Jordi Olloquequi, expert en longevitat: «Morir jove, al més tard possible, és a les nostres mans»

D’entrada, ¿se sap per què envellim? Encara no hi ha resposta clara. A nivell biològic, és una barreja de factors. Amb el temps acumulem lesions i errors en les nostres molècules, com un cotxe que va sumant quilòmetres. I sembla que l’evolució va prioritzar la reproducció sobre la longevitat. Sona una mica radical, però el sentit de la vida, si parlem en termes biològics, és reproduir-nos. Per tant, és lògic que en el moment que superem l’edat per a això, el nostre organisme no es molesti massa a mantenir una bona salut.

Quin paper juga en l’envelliment l’oxidació o els radicals lliures, conceptes tan en voga? Un paper protagonista, perquè l’oxigen té una espècie de costat fosc: li encanta oxidar altres molècules, cosa que implica ‘robar-li’ els seus electrons. De la mateixa manera que si a nosaltres ens roben el mòbil o la cartera ens ocasionen molts problemes, quan les nostres biomolècules són víctimes del robatori d’electrons, poden veure el seu funcionament greument alterat. I els radicals lliures són lladres de guant blanc que van robant electrons a les nostres molècules, oxidant-les i danyant-les. Aquest dany acumulat en proteïnes, lípids i fins i tot en l’ADN és un dels principals motors de l’envelliment.

Ara que esmenta l’ADN, ¿és determinant en la longevitat? És una part fonamental de la història, però no l’única. Si la nostra existència fos una pel·lícula, l’ADN seria el guió: conté la informació que el nostre organisme necessita per funcionar. Però nosaltres som els directors de la pel·lícula i, tot i que el guió estigui escrit, podem decidir quines escenes s’il·luminen o quines no. De fet, aquest és el missatge més empoderador del llibre i es basa en l’epigenètica: tot i que naixem amb un ADN fix i heretat, el nostre estil de vida és capaç de decidir quins gens tindran major o menor protagonisme. Això significa que, tot i que tinguem una predisposició genètica a alguna cosa, podem influir enormement en si aquesta predisposició es manifesta o no, donant-nos un poder real sobre el nostre envelliment.

¿Com influeix l’anomenada ‘escombraries cel·lular’? Amb els anys, les nostres cèl·lules poden desenvolupar una espècie de ‘síndrome de Diògenes’. Comencen a acumular ‘escombraries’: proteïnes mal plegades i components danyats. Això passa perquè els sistemes de neteja i reciclatge de la cèl·lula es tornen menys eficients. Aquesta acumulació de residus és tòxica i col·lapsa el funcionament cel·lular. Al cervell, aquest fenomen és especialment greu i és la base dels agregats de proteïnes de les malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer o el Parkinson.

També es parla molt de la inflamació crònica, l’anomenada ‘inflammaging’. ¿Com afecta? La inflamació és un mecanisme de defensa, una espècie d’exèrcit que ens protegeix de lesions o patògens. Ara bé, una vegada guanyada la batalla, el millor que poden fer els exèrcits és tornar als entrenaments. El problema és que, amb l’edat, la inflamació tendeix a no retirar-se: tot i que no actua de manera massa intensa, es torna crònica, un estat que anomenem ‘inflammaging’. És com si l’exèrcit es quedés patrullant indefinidament després de la guerra, causant ‘foc amic’ i danyant els nostres propis teixits. Al cervell, la inflamació constant és un accelerador clau del deteriorament cognitiu i les malalties neurodegeneratives.

¿Quina relació hi ha entre un altre tema en voga, la microbiota i l’envelliment? Solem dir que l’intestí és el nostre ‘segon cervell’, ja que, en realitat, conté més neurones que la medul·la espinal. A més, també té tot un ecosistema amb bilions de microorganismes que es comuniquen amb el nostre cervell o el sistema immunitari, ajudant a produir neurotransmissors i a regular la inflamació. Amb l’edat, aquest ecosistema pot desequilibrar-se, afavorint l’acumulació de microorganismes més problemàtics que, entre altres coses, promouen l’‘inflammaging’. Cuidar la nostra microbiota és, sens dubte, cuidar el nostre cervell i envellir de forma més saludable.

¿Pot l’estrès danyar el cervell? Definitivament. Amb l’estrès, passa el mateix que amb la inflamació. Una mica d’estrès agut, ens activa i ens permet superar situacions de perill. El veritable enemic és l’estrès crònic, el ‘distrès’, que és com un plovisqueig constant que ho va erosionant tot. Mantenir el cos en un estat d’alerta perpetu dispara els nivells de cortisol, l’hormona de l’estrès, i això és tòxic per al cervell, especialment per a l’hipocamp, el centre de la nostra memòria. L’estrès crònic envelleix perquè fomenta l’‘inflammaging’, debilita el sistema immune i accelera els processos que porten a la neurodegeneració. Gestionar-ho és vital per a la salut, i no només la cerebral.

Tenint en compte tots aquests factors, ¿es pot frenar l’envelliment? Frenar les conseqüències del pas del temps, per complet, és una utopia. Però el que sí que podem fer, i de forma molt eficaç, és modular el seu ritme. Hi ha molts estudis que demostren que determinats canvis en l’estil de vida poden prevenir o retardar malalties relacionades amb l’envelliment. La clau no és la immortalitat, sinó allargar la salut: morir jove al més tard possible. I això, en gran manera, és a les nostres mans.

Per fer-ho l’alimentació és crucial. ¿Quins són els nutrients claus? La ciència apunta diversos fronts. Per exemple, les vitamines del grup B són crucials per a l’energia neuronal i la vitamina D té un paper neuroprotector. Els greixos saludables, com l’oli d’oliva o els famosos omega-3 del peix blau i les nous, contribueixen a mantenir l’estructura de les neurones i controlar la inflamació. I no podem oblidar els polifenols i carotenoides, els antioxidants presents en fruites i verdures de colors vius. Però el secret no és un superaliment, sinó una dieta equilibrada, com la Mediterrània.

També esmenta al seu llibre que les relacions socials rejoveneixen el cervell. ¿Com? La socialització actua en dos nivells. Primer, les relacions més casuals ens exposen a estímuls i novetats, cosa que és una gimnàstica mental excel·lent. Segon, els vincles forts i propers, com els amics o la família, actuen com un potent amortidor de l’estrès. Redueixen els nivells de cortisol i promouen l’alliberament d’oxitocina, l’hormona de l’amor, que té efectes neuroprotectors. Per contra, la solitud és un factor de risc clar per al deteriorament cognitiu i existeix un estudi que suggereix que el seu efecte pot ser tan devastador per al cervell com el tabaquisme.

Notícies relacionades

Estètica Oncològica debuta com a matèria optativa

Els experts afirmen que les xarxes són supermercats de prostitució

¿Què opina dels productes que prometen aturar l’envelliment, com suplements o cremes? Cal desconfiar dels gurus i dels ‘venedors de fum’. No existeix una font de la joventut en un pot. Ni tan sols aquests nutrients clau que comentàvem han demostrat, per si mateixos, un efecte clar per aturar l’envelliment en forma de suplements. La ciència i la tecnologia avancen a un ritme frenètic, però ara mateix és molt més efectiu invertir en unes bones sabatilles per fer esport o evitar l’exposició al sol que gastar-se els diners en suplements o cremes miraculoses.

De les línies d’investigació obertes per frenar l’envelliment, ¿quin creu que pot donar resultats? És difícil ser profeta però si hagués d’apostar, diria que els avenços en el camp de la senescència són molt prometedors. Un dels motors de l’envelliment és l’acumulació de cèl·lules senescents, també anomenades ‘cèl·lules zombis’. M’encanta aquesta metàfora perquè són cèl·lules que no funcionen bé, es resisteixen a morir i contribueixen a l’‘inflammaging’. Per si fos poc, aquestes cèl·lules acaben convertint les seves veïnes en cèl·lules senescents també, al més pur estil dels morts vivents. La idea d’utilitzar fàrmacs capaços d’eliminar selectivament aquestes cèl·lules és molt atractiva i, de moment, ha donat bons resultats en animals.