El vocabulari que generen les flames

També coneguts com a pirocúmulus o flammagenitus o núvols de foc. Perquè és bàsicament això: un núvol cumuliforme (això és, dels que tenen les vores definides i aspecte de cotó). Però en lloc d’estar constituïts pel procés habitual de formació dels núvols i el cicle de l’aigua, són produïts per un intens escalfament de l’aire des de la superfície. Pugen amb material cremant i, quan arriben a un punt alt i xoquen amb el fred, exploten i tornen a llançar el seu material a terra. Literalment són núvols que plouen foc, per la qual cosa són extremadament perillosos. Es van poder observar amb claredat en els incendis de Lleida a principis d’aquest estiu, abans de l’onada de focs del nord-est d’Espanya.

Remolí de foc.

També anomenat tornado de foc o remolí de foc. Es tracta, com el seu propi nom indica, d’un vòrtex o columna d’aire vertical, que avança com un tornado. És un rar fenomen que es produeix amb unes condicions d’aire i temperatura molt determinades, generalment en els incendis forestals. Però no de forma exclusiva: el bombardeig de la ciutat alemanya de Dresden, el febrer del 1945, per les forces britàniques de la RAF durant la Segona Guerra Mundial, va provocar un tornado de foc que va arrasar la ciutat i va matar unes 40.000 persones. En els incendis d’aquests dies, aquest fenomen s’ha pogut contemplar a El Bierzo (Lleó) o a Aguiar de Beira (Portugal).

Incendis de sisena generació.

També denominats megaincendis. Són els incendis que venen. Més virulents, més nocius i més difícils de controlar que mai. Els del 202, n’han sigut un clar exemple: focs que travessen autovies, considerades fins ara tallafocs infal·libles. Impredictibles, ràpids en la seva propagació i amb una alta capacitat destructiva. "És un tipus de foc connectiu molt potent, que aprofita l’energia del cel per retroalimentar-se i generar corrents de succió", en paraules del tècnic analista en incendis Ángel Botella recollides pel diari Llevant, de Prensa Ibérica, editora d’EL PERIÓDICO. Una altra de les seves característiques és que "es propaga en totes direccions, molt ràpid i emet partícules incandescents que, al seu torn, generen focus secundaris".

Abans dels megaincendis que hem vist aquests dies a Galícia, Castella i Lleó i Extremadura, un dels primers incendis de sisena generació a Espanya es va viure el juliol passat a la comarca catalana de la Segarra (Lleida).

Precedents similars es van viure en Sierra Vermella (Màlaga) el 2021 o als focs de Tenerife el 2023. Anés de les nostres fronteres, els d’Austràlia en l’anomenat estiu negre de 2020, Quebec (Canadà) en 2023 o els recurrents en els últims anys a Califòrnia (EUA) tenen aquesta mateixa categoria.

Tempestes seques.

O tempestes elèctriques seques. Són molt semblants a les tempestes normals: es formen núvols de gran desenvolupament vertical (cumulonimbes) i apareixen llamps, la seva principal característica. La diferència està a la pluja. Tot i que arriba a produir-se, no arriba al terra perquè s’evapora abans de caure. Això passa quan l’aire sota el núvol és molt calent i molt sec. Els llamps, però, sí que arriben a la superfície. I allà hi ha el perill: si impacten sobre zones amb vegetació molt seca, al no anar acompanyats d’aigua, poden provocar incendis amb facilitat. Això va ser el que va passar, segons els experts, en el gran incendi de Leiria (Portugal) el juny del 2017. Les tempestes seques van aportar l’espurna i la vegetació resseca es va convertir en el combustible ideal.

Columna convectiva.

Similar al tornado de foc, tot i que també poden estar compostes únicament d’aire calent i de fum, circumstància que les converteix en potencialment mortals. Propaguen el foc per escalfament. Una d’aquestes columnes s’ha vist aquests dies en l’incendi de Boca de Huérgano (Lleó).

Les columnes convectives són masses d’aire ascendent que es generen per l’escalfament desigual de la superfície terrestre. La calor generada pel foc fa que l’aire circumdant s’escalfi, s’expandeixi i ascendeixi a causa de la seva menor densitat. Aquest, carregat de fum i partícules incandescents, ascendeix formant una columna o "ploma". La columna succiona l’aire net i augmenta la combustió del mateix incendi, podent provocar nous focus.

Meteorologia pròpia.

L’incendi modifica i crea les seves pròpies condicions meteorològiques, a través de les quals es propaga amb molta més velocitat i virulència. És el que va passar en els incendis de la Segarra (Lleida) el juliol passat: el foc genera el seu propi sistema meteorològic independent, creant elements que ja hem vist com pirocúmulos i tempestes elèctriques. Aquests factors acaben alterant les condicions ambientals, i provoquen vents erràtics i una propagació del foc encara més ràpida i impredictible del que es donaria en unes condicions meteorològiques normals. El foc genera el seu propi microclima, alterant fins i tot la dinàmica de les capes altes de l’atmosfera i generant vents que dificulten fins a l’extrem la seva extinció. Al foc de la Segarra es va arribar a conformar un inèdit pirocúmul de 14 quilòmetres d’altura que va arribar a l’estratosfera.

Comportament erràtic del foc.

Les tasques d’extinció d’un incendi depenen, en gran manera, del comportament del foc. Els professionals calculen o preveuen el comportament de les flames mitjançant uns patrons, ateses les condicions meteorològiques, l’orografia del terreny o altres factors relacionats. Els incendis de sisena generació es caracteritzen per trencar aquests esquemes. La meteorologia pròpia que es genera i els elements que això provoca fan que el seu desenvolupament sigui impredictible i el seu comportament, erràtic. On abans es veia un tallafoc segur en forma d’autovia, ara no es té aquesta certesa; els incendis d’aquests dies a Castella i Lleó són un bon exemple: les flames han travessat àmplies carreteres de quatre o sis carrils en diverses ocasions, fet que abans era impensable.

Zona d’interfície urbanoforestal (WUI).

Per zones d’interfície urbanoforestal (o WUI, per la seva denominació en anglès, wildland-urban interface) es coneix a les àrees on la urbanització es troba amb zones forestals o de vegetació natural. A diferència de les grans urbs envoltades d’asfalt i formigó, una WUI és un espai de transició on vivendes i altres estructures antròpiques es barregen amb vegetació combustible, creant un risc més gran d’incendis forestals i de ràpida propagació en cas de foc. La WUI inclou urbanitzacions, disseminats de vivendes i la vora de les ciutats que confinen amb terrenys forestals. Molts dels municipis evacuats en els incendis d’Extremadura o Castella i Lleó es troben en aquest tipus de zones.

Simultaneïtat i focus secundaris.

Per simultaneïtat en els incendis entenem l’aparició i propagació de múltiples focus actius de foc alhora. Els focus secundaris, per la seva banda, són nous punts d’ignició, generalment a curta o mitja distància, creats per l’emissió de cendres (vegetació incandescent) o el material rodador transportat pel vent i les columnes convectives abans referides. Tot això genera focus independents i augmenta la intensitat del foc. Aquestes situacions es donen en àrees extenses i són característiques d’incendis de gran magnitud, com els de sisena generació, en els quals l’acumulació de combustible i condicions meteorològiques desfavorables provoquen un comportament extrem i erràtic de les flames, que fa que l’incendi sigui pràcticament impossible de controlar.

Desestacionalització.

¿Són els incendis forestals un fenomen exclusiu de l’estiu? Fins fa poc semblava que sí, per evidents qüestions meteorològiques. Però els incendis forestals de Los Angeles (EUA), el gener del 2025, en ple hivern, van trencar tots els esquemes que es tenien. La desestacionalització d’incendis es refereix a l’extensió de l’època de risc d’incendis forestals més enllà dels habituals mesos d’estiu, incloent gran part de l’any. Una circumstància provocada pel canvi climàtic. L’augment de les temperatures, la sequera, les onades de calor més intenses i la falta de pluja prolonguen la temporada seca, creant condicions més propícies per a la ignició i propagació de focs durant més mesos, cosa que exigeix a les administracions adaptar i reforçar els dispositius de prevenció i extinció de forma contínua. Els Bombers de Barcelona ja van advertir el 2024 que, durant els mesos amb menys precipitacions, com el març i l’abril, van registrar "un increment molt notable de serveis en comparació amb el 2022". En canvi, al juny –que va ser força humit– van fer la meitat d’actuacions.

Notícies relacionades

El respir del Casal Infantil la Mina

"El meu fill petit decideix on hem d’estiuejar"

Amb les últimes onades d’incendis han sorgit nous conceptes fins ara desconeguts per a molts. Nomenclatura especialitzada, relacionada amb el foc, que de moment només és comprensible per als experts, però que, atesa la previsió que aquests incendis vagin a més, es tornarà familiar per al públic en general. Ha passat així amb altres termes meteorològics, com la dana o ciclogènesi, paraules que fa uns anys els ciutadans no coneixien ni feien servir.

En matèria d’incendis, el 2025 passarà a la història per diversos motius: d’una banda, per la violència amb què el foc va calcinar el terreny provocant rècords d’hectàrees cremades a tot el sud d’Europa. Per un altre, com l’any en què s’han començat a fer populars molts d’aquests nous termes. Pirocúmuls, remolins de foc, incendis de sisena generació, zones WUI o desestacionalització d’incendis. Són només alguns d’aquests nous conceptes que han arribat per quedar-se i que cada vegada seran més habituals en la terminologia feta servir per parlar dels incendis forestals que venen.