Regenerar, millor que reforestar

"Sovint, per la concepció social que tenim, pot semblar un trauma acceptar que el paisatge canviï, però en la majoria dels casos, no és necessari reforestar", considera l’investigador del CSIC especialista en incendis forestals Lluís Brotons. Sempre s’esmenta l’excés de massa forestal d’Espanya. Però després d’un incendi, s’obren espais oberts o zones ideals per a les pastures: "Que hi hagi menys bosc no té per què ser un problema, al contrari".

Aquest plantejament xoca amb la imatge pública de la catàstrofe. Després de cada incendi, la pressió social i política sol empènyer a actuar amb rapidesa i a prometre la reforestació. Tanmateix, els ecòlegs recorden que els boscos mediterranis estan adaptats al foc des de fa segles: les alzines, les alzines sureres o els pins rebroten amb facilitat, i els matolls colonitzen el terreny amb rapidesa. La intervenció humana, si no està ben planificada, pot alterar aquesta dinàmica natural i, en ocasions, fer-la malbé.

¿I quan és necessari actuar? De vegades, es poden emprendre accions per evitar l’erosió provocada per les possibles pluges. A la zona del Baix Ebre, a Catalunya, s’han aplicat aquest tipus de solucions per assegurar el terreny i talar arbres que podrien caure sobre els camins o la carretera.

Aquesta erosió és un dels riscos immediats després d’un gran incendi. Quan les pluges arriben, el terra desprotegit perd la capa fèrtil i els pendents poden ensorrar-se. Per això, en alguns punts crítics, es col·loquen malles o barreres vegetals que frenin l’arrossegament. Són mesures temporals per estabilitzar el terreny fins que la vegetació brolli per si sola.

"Però repoblar un bosc, en general, no és una bona opció", comenta Brotons. Creu que normalment, els arbres i els arbustos rebroten i es regeneren.

¿Hi ha la possibilitat que després d’aquesta recuperació el medi natural es transformi? Les evidències ho confirmen. "L’habitual sempre ha sigut una regeneració massiva, amb petits pins o altres espècies creixent molt juntes", assenyala Josep Maria Espelta, científic del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals). Però el que s’ha comprovat en molts punts d’Espanya és diferent: "S’observen pins, però també s’observen matolls i un paisatge que combina bosc, prats i arbustos".

Aquest paisatge mixt no s’ha d’interpretar com una pèrdua. Els especialistes insisteixen que la diversitat és una forma d’adaptació davant el canvi climàtic. Més heterogeneïtat significa menys risc d’incendis massius i més resiliència davant sequeres.

Durant les últimes setmanes, els experts han coincidit a assenyalar que les condicions climàtiques actuals (juntament amb el risc d’incendi que hi va associat) són noves. "No havia passat mai a Espanya i hem observat fenòmens com els de Califòrnia, per exemple", apunta Brotons, abans d’afegir que "sembla evident que requerim un nou sistema, en el qual els processos naturals i la gestió es complementen i ajuden a construir un paisatge més segur per a la població".

El canvi de paradigma implica acceptar que el paisatge no sempre tornarà a ser idèntic. L’ideal del "bosc etern" que resisteix immutable no encaixa amb la realitat d’un clima més càlid.

L’escenari calcinat de Las Médulas és paradigmàtic. La regió ha vist com els arbres centenaris quedaven primer secs i després coberts de cendra. Especialistes de la Universitat de Lleó ja han constatat que els boscos d’alzines i roures es recuperaran en un termini de poc més d’una dècada. Altres espècies com els castanyers ho tindran més complicat. Però les arbredes es tornaran a obrir camí.

Pastures i cultius

Notícies relacionades

El respir del Casal Infantil la Mina

"El meu fill petit decideix on hem d’estiuejar"

Brotons, passejant per Las Médulas, explica que el poble es va salvar "de miracle". I remarca que els boscos, de roures, alzines i matolls, han cremat amb una intensitat que s’associa als boscos de coníferes (pins). "És molt interessant veure el que ha passat perquè estem davant una orografia amb un relleu complex en el qual és difícil aplicar mesures d’extinció", opina. "Alhora, es pot assenyalar que les pastures i els cultius són difícils de recuperar en un terreny tan accidentat", afegeix.

Aquesta dificultat d’accés i aprofitament agrícola explica per què molts territoris s’han abandonat durant dècades, amb una vegetació densa i contínua que passa a ser combustible acumulat. Els experts insisteixen que la prevenció exigeix un nou model de gestió territorial: menys abandonament rural, més mosaic d’usos i una planificació que assumeixi que el foc és part inevitable de la dinàmica natural.