Després de sis mesos ingressat
Toni Moog surt de rehabilitació: «És més difícil desenganxar-se del Diazepam que de la cocaïna»
El popular humorista, que fa 20 anys que fa riure el públic, concedeix a EL PERIÓDICO la seva primera entrevista després de sortir de la clínica en la qual ha passat els últims sis mesos per tractar la seva addicció a les benzodiazepines
Ja té data per tornar als escenaris: el proper 19 de setembre a l’Oasis Beach de la platja de Badalona
Els metges alerten de l’augment del consum de pastilles sense supervisió

El humorista Toni Moog, en su casa, durante la entrevista. /
La casa de l’humorista Toni Moog(Barcelona, 1971) està plena de samarretes signades per astres de l’esport mundial. Sergio Ramos, Messi, Piqué, Ricky Rubio; tots el tracten d’«amic» i li manifesten la seva admiració. Però el tresor més gran del còmic no està penjat a les parets ni firmat per famosos, sinó amagat al seu televisor i protagonitzat per gent anònima: «Vine, que t’ensenyo una cosa», proposa mentre se li il·luminen els ulls.
Posa Youtube a la tele, busca ‘Espartanos Toni Moog ’ i dona al play. Hi ha diversos vídeos amb aquest mateix títol, però amb anys diferents. És un costum que porta a terme cada estiu: actua a la platja per a milers de persones. En un moment donat, els demana a tots que encenguin la llum del mòbil, generant una atmosfera irreal. Llavors Toni crida: «¡Espartans!». Com si fossin a les Termòpiles. Com a la pel·lícula ‘300’. «Aquest és el meu tresor més gran, la connexió que tinc amb una legió de persones anònimes que m’estimen com soc. Cada any som més. L’última vegada ajuntem 9.00persones dient ¡Au!», recorda emocionat.
«Soc un addicte, sempre ho seré. I els addictes, de vegades, busquem tocar fons per poder demanar ajuda»
Toni Moog es defineix a si mateix com un espartà perquè s’encoratja en l’adversitat. La mateixa que el té ara mateix «a la ruïna i embargat»,segons les seves pròpies paraules. No aixeca cap des del 2020. Un cúmul de circumstàncies l’ha portat a tocar fons. «Soc un addicte, sempre ho seré. I els addictes, de vegades, busquem tocar fons per poder demanar ajuda»,explica en una entrevista en primícia a EL PERIÓDICO, després de sortir d’un ingrés de sis mesos en una clínica de rehabilitació.
«La primera addicció va anar a l’alcohol i la cocaïna. Va ser la primera vegada que me’n vaig anar a rehabilitar. I fa 20 anys que no consumeixo»
Aquest còmic barceloní fa 20 anys que està fent riure. Almenys professionalment. «Jo ja feia riure al col·le. Era el líder de la meva classe per això, perquè imitava els companys, els professors. Sempre vaig tenir aquest do», recorda, rememorant la seva infància alRaval, «però al Raval d’abans; en què t’atracaven en castellà. Al Raval de l’ heroïna. Que et posaves a jugar a futbol, caus i el mateix no t’havies fet mal... però t’havies clavat una xeringa», recorda entre rialles.
Això de cobrar per fer riure va venir més tard i va ser gairebé casual. Ell ho anomena serendipia, que és una paraula que porta escrita al braç, entre les desenes de tatuatges que llueix: «Jo treballava de DJ a la Sala Bikini. Em guanyava molt bé la vida així i tenia nòvia. Però un dia em vaig trencar el genoll. Llavors em van fer fora de la feina, em va deixar la nòvia i em vaig veure sol en una mudança. Una ansietat terrible, jo creia que d’aquella no sortia, que s’acabava el món».
«Per no tenir atacs de pànic, em van receptar Diazepam. I a això em vaig enganxar. A les benzodiazepines»
No només va sortir, sinó que el que va venir va ser el seu trampolí: «Vaig començar a treballar de tècnic de so en una sala de jazz en què, una vegada per setmana, feien monòlegs. Venien noms potents com Ángel Martín o Iñaki Urrutia. Un dia vaig preguntar si em deixaven el micro a mi. M’ho van deixar, vaig improvisar un monòleg i la gent es va despenjar. Aquell dia actuava Dani Mateo. Quan jo vaig acabar, ell li va dir al públic: «Estarem tots d’acord que avui ha nascut una estrella» I així va començar tot, per un acomiadament del treball».
Va arrencar allà una trajectòria com monologuista que el va portar a rodar per tot Espanya, a omplir teatres, a ser un dels rostres més coneguts de l’estand-up nacional i a actuar durant 10 anys de forma ininterrompuda al Teatre Capitol deBarcelona: «Ni Rubianes, ni ‘La estranya parella’ van durar tant», recorda. El que passa és que ell, a priori, no estava preparat per a aquella vida. I amb la fama van arribar les addiccions.

Toni Moog, durant l’entrevista, amb cartells del Club Capitol, on va actuar durant anys. /
Les addiccions
«La primera addicció va anar a l’alcohol i la cocaïna. Va ser la primera vegada que me’n vaig anar a rehabilitar. Estàvem rodant el programa ‘Homo Zapping’ i vaig arribar un dia tard a la gravació. Vaig arribar tard i col·locat. Molt col·locat, no t’enganyaré. Tothom m’estava esperant. I em va agafar per banda José Corbacho, el director, i em va dir: «Toni, tens un avenir brillant. Però si no et saps gestionar les festes, acabaràs molt malament». Allà vaig veure que m’havia de treure d’allò. I fa 20 anys que no consumeixo».
Però la cocaïna i l’alcohol no són les úniques substàncies a les quals enganxar-se: «I jo soc addicte. Les persones que tenim conductes addictives ens enganxem a qualsevol cosa. Necessitem l’addicció per procurar-nos adrenalina i dopamina. Jo, a més, soc agorafòbic diagnosticat. Així que per no tenir atacs de pànic, em van receptar Diazepam. I a això em vaig enganxar. A les benzodiazepines. És més difícil deixar el Diazepam que deixar la cocaïna. És una droga legal, te la donen a la farmàcia, però hi ha un munt de gent enganxada», assegura.
«La gent no ho sap, però hi ha mercat negre d’això. Hi ha camells de Diazepam. Hi ha una demanda brutal»
«Per controlar la meva agorafòbia jo em vaig haver de prendre 15 o 20 mil·ligrams al dia. Però m'he acabat prenent 120 mil·ligrams diàriament, que és una barbaritat. Quan ho explico, la gent em diu que en aquestes quantitats hauria d’estar mort». A això cal sumar-li les begudes energètiques: «Em bevia 10 o 12 Red Bull cadadia i 5 o 6 ibuprofens. I vaig entrar en una addicció brutal».

Toni Moog, al costat del seu gos, durant l’entrevista. /
Sense feina i arruïnat
Però al Toni no el preocupava: «Perquè jo em guanyava la vida molt bé i la disfrutava. He sigut un carpe diem. Si tenia saldo a la cartilla, me’l gastava. Me n’anava de viatge a Maldives o Minnesota a veure l’All Star de l’NBA», recorda.
El problema va venir el 2020: «Amb la pandèmia vaig deixar de treballar. I allà s’ha acabat tot. Si no hi ha feina, no hi ha atur, ni ajudes, ni res de res. Però... ¿saps qui sí que treballava el 2020? Els d’Hisenda. Em van ficar un pal de 300.000 euros. Ho vaig perdre tot. Fins a la casa on visc, que me l’embargaren i l’he d’anar negociant periòdicament amb el banc per veure si en el futur puc comprar-la una altra vegada».
«Em vaig enganxar al pòquer. Allà vaig acabar d’arruïnar-me del tot»
De sobte, Toni es va veure arru ïnat i en el pitjor pic de la seva addicció. «Jo prenia unes quantitats brutals de benzzos. I si se m’acabaven, recorria al mercat negre. Que la gent no ho sap, però hi ha mercat negre d’això. Hi ha camells de Diazepam. I creu-me: el venen al mateix preu que la farlopa, perquè hi ha una demanda brutal».
Per si no fos prou, es va enganxar al joc: «Perquè l’addicte sempre necessita més per procurar-se aquesta dopamina i aquesta adrenalina. Arriba un moment que ja tens una tolerància, no et serveix amb les substàncies. I em vaig enganxar al pòquer. Addiccions sense substàncies. Allà vaig acabar d’arruïnar-me del tot. Era conscient de la meva autodestrucció, però seguia endavant», confessa.

Toni Moog, a casa seva, durant l’entrevista a EL PERIÓDICO. /
Al gener va tocar fons
Va ser el gener d’aquest any quan va tocar fons: «Allà vaig decidir ingressar en una clínica. Ho vaig explicar primer a les meves xarxes, que és el difícil. Perquè hi ha gent que apareix un bon dia dient 'escolta, que m’he desenganxat’. Però ningú sabia que estava en teràpia. No ho deia per si no ho aconseguia, perquè ningú l’hi pugui reciminar. Jo no. Jo ho vaig fer així per establir un compromís amb el meu públic, amb els meus seguidors. Que em recuperaria».
Toni va ingressar el 3 de febrer en una Unitat de Patologia Dual. «I allà gairebé em maten. Perquè en 21 dies em van baixar de 120 mil·ligrams de benzzos que jo prenia, a zero mil·ligrams. I això és una mala praxi claríssima. Hi ha dues substàncies en aquest món que no et pots treure de cop: l’alcohol i les beneïdes. Pots fer-ho amb la cocaïna, amb l’heroïna... però amb les benzzos no. Ha de ser progressiu. Però en aquest centre prioritzaven el que el pacient surti net en un mes. I m’ho van treure tot».
«El psiquiatre del segon cèrcol es posava les mans al cap quan li vaig explicar com m’havien tret el Diazepam de forma tan bèstia»
Aquest patró va fer que patís «l ’atac més gran de pànic de la història». «Un atac de pànic té una intensitat i una durada determinada, ¿no? Doncs el meu era de la màxima intensitat i 24/7 durant 5 dies. Vaig pensar a treure’m la vida. A suïcidar-me. Els vaig dir que preferia anar-me’n a casa i estar enganxat a les beneïdes que viure en un estat permanent de pànic. Perquè ho entenguis: imagina’t que et donen pànic les aranyes. Doncs és com si et tanquessin les 24 hores en una habitació amb aranyes. Això no hi ha cos que ho resisteixi».
En Toni va sortir d’allà «havent constatat que les xifres de rehabilitació, del 40%, de les quals presumeixen en aquests centres no són reals. Jo vaig fer els meus càlculs i em surt un 5%». Després d’aquests 21 dies crítics, va passar a un altre centre, a Viladrau. «El psiquiatre es posava les mans al cap quan li vaig explicar com m’havien tret el Diazepam de forma tan bèstia».
Espartans
En aquest centre de Viladrau ha passat els últims mesos «portant a terme una teràpia conductual». «Jo soc conscient que seré un addicte tota la meva vida, però allà he après a tenir nous hàbits i conductes. M’aixecava a les 8, esmorzava, netejava i ordenava durant dues hores, anava a classes. És el que estic mantenint ara que he sortit, a més d’haver esborrat ibloquejat els telèfons de les persones que no em beneficien».
Notícies relacionadesEls que l’han esperat a casa, cures pel germà del Toni, mentre ell ha estat ingressat. «El recolzament de la meva família ha sigut fonamental», reconeix.
Durant tot aquest temps d’ingrés, Toni ha rebut multitud de suport de companys de professió en forma de vídeos, tal com es pot apreciar a les seves xarxes socials. Ara torna a estar fora i amb ganes. Ha preparat un nou espectacle, que encara no té nom, però que s’estrenarà «el pròxim 19 de setembre a l’Oasis Beach de la platja deBadalona». I el seu objectiu més immediat "és que es reuneixin allà 10.000 persones per batre el rècord d'Aú!. Perquè ara és quan més necessito els meus espartans».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Tecnologia humana La població flotant i la solitud adulta empenyen a un ‘boom’ d’‘apps’ per fer amics a Barcelona
- Els visitants de BCN estalvien allotjant-se fora de la ciutat
- FESTIVAL DE CINEMA DE VENÈCIA Guillermo del Toro erigeix un monument a Frankenstein
- LA TORNADA A L’ESCOLA Esther Niubó, consellera d’Educació i FP: "Estrenem un programa per detectar dificultats de lectura des de primer"
- Vuit ciutats franceses veten la tonyina als menjadors escolars
- Alimentació El consum de peix cau un 30% en una dècada i força el tancament de més de 5.000 peixateries a Espanya
- Cimera de l’OCS Xi i Modi certifiquen la nova sintonia sino-russa en una cimera en què també participa Putin
- Conflicte al Pròxim Orient Israel confirma haver matat el portaveu del braç armat de Hamàs, Abu Obeida
- Seguretat europea Andrius Kubilius, comissari de Defensa de la UE: «Els líders europeus i nord-americans han de decidir quin tipus de garanties de seguretat donaran, no demanar permís a Putin»
- La caixa de ressonància Del Dúo Dinámico a Los Sírex: valorem als pioners