Mazón s’instal·la en l’anomalia

Semblava una missió impossible al novembre després de revelar on era la tarda del 29 d’octubre. També al febrer quan, en un intent d’allunyar-se de la instrucció judicial, va canviar la seva versió inicial per admetre que va arribar al Cecopi bastant més tard del que va reconèixer al principi. O fins i tot al maig, després que Alberto Núñez Feijóo accelerés el congrés nacional del PP davant l’opció d’un avanç de les eleccions generals. Però Carlos Mazón, quan fa 10 mesos de la dana, ha desbaratat la majoria de les travesses i ha aconseguit sobreviure políticament a la seva qüestionada gestió de la catàstrofe, en la qual 228 persones van perdre la vida. I no només això. Passat el xoc el president sembla ara convençut de poder acabar mandat i fins i tot de conservar opcions a ser candidat el 2027.

La resistència de Mazón al Palau no ha sigut una tasca senzilla. En aquell temps ha enfrontat els envits de l’oposició, del carrer i fins i tot del seu propi partit, que en repetides ocasions i amb el mateix Feijóo al capdavant ha jugat més en contra dels interessos del baró popular que la mateixa esquerra. En totes aquestes batalles Mazón ha trobat en Vox el seu millor escuder, també per contenir el foc amic.

L’altre gran escull en el particular manual de resistència de Mazón ha emergit en la figura de la jutge Nuria Ruiz Tobarra, convertida ara en objectiu dels imputats Salomé Pradas i Emilio Argüeso i que amb les seves interlocutòries ha anat desmuntant el relat del Consell sobre el 29 d’octubre.

Després d’una primera fase a l’ofensiva contra el Govern d’Espanya a la recerca d’imposar la seva versió que la Generalitat no tenia prou informació per actuar davant l’emergència, i després de constatar que no va valer per tapar la seva absència en aquella jornada, Mazón va optar per acatar les ordres de la direcció nacional i es va posar a empara mentre el temporal creixia a l’exterior.

Es va allunyar dels periodistes per evitar les preguntes incòmodes i també de la ciutadania, en un clar intent de minimitzar les escenes de contestació social. Unes crítiques que malgrat els seus actes en camins rurals i altres zones de difícil accés o les seves aparicions sense avisar els mitjans no només no ha aconseguit desactivar, sinó que s’han convertit en habituals. Aquesta crispació continua latent sobretot a la zona zero, per on el cap del Consell amb prou feines ha aparegut en aquest temps.

Mazón sabia que el temps jugava al seu favor. Cada dia que superava en el càrrec, sobretot en les setmanes més crítiques quan suportava tot el focus mediàtic nacional, era una victòria. Amb el temps, el tauler polític a Madrid també s’ha aliat amb els seus interessos. L’esclat de l’escàndol de Santos Cerdán i les noves informacions aparegudes sobre José Luis Ábalos i Koldo, que van derivar en un esperpèntic registre de la casa de l’exministre a València, van donar una carta al dirigent popular, que va trobar una via d’escapament per esquivar amb més folgança les sessions de control a les Corts, on a poc a poc va anar recuperant el seu to habitual.

En aquesta recomposició de Mazón ha sigut imprescindible Vox. El seu exsoci al Consell ha sigut la seva garantia més gran de continuïtat a la Generalitat. No només no ha demanat mai la seva dimissió, cosa que ha complicat que Feijóo pogués moure-li la cadira al no garantir el seu suport al nou candidat del PP, sinó que li ha brindat un dels seus pocs triomfs en aquest temps amb l’aprovació dels pressupostos del 2025. Això sí, els de Santiago Abascal han aprofitat aquesta debilitat del dirigent popular per deixar el seu segell en els comptes autonòmics.

Així, Mazón ha disfrutat d’un estiu molt més plàcid del que es podia esperar fa algunes setmanes. L’opció que esgoti la legislatura sembla més factible que mai i fins i tot estaria mesurant les forces per lluitar per repetir com a candidat el 2027. Aquest segon extrem queda encara llunyà i a expenses de massa flancs, però fonts populars confirmen que el president està decidit a finalitzar el seu mandat. La remodelació del Consell que prepara reafirma aquesta intenció i és vista al Palau com una via per canviar el pas i projectar el futur.

Cap de cartell

Només un avanç electoral de Pedro Sánchez podria alterar aquests plans. Fonts del PPCV veuen "viable" que si el socialista mou fitxa i crida a les urnes, Mazón faci el mateix a la recerca d’una confrontació directa amb el president del Govern central. En tot cas, aquesta operació hauria d’estar coordinada amb Génova, que hauria de valorar abans el possible cost per a Feijóo de compartir campanya amb el polític alacantí, cosa que donaria munició a l’esquerra com ja va passar el 23J després del pacte exprés de Mazón amb Vox.

Notícies relacionades

La policia deté 16 pedòfils, 3 dels quals a Catalunya

Catalunya vacunarà de grip i covid des del 22 de setembre

Excepte aquest escenari d’unes generals el 2026, l’opció de tornar a ser el cap de cartell es complica per a Mazón. Alguns en el seu partit són partidaris que prengui la iniciativa i concreti el seu futur en aquest inici de curs, sense esperar a factors externs. El camí per tornar a figurar en la papereta del PPCV de cara al 2027 tampoc està expedit. La irrupció de Francisco Camps com a candidat a presidir la formació a la Comunitat Valenciana és una pedra a la sabata de Mazón. De moment la direcció nacional ha ficat el congrés del PP valencià a la nevera, que s’hauria de celebrar l’any vinent.

Mentrestant, i després de la treva estival, Mazón afronta la seva particular pujada d’octubre. Primer, el 9 d’Octubre, festivitat on serà complicat que mantingui la distància amb el carrer, exposant-se de nou a crítiques. Pocs dies després es complirà el primer aniversari de la dana, amb la incògnita de quina càrrega institucional donarà la Generalitat. La relació de Mazón amb les víctimes, que segueix lluny de normalitzar-se, també anticipa que el funeral d’Estat promès pel Govern pot ser un altre mal moment per al cap del Consell. I convé no oblidar el vessant judicial.