El gran repte de l'habitatge a la 'Catalunya dels 10 milions' d'habitants.

Aquest canvi l’expliquen dos factors principals. Un és social i ve donat per l’envelliment de la població i la formació de nous models de convivència, com assenyala l’investigador de la Univertat Autònoma de Bellaterra Juan Antonio Módenes. L’altre és el motor migratori, que en les dues últimes dècades ha comportat que el 72% del creixement demogràfic a Catalunya s’expliqués per l’arribada d’estrangers.

En aquest escenari, marcat per un mercat tensionat i un dèficit històric de vivenda social, EL PERIÓDICO ha preguntat a diferents experts i entitats socials com es pot garantir l’accés a una llar assequible i sostenible. Les respostes van des d’ampliar el lloguer protegit i rehabilitar el parc existent fins a planificar una estratègia metropolitana.

Habitatge social assequible

La urgència en què coincideixen les fonts consultades està en crear vivenda assequible, especialment en règim de lloguer. Perquè, segons dades oficials recollides per Judit Montoriol, economista a Caixabank Research, Espanya compta amb unes 290.000 vivendes socials de lloguer, amb prou feines un 1,6% de les llars, molt lluny del 9% europeu i del 15% que marca el pla sectorial de vivenda de Catalunya per al 2044.

Es tracta d’una carència que ve de dècades de polítiques centrades en la propietat, un país on, dels 2,4 milions de vivendes protegides construïdes en 40 anys, la majoria van ser en règim de compra. Entre 2013 i 2016 amb prou feines es van promoure 368 vivendes socials de lloguer per any. I, tot i que des del 2017 han repuntat, continuen sent insuficients: el 2019, només el 20,7% de les 12.496 vivendes protegides van ser de lloguer. «Són xifres irrisòries per a la demanda actual», remarca Monturiol.

La conseqüència, adverteix José Téllez, portaveu de la cooperativa Sostre Cívic, és que «l’augment de població, ja sigui migrada o nascuda aquí, accentuarà la pujada de preus i l’exclusió residencial». Per això, segons Carme Trilla, presidenta de Cohabitac, «fer créixer el parc protegit és i serà l’única fórmula real per a les famílies amb rendes baixes».

Com augmentar el parc

Les fórmules divideixen experts i sector. Segons Óscar Gorgues, director de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, sense terra disponible, finançament públic ni recursos suficients, els projectes no tiren endavant. Així, el portaveu dels Agents de la Propietat Immobiliària (API) de Catalunya, Carles Sala, advoca per «simplificar la burocràcia, implantar finestretes úniques, fixar terminis màxims efectius, revisar estàndards d’aparcament sobredimensionats i incrementar densitats per guanyar unitats sense perdre qualitat urbana».

En paral·lel, la construcció industrialitzada es consolida com a alternativa. Permet escurçar terminis, reduir residus (un 20% dels materials d’obra acaben com a rebuig), millorar la seguretat laboral i atraure mà d’obra femenina. A més, diu Sala, «si la immigració és el motor de creixement, necessitem instruments d’acollida urgents: promocions industrialitzades en terra dotacional per a temporers, nouvinguts, estudiants o professionals amb estades de 3 a 36 mesos, a prop de transport i serveis».

Rehabilitació i eficiència

Un altre front obert és la rehabilitació del parc existent, en el qual Módenes assegura que fins a la meitat de la demanda futura podria resoldre’s amb la rotació de les vivendes que queden buides a causa de defuncions. «Preservar el seu ús residencial serà tan important com construir-ne de noves», adverteix.

¿El problema quin és? Que Catalunya té un parc de vivendes envellit, en el qual una gran part es va construir fa dècades, prestant poca atenció a l’eficiència energètica. En particular, el conjunt de l’Estat espanyol té 1,8 milions de vivendes (el 7% del total) en estat ruïnós, dolent o deficient. A més, el 15% de la població viu en immobles amb problemes de conservació, davant el 13% de la UE. «La rehabilitació, lligada a l’eficiència energètica, és clau per a un futur sostenible», assegura Trilla.

En aquesta cursa de fons, els joves són un dels col·lectius més afectats. El 2022, el 65% dels menors de 34 anys no s’havia emancipat, davant el 53% del 2008. «Hi influeixen factors econòmics, com per exemple l’atur juvenil, la temporalitat, els salaris baixos i l’augment de preus immobiliaris molt per sobre dels seus sous», indica Montoriol.

Les conseqüències es traslladen al cicle vital: menys estalvi, més bretxa generacional en acumulació de riquesa, decisions ajornades sobre natalitat, mobilitat laboral o formació. «Sovint s’oblida que el repte de la vivenda també és econòmic i, si no es resol, afectarà el creixement i la prosperitat del país», resumeix.

Una desigualtat que també és racial. «Les persones migrades es troben amb més barreres d’accés al lloguer per motius econòmics, administratius o directament racistes. Si no actuem, aquest tipus de desigualtat s’agreujarà i provocarà encara més conflictes socials», alerta Téllez.

El mapa exigeix estabilitat política i un horitzó comú. «Cal legislar des del consens de tots els agents, amb una mirada de present que doni estabilitat a futur. No podem dependre del color del Govern de torn», afirmen des del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida.

Notícies relacionades

La nova llei antitabac proposa multar els pares dels menors que vaporegen i veta el tabac a les terrasses

Catalunya disposarà d’urgències psiquiàtriques als grans hospitals

I el tercer sector, recorda Trilla, és l’únic que es pot escapar de la lògica lucrativa: «Es tracta de buscar un equilibri entre tercer sector i mercat; és una lluita de contrapesos. Però, és clar, perquè creixin aquestes organitzacions fan falta un finançament sostingut i un marc legislatiu estable».

La solució, «que no és màgica», recorda Sala, també passa per repensar el pla urbà. «Tot i que no agradi dir-ho, és evident que a Barcelona no hi cap tothom. Necessitem una estratègia metropolitana policèntrica», conclou.