Marta Comas: «Hem de superar el paradigma de la immersió. El context escolar actual és un altre»

En la primera roda de premsa que va oferir l’anterior Govern després de la publicació de l’últim informe PISA, el missatge va ser clar: «Els resultats a Catalunya no són tan dolents, el problema és la sobrerepresentació d’alumnat d’origen migrant, que abaixa la mitjana». ¿Els va sorprendre?

Marta Comas (M. C.): És l’origen d’aquest llibre. Arran de PISA, vaig escriure un article en el qual explicava que de totes les explicacions que s’havien donat n’hi havia una, que era la del capital cultural i del capital simbòlic de les famílies, que no s’estava tenint en compte. Que l’alumnat amb altres bagatges culturals a casa tregui pitjors notes és una cosa que ens interpel·la. Demostra que alguna cosa estem fent malament; que el sistema no té en compte una qüestió simbòlica que no s’arregla amb més diners ni canviant currículums, sinó canviant mentalitats.

Potser no és una cos que s’arregla amb més diners, però més diners hi ajudarien...

-M. C.: Clar. Però hi ha una preocupant dada de PISA i és que està traient les mateixes males notes l’alumnat de nacionalitat estrangera que el nascut de pares estrangers però que ha fet tota l’escolarització aquí. No és perquè siguin nouvinguts, és perquè les coses de casa no els ressonen a l’escola i les de l’escola no els ressonen a casa. Hi ha una qüestió de mentalitat, de posar en valor la diversitat.

Això sembla difícil de canviar només amb diners, sí.Alfons Espinosa (A. E.): Els resultats baixos es donen quan hi ha un desajust entre el capital cultural que ofereix l’escola i el de les famílies, i això no sempre és una qüestió d’origen. Els nens gitanos tenen el mateix problema. El discurs hauria de ser què estem fent malament perquè l’escola no formi prou bé tots els nens. Dins de l’escola s’ha debatut molt sobre metodologies; projectes sí, projectes no; llibres sí, llibres no, però poc sobre aquesta part més de consciència. L’objectiu del llibre és obrir aquest debat. Començar a caminar en aquest sentit. Molts dels temes només els apuntem: el vel a l’escola, la llengua...

M. C.: El que acaba passant moltes vegades és que es fan debats molt instrumentals. Hem de recuperar una posició més militant del mestre. Però no perquè treballi més hores; militant en el favor del dret a l’educació, com un compromís deontològic. Un exemple és el col·lectiu Docents 080. Sense casa no hi ha educació. Fem un pas més: sense compromís antiracista no hi pot haver educació. Igual que hi ha hagut moltes docents feministes que han entès que l’escola no pot transmetre patriarcat...

No hauria de fer-ho, però el problema no està resolt...

A. E.: Però l’Administració s’ha posat les piles amb la qüestió de gènere. És un vector en el currículum. En canvi, persisteix el negacionisme racista. El discurs des de l’Administració és de «no, les escoles no són racistes». I, en canvi, nosaltres diem: «No, les escoles formen part de la societat i, per tant, també són racistes».

¿Falta consciència?

M. C.: Durant la preparació del llibre vam fer uns grups de discussió i va ser increïble perquè es va generar un ambient de molta sinceritat. Hi havia joves, famílies, mestres... Tot eren exemples d’èxit. Joves que han estudiat. Però malgrat això, explicaven coses com que a ells el pas per l’escola en comptes de sumar els havia restat; els va restar sentir que el seu bagatge cultural no tenia valor. Al final hi havia directores molt compromeses a qui gairebé se’ls saltaven les llàgrimes. Es van quedar molt sorpreses perquè era un discurs que no havien sentit mai així, de cara. Una altra cosa important és que necessitem un cos docent més racialitzat. Segurament ha sigut fàcil que l’escola abracés el feminisme perquè les mestres són dones. Si tinguéssim més mestres racialitzades, la situació canviaria.

La mirada ha de canviar, està clar. Però també hi ha qüestions materials evidents que s’han d’abordar. Al maig, la consellera va dir al Parlament que l’any passat van arribar 75.000 alumnes durant el curs. ¿Com es gestiona, això? ¿Com se segueix el ritme d’entrades i sortides cada mes?

A. E.: A les portes obertes de Drassanes [escola de Ciutat Vella que el mestre ha dirigit els últims vuit anys] sempre surt la preocupació del nivell. I sempre expliquem que el nostre alumnat amb famílies estructurades, de classe mitjana, mitjana-alta, que no tenen aquest desfasament entre casa i escola, tenen resultats molt per sobre de la mitjana de Catalunya. Aquestes famílies, a la nostra escola, s’aprofiten d’aquesta diversitat. La diversitat suma.

Al seu llibre, vostès venen a dir que la immersió lingüística és un model caduc.

M. C.: Hem de superar el paradigma de la immersió lingüística. El context ha canviat absolutament. Abans un mestre amb alumnes que venien d’Almeria o Galícia podia continuar parlant català perquè entenia perfectament aquests nens. No es trencava la comunicació. A tu t’arriba un nen que parla urdú o xinès i no hi té res a veure.

¿Què proposen?A. E.: Els mestres hem de tenir més coneixement en general de les llengües que es parlen a l’aula.M. C: No hem de ser tan talibans amb el tema de la llengua. Si tens a la classe dos nens que parlen urdú i els demanes un text lliure, ho han de poder fer en urdú i després traduir-lo. Perquè els sortirà un text molt més ric. Si a tu et fan escriure un text en una llengua en la qual ets molt pobre escrivint, sempre faràs textos molt pobres. No pot ser que mares filipines parlin un castellà molt pobre als seus fills pensant que els fan un favor parlant-los en castellà i no en tagal. El que diuen els EAP és que aquestes criatures s’estan quedant sense llenguatge, i sense llenguatge no pots tenir un pensament complex.

A. E.: La llengua és una eina que serveix per aprendre. A un nen de 5è li hem de donar l’oportunitat que expliqui el seu aprenentatge en molts llenguatges: el corporal, l’artístic. S’ha de poder expressar. L’exemple clar són els nens que tenen algun problema de lectura i escriptura. Els pots fer un control oral. Hi ha un aprenentatge independentment que sigui una persona que tingui problemes per llegir o escriure. De vegades creiem que un alumne no sap alguna cosa, i no és que no la sàpiga, és que no la sap explicar en català. Les llengües no es destorben entre si, s’ajuden. Si utilitzes l’urdú a classe, no fas mal al català, al contrari, l’ajudes.

Notícies relacionades

Caos aeri a Barajas per la vaga dels vigilants de seguretat: cues quilomètriques i demores de fins a hora i mitja en els controls de passatgers

«Els accionistes del Sabadell tenen una oportunitat única per sumar-se a un projecte líder a Europa»

L’urdú, no, però el castellà...

A. E.: Perquè entre el castellà i el català hi ha un conflicte d’ús, i en canvi, entre l’urdú i el català, no. L’escola ha de vetllar perquè tots els nens parlin català i amb bon nivell, però les llengües no es molesten entre si. Les llengües poden conviure, i això és enriquidor.