui, però cal continuar endavant". L’Ana era al seu negoci aquella tarda fins que l’aigua la va cobrir fins al coll i va decidir tirar-se de cap per l’únic buit que donava al carrer i sortir nedant. A l’emergir, es va veure flotant pel carrer. Va estar penjada d’una finestra demanant ajuda, es va agafar a una taula que li va passar per davant per no morir congelada i, quan va veure una muntanya de cotxes fent de barrera al final d’un carrer, un veí la va agafar amb una corda i la va estirar cap al seu portal. Així es va salvar.

L’Ana va tornar a casa l’endemà. Era viva i això és el que reivindica ara, un any després de la tragèdia. "Em sap greu dir-ho, però estic molt bé. Em sento molt feliç, perquè soc viva. Si no fos viva, no podria ni tan sols decidir continuar endavant i per això només saber que soc aquí, viva, em fa ser molt feliç per dins i em fa dir: “Vinga, anem, anem”".

Ha tornat a obrir el negoci. Diu que s’ha adonat que el seu marit és "sagrat" per a ella i que mira molt, moltíssim, pels seus fills. "Sempre he sigut de ser conscient de les meves prioritats però ara, després de viure allò, molt més. El més important és això, tenir cura dels teus".

"Continuo tenint por"

Notícies relacionades

Catalunya encarrega radiografiar 300 arbres monumentals per conèixer el seu estat de salut

La tecnologia revoluciona el sector funerari i transforma el dol a Catalunya

¿Què ha canviat després de sobreviure a la dana? "Que tot i que jo no vulgui continuo tenint por. Tot i que m’ho negui, continuo tenint la por que pugui tornar a passar. No me’n fio. Cauen dues gotes i noto que el cos i la ment se’m posen en alerta, i això abans no em passava", explica. Però se sobreposa, ella fa, continua, treballa. "Em diuen que soc molt forta, però jo no ho miro així: jo faig el que he de fer i es va acabar", explica, i es posa la mà a l’esquena com qui es posa una motxilla. "No havia estat mai en una situació així, però m’he adonat que la meva reacció, per a mi, és la millor. El meu negoci, la meva família, són motius per continuar i no quedar-me en el 29 d’octubre". Per a l’Ana, reobrir el negoci ha sigut la seva fugida del que va viure. "Cal bellugar-se per no pensar; en el moment que m’aturi, la cagaré. Encara no m’he aturat, no em puc aturar. Tinc molta feina, molts pagaments per fer. Aixecar un negoci amb tot el que ens ha passat és dur i treballar em serveix per no pensar en la tragèdia". Aquesta va ser, diu, una de les seves motivacions més grans a partir del 30 d’octubre de 2024. "Si jo em quedo a casa amb la mare acabada de morir i el nebot, que se’ns en va anar amb la dana, jo em moro. Psicològicament estaria molt més malament", assenyala.

"Moltes clientes estan completament enfonsades, unes depressions impressionants. Canalla que no vol entrar al poble un any després, gent gran que va veure la catàstrofe des del balcó, però no ho poden superar... Em fa molta pena perquè necessiten ajuda i urgent", explica. Avui veu la gent del poble "cansada. Molt cansada. Molts encara no tenen aixecades les cases i d’altres se n’han anat. El que va passar ens ha marcat".