"Me’n vaig anar d’Espanya perquè m’aterria"

L’Ingrid va viure el maltractament de la seva parella durant molts anys. "Jo patia violència física, psicològica, amenaces de mort... però aguantava perquè pensava que canviaria". La primera denúncia la va posar el 2012, tot i que l’ordre de protecció no va arribar fins un any després. "Jo estava embarassada de vuit mesos. Es va presentar a casa meva, va entrar i em va donar una pallissa brutal". Mare i filla van sobreviure, i va ser des d’aquell moment, i fins al 2018, que la seva exparella no se li va poder acostar. Almenys això era el que deia el paper.

"La realitat, no obstant, és que moltíssimes vegades se la va saltar. Durant un temps em van donar el dispositiu Atenpro, que truca al 112 quan ell trenca l’ordre, però no serveix de res. La policia apareix quan ell ja se n’ha anat, i et pregunten com és i què han de fer per trobar-lo", descriu la dona. Se’l trobava a l’escola de la nena, pel carrer, camí de la feina... El seu assetjament era constant. "Aprens a viure amb dos mòbils, perquè et sents totalment indefensa. Tot el dia estava en alerta per defensar-me, per reaccionar, per gravar-lo, per poder-ne tenir una prova", afegeix. Cada vegada que trencava l’ordre, ella acabava cinc hores en seu judicial per explicar-ho. "I ell només sortia amb una multa", es queixa.

Al final, va optar per anar-se’n d’Espanya. "M’aterria la idea que pogués fer mal a la meva filla". Va viure tres anys a Londres, i va tornar quan va saber que ell se n’havia anat a Alemanya. Anys després, va entrar a presó per robatori. "Quan en va sortir em va enviar un missatge dient que aniria contra mi, que em mataria". No obstant, un sol missatge li va servir per treure-se’l de sobre. "¿Hi vols tornar a entrar?", li va dir. Des d’aquell dia, no n’ha tornat a saber res.

La Cristina, per la seva banda, explica que només es va sentir segura a les cases d’acollida on va viure. Encara recorda aquella primera nit en què es va escapar amb el que portava posat. "Em van haver de deixar calces, jaquetes, abrics... Si hagués fet una motxilla, ell se n’hauria assabentat". Ell també va trencar l’ordre d’allunyament moltes vegades, cosa que la va obligar a mudar-se diverses vegades de casa d’acollida. "Donaves l’avís i eres tu qui se n’havia d’anar. Ell no tenia cap conseqüència. Estem parlant d’una persona obsessiva", recorda la Cristina, que va aprendre a caminar amb dos ulls al clatell. Al gimnàs, a l’escola, al súper... la llista de trobades és molt llarga.

Al final, també se’n va anar de Catalunya. Però ell la va tornar a trobar. "De vegades, quan fumo a casa meva des de la finestra, el veig. O veig el cotxe davant de la meva porta. Però ja no li tinc por, estic segura que no em farà res. Està sol, no té ningú, i sé que es consola veient-me una estona". D’alguna manera, ha après a viure amb això.

Notícies relacionades

Antonio Andrés Pueyo: «El 60% dels feminicidis són planificats: s’ha de valorar millor el risc de violència mortal»

La marca pròpia d’ALDI: estalvi i confiança en la cistella dels catalans

Advocats d’ofici

No es tracta, no obstant, de dos casos aïllats. "La meva experiència de quatre anys com a voluntària acompanyant dones supervivents de violència masclista és que hi ha molta desprotecció quan denuncien", explica Rigol. En seu judicial, recorda el dia en què va demanar un espai aïllat perquè la víctima no veiés l’agressor, cansada d’advocats d’ofici que desconeixen l’estat de l’expedient i que no aconsegueixen que els jutges concedeixin ordres d’allunyament. Fins i tot recorda que en alguna ocasió als advocats se’ls ha oblidat reclamar l’ordre de protecció.