El cas Antonio de València destapa les fallades en la detecció de l’aïllament en avis: «La solitud extrema no es revela a crits»

La història d’Antonio, que avui tindria 86 anys, és un cas especialment preocupant perquè la seva mort ha passat desapercebuda durant més d’una dècada, però no és únic. Es creu que va trencar la relació amb la seva dona i els seus fills quan aquests eren petits i, evidentment, no mantenia contactes amb cap altre familiar. Però tampoc es van adonar de la seva absència ni les administracions, ni els veïns ni l’entorn. Va continuar cobrant la seva pensió i, com que tenia tots els rebuts domiciliats, no va saltar cap alarma, fins que una inundació va obligar els bombers a accedir a casa seva i es van trobar el cadàver envoltat d’escombraries i excrements de coloms.

Matilde Fernández, presidenta de l’Observatori, reclama que s’extreguin lliçons de la mort paradigmàtica d’Antonio Famoso. Segons la seva opinió, en aquest cas «hem fallat tots». En primer lloc, ell perquè durant anys no va buscar relacionar-se. Però també la societat, els serveis socials i el sistema de salut, que durant més d’una dècada no es van ocupar d’oferir a una persona gran i que vivia sola els serveis d’ajuda o sanitaris.

«¿El gestor de la comunitat de propietaris no veia res estrany? ¿El banc on l’ingressaven la seva pensió, amb tanta IA, no disposava d’una trucada d’alerta davant la falta de moviments o despeses?», es pregunta.

Sense dades oficials

Per Sacramento Pinazo, gerontòloga i responsable d’aquest fenomen a la Plataforma de Majors i Pensionistes, el cas d’Antonio «posa relleu les múltiples dimensions de la solitud, amb components individuals i socials». «Aquesta tragèdia ens demostra que la solitud extrema no sempre es revela a crits ni amb demandes, sinó que pot prolongar-se en l’absolut silenci, invisible als ulls dels altres». Al seu parer, el succés «evidencia les fallades del sistema de suport social, tant veïnal com comunitari i institucional, a l’hora de detectar i acompanyar la gent gran que pateix aïllament».

De fet, malgrat la proliferació d’estudis sobre aquesta qüestió, no hi ha dades oficials de quantes persones moren de soledat o en completa soledat a Espanya, però sí algunes xifres aproximades sobre el fenomen. A la Comunitat de Madrid, per exemple, el 2023 els bombers van fer 776 entrades en domicilis, tot i que evidentment no totes acaben amb la troballa d’un cadàver, informa Roberto Bécares. I a Barcelona, informa Germán González, els cossos de seguretat o bombers troben cada any més de 100 persones mortes a casa: no totes són àvies ni viuen aïllades.

De la teleassistència a la xarxa veïnal

Davant aquesta apagada de dades i polítiques públiques, els experts reclamen que el cas d’Antonio serveixi de toc d’alerta i que s’actuï en múltiples fronts. Fernández demana a les administracions i partits que posin en marxa «plans integrals» davant la solitud i xarxes de cures dependents. Reclama, per exemple, que totes les persones grans i que viuen soles disposin de teleassistència –a Barcelona, aquest programa rep 35 trucades diàries d’avis per «conversar per soledat»– i serveis d’ajuda a domicili, que ara han de ser reclamats pels usuaris, amb bastanta paperassa i llargues llistes d’espera. Així mateix, demana sensibilitzar la societat sobre la convivència d’estar atent al que passa al seu voltant i fomentar barris «vius i solidaris».

Al seu torn, Yagua reclama invertir en propostes que fomentin les relacions en comunitat, a través de professionals o voluntaris que impulsin projectes de cooperació i espais de relacions i suport mutu en l’àmbit local. «Abans anàvem a la botiga d’ultramarins o pel diari i teníem converses informals, que ens donaven cobertura i hem perdut totes aquestes interaccions que cal recuperar, elaborant una estratègia preventiva», indica.

El cert és que la solitud actua com un assassí invisible. Diversos estudis alerten que l’aïllament social augmenta el risc d’ictus, cardiopaties, diabetis, deteriorament cognitiu i mort prematura. Les persones solitàries tenen el doble de probabilitats de patir depressió, ansietat i pensaments suïcides. De fet, una revisió sistemàtica de l’impacte de la solitud en la salut, que inclou 90 estudis, publicada a ‘Nature Human Behaviour’, conclou que la soledat, entesa com una sensació subjectiva que les relacions socials no satisfan les necessitats emocionals o de companyia, eleva el risc de mort un 14%. I, l’aïllament social, amb referència a la falta efectiva de relacions, un 32%.

Problemes de salut

En una societat hiperconnectada digitalment, 100 persones moren cada hora al món, cosa que suposa més de 871.000 morts a l’any, per causes relacionades amb la solitud, segons adverteix l’OMS. Els humans som éssers socials i mantenir contactes amb els nostres congèneres ens permet viure més i amb millor salut.

Les investigacions indiquen que l’aïllament pot afectar el sistema immunitari i fomentar comportaments poc saludables, com desnutrició i inactivitat mental i física, que empitjoren la salut. «Encara que es desconeix el mecanisme biològic de base, el que s’hipotetitza és que el malestar que provoca és similar al que passa quan ens estressem: augmenta la inflamació, els accidents cerebrovasculars, el risc de demència, els problemes de salut mental, etc. Bàsicament ens morim d’inflamació i oxidació, i la inflamació augmenta quan ens sentim sols», explica Javier Yanguas, psicòleg, gerontòleg i director científic del programa de Persones Grans de la Fundació La Caixa.

Notícies relacionades

Depressió i solitud no desitjada: una combinació d'alt risc

Més del 40% de les persones grans en procés de dol pateixen soledat significativa, i un 15-20% soledat crònica

El fenomen de la soledat no desitjada amenaça els països desenvolupats, ja que les famílies tenen cada cop menys membres, les societats envelleixen i l’estil de vida, juntament amb el ritme accelerat, destrueix moltes xarxes de companyia i suport. Al Japó, per exemple, el país que lidera aquest problema estructural, a les morts en completa soledat se’ls denomina ‘kodokushi’ i es produeixen milers cada any de persones grans, però també d’adults joves.

Persones grans i joves

Referent a això, a Seül (Corea del Sud) el 62% dels morts a les seves llars són homes amb edats compreses entre els 45 i els 65 anys, normalment afectats per divorcis, desocupació o prejubilacions. Per tant, l’anomenada ‘solitud no desitjada’, que obeeix a una combinació de factors i no està relacionada exclusivament amb viure sol, no és un problema que afecti només sèniors. Segons l’Observatori Estatal de la Fundació Once, ho pateix el 20% de la població espanyola però, per trams d’edat, és un sentiment d’insatisfacció sobre les relacions socials estès en joves d’entre 16 i 29 anys (un 25%), després va descendint i torna a pujar en majors de 75 anys (20%). Així mateix, té més incidència en dones, col·lectiu LGTBI, persones amb discapacitat o amb baixos ingressos.