Francisco Castaño, educador: «A l’estiu comprem la pau i cedim amb els nostres fills, però arriba el setembre i tenim un problema»

-Els nervis per la tornada al col·le són normals, però la tornada a la rutina és una bomba de rellotgeria en moltes famílies. ¿Quan cal demanar ajuda professional?

-setembre és una revolució. Si tens el seu problema seriós amb el teu fill, costa demanar ajuda. Especialment si és petit perquè és reconèixer que no pots amb ell. En la majoria dels casos, són problemes conductuals. No és que els pares ho estiguin fent malament sinó que de la manera que actuen no està donant els resultats que volen. El mal comportament genera molta tensió, els pares tenen dret a viure i afluixen a l’estiu amb horaris, menjars, pantalles. A l’estiu cedim i comprem la pau. Arriba setembre i hem de tornar a fixar les rutines, els nanos es neguen i es genera la problemàtica.

-¿Què podem fer? ¿Fixar més límits a l’estiu?

-El problema no ve de l’estiu, està instal·lat a la casa. Un problema de comportament ve definit perquè no som capaços de fer complir els límits i passem molt temps enfadats amb ells. En consulta, una mare em va dir que volia disfrutar dels seus fills perquè sempre estava enredada en conflictes. Tots volem que sigui suportable i deixar de lluitar, però no fem res i pensem: bé, ja creixerà i madurarà.

-Error.

-Immens. Si hi ha un problema de comportament, el nen creix i el problema amb ell. I no és el mateix una rebequeria amb 5 anys que amb 15. Sempre es demana ajuda a última hora, però hauria de ser al revés. Quan menys accentuat estigui el problema, més fàcil de solucionar serà.

-Hi ha pares tan dialogants que pregunten als seus fills si prefereixen anar a un campament a l’estiu o quedar-se a casa.

-Ho explico al llibre, efectivament. És un cas real. El pare va argumentar que no volia restar autonomia als seus fills, uns bessons de 5 anys. Els nanos van escollir quedar-se a casa i la mare, que teletreballa, va acabar desbordada i amb l’autoritat perduda.

-¿Per què comprem la felicitat?

-En el cas d’aquesta família, perquè els nens fossin autònoms. Educar és ensenyar a prendre decisions, d’acord. Els nostres fills han de prendre les decisions que els toquin per edat. Un nen de 5 anys no decideix si va al campament o a quin col·le va.

-Parla de la importància del vincle emocional amb els fills, però no és el mateix un xaval fàcil que un xaval difícil.

-Educar no és fàcil. I encara és més difícil si tu no comprens. És imprescindible que comprenguis els teus fills, que no és el mateix que permetre. Has de comprendre com és el teu fill i acceptar la situació. ¿T’enfadaràs? És clar, ets un ésser humà.

-“La vida no és justa i si penses que el teu profe és dur, espera a tenir cap”, és una de les onze regles de vida de Bill Gates que sempre els comenta a les famílies que acudeixen a la seva consulta. ¿Com podem inculcar aquests valors als nanos?

-Per educar no s’ha de dir, cal fer. Jo li puc dir mil vegades al meu fill que la vida no és justa, però ho aprendrà quan vegi una injustícia. El problema és que intentem que siguin feliços, que no pateixin, que no s'enfadin, que no estiguin tristos. Si es mor la meva mascota, em posaré trist; és una resposta del meu cervell, no ho faig voluntàriament. Però quan es mor el gos, diem al nostre fill: «No et preocupis, demà te’n compro un altre». És l’inconvenient de la disciplina positiva mal enfocada.

-¿Se’ns n’ha anat una mica la mà amb la disciplina positiva?

-No l’estem aplicant bé. Es tracta d’educar amb respecte, no cridar, generar vincle emocional, però tot això no està renyit amb fixar límits. No és el mateix educar amb fermesa que amb duresa. Si tu decideixes que el teu fill estigui a les 22.00 hores a casa o que es banyi abans de sopar, ho ha de fer. Ells no volen i comencem a negociar i són ells qui acaben conduint la situació. La majoria de problemes no són per l’absència de límits sinó perquè no sabem com fer que els compleixin. Els pares no som comercials, no els hem de vendre als nostres fills una norma o un límit. Un límit és dir que “no” a una cosa que volen fer. I ha de ser ferm. L’hi he de dir i acompanyar-lo d’un motiu.

Notícies relacionades

‘Generació m’avorreixo’: ¿què fer quan les agendes de ministre dels nens es buiden de cop a l’estiu?

Esther Niubó, consellera d’Educació i FP: «Estem convençuts que el TC donarà validesa al model lingüístic de l’escola catalana»

-¿Alguna recepta?

-Paciència, afecte i constància. Les coses es poden reconduir i mai s’han de llançar la tovallola amb un fill. L’adolescència és divertida, però depèn del que facis entre els 6 i els 12 anys serà més o menys divertida.