Javier Zamora, psicòleg de cures pal·liatives pediàtriques: "Acompanyem nens que viuran la vida fins al final"

La celebració avui del Dia Mundial de les Cures Pal·liatives permet posar en el focus professionals amb una feina que transita entre la duresa i la tendresa; el dolor i l’esperança. Emocions més intenses encara quan els pacients són nens. Ho sap bé Javier Zamora, psicòleg de l’Equip d’Atenció Psicosocial d’Aspanion a València, que atén menors amb càncer i altres diagnòstics irreversibles, en el marc del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa.

¿Com es pot assumir que un fill ha sigut diagnosticat de càncer?

L’amenaça sobre la vida d’un fill posa en perill les expectatives vitals dels progenitors, fins i tot es plantegen el mateix sentit de la vida, cosa que genera un alt estrès. És difícil d’acceptar. Atès que no hi pot haver sempre un abordatge precoç, és fonamental dotar les famílies de recursos des del diagnòstic i activar una atenció integral: física, psicològica, social i també espiritual o existencial.

¿Quin tipus d’atenció s’ofereix a un pacient que potser no entén què li està passant?

En els més petits predominen símptomes d’ansietat o depressió lligats a la separació del seu ambient, de la família i de les rutines. Per això, és clau que els pares puguin ser a prop. En els adolescents hi ha més consciència de la gravetat, i apareix l’estrès, l’ansietat i l’angoixa. Solem parlar amb ells del llegat espiritual. Pot ser una font de serenitat percebre que la seva existència continua en el record i en l’amor que deixen.

¿En les cures pal·liatives, hi ha espai per a l’esperança?

L’esperança és un factor protector, i l’equip mèdic l’ha de validar sempre, fins i tot quan ja només queda mirar d’alleujar el dolor. M’agrada l’expressió de Pilar Barreto de "eixamplar l’esperança». Solem pensar en ella cap al futur, cap a la curació, però també existeix en el present. El suport de la família i amics, la connexió amb l’equip, la visita d’algú important, tenir-lo al braç, posar-li la seva música preferida per dormir... L’esperança dona sentit real a les cures.

¿Com ens podem acomiadar quan arriba el moment?

És important no entendre el comiat com un acte puntual, sinó com un procés de presa de consciència que pot oferir serenitat i sentit. Ajudem els pares a posar en valor el que fan: tenir el seu fill al braç, jugar, mirar com dorm... En l’atenció domiciliària hi entren en joc els germans, que també necessiten atenció. Sempre insistim que no acompanyem nens que moriran, sinó nens que viuran la vida fins al final.

¿Es pot tornar a ser feliç després de la mort d’un fill?

L’objectiu és aprendre a viure en una nova realitat. Molts pares pensen que ja no tornaran a ser els mateixos, i és veritat. Però hi ha un exercici d’autotranscendència que permet anar més enllà del patiment. Amb el temps, posen la mirada en el que de veritat té valor: la família, els amics, l’amor, la salut... A partir d’aquí, pot emergir una capacitat més gran per donar sentit a la vida.

Notícies relacionades

¿Quin dia és el canvi d’hora a Espanya? L’horari d’hivern 2025 és a tocar

Un tren convectiu i una tempesta estacionària: així s’ha format i ha agafat força el temporal del sud de Catalunya

I els professionals, ¿com es recuperen i tornen a començar?

Estem exposats a una atmosfera emocional intensa, connectant amb el dolor de l’altre. Per poder cuidar, cal cuidar-se, atendre la vida mental i l’estat emocional, i ser conscient de a què ens exposem. Però aquesta feina, tot i que amb casos complexos, és també una font de benestar, amor i felicitat: aprens de pares i nens el veritable valor de la vida.