"El meu fill petit decideix on hem d’estiuejar"

Pares d’un nen de 9 anys, la Mónica i el Quique tenien dubtes sobre on llogar un apartament aquest estiu. Havien pensat en Altafulla (Tarragona) i miraven opcions. El petit de la casa, no obstant, els va proposar Gandia. El seu millor amic del col·le estiueja tots els anys en aquesta localitat valenciana i li feia molta il·lusió coincidir amb ell. El que va començar sent un suggeriment va acabar en una insistència del tot insuportable. "Anem a Gandia, anem a Gandia, anem a Gandia...". Després de setmanes de marraneria mal portada, la Mónica i el Quique van pensar que la felicitat del seu fill estava en les seves mans i van acabar cedint. Van llogar un apartament a Gandia. El noi estava radiant.

Aquesta història no fa pinta de tenir un final feliç. Almenys a llarg termini. ¿S’han equivocat la Mónica i el Quique al deixar que el seu fill decideixi on passar les vacances? Els psicòlegs ho tenen clar: sí. ¿Per què? Perquè educar no és consentir, i estimar no és cedir a un xantatge.

Dictador

El llibre més venut de tots els que ha escrit el psicòleg i ex Defensor del Menor de la Comunitat de Madrid Javier Urra és El pequeño dictador (2006), al qual uns anys més tard va seguir El pequeño dictador crece. Els títols ho diuen tot. "Més enllà d’estimar els fills i filles, el que fan molts pares és deixar-se fer xantatge. Comprar el carinyo dels fills dificulta que madurin i que acceptin la frustració com a part de la vida", adverteix l’expert, que, després de 35 anys treballant en Fiscalia, sap molt de menors conflictius.

Imposar el lloc de vacances és un extrem greu i poc freqüent. Però en moltes llars és el nen el que decideix, per exemple, què es fa per menjar. O el que determina si pren Dalsy perquè li fa una mica de mal el cap. "Són nens que ho sentencien tot. És un immens error, perquè els nostres fills necessiten amor i seguretat, però també límits", afegeix Urra, que posa èmfasi en la poca maduresa de la societat actual. "Estem davant de mares i pares que no tenen els criteris fonamentals, que els costa acceptar la seva posició i que només tenen un objectiu: que el seu fill sigui feliç", critica, i després deixa clar que el món real en el qual viuran aquests nens quan siguin més grans no és precisament Disney.

Arribats a aquest punt, de ben segur que molts lectors i lectores pensen que és molt fàcil donar lliçons teòriques de paternitat però que és molt complicat bregar cada dia amb un nen etiquetat com a difícil. És cert, no té res a veure. Però hi ha una objecció. El temperament, recorda Urra, és com el color dels ulls o l’ADN: no canvia. El caràcter, sí. El caràcter es forja i s’educa perquè el nen o la nena cooperi, aprengui, desenvolupi empatia i sàpiga acceptar la frustració. En definitiva, que es prepari per a la vida.

Autoritari i democràtic

El psicòleg Máximo Peña, autor del manual Paternidad aquí y ahora, explica que hi ha tres estils parentals: autoritari, democràtic i permissiu. La Mónica i el Quique, la parella que va canviar Altafulla per Gandia per imposició del seu fill, estan en el tercer grup. Són mares i pares que no posen límits i que tenen unes regles o normes que resulten confuses per al seu fill. Els resultats d’aquesta mena de criança no són especialment bons, igual que passa amb l’estil l’autoritari, en el qual els fills no són tinguts en compte. El democràtic, compte, tampoc implica que la llar sigui una democràcia i que el vot de la mare valgui el mateix que el de l’infant. Es tracta d’un estil intermedi en el qual els adults demanen opinió als menors, però l’última decisió és la seva. "És important que els nostres fills se sentin escoltats", afegeix l’expert.

Depèn de l’edat

Notícies relacionades

El respir del Casal Infantil la Mina

De Vigo a Olot: el rastre d’Eusebio Novas

Tot depèn, no obstant, de l’edat que tinguin els fills i filles. Fins als 7 anys, Peña recomana informar de la destinació i dels plans per a l’estiu. Entre els 7 i els 12 se’ls pot demanar l’opinió o fins i tot tenir en compte les seves preferències. "S’escolta la seva veu, però són els pares els que decideixen on aniran a passar les vacances", assegura.

El panorama canvia a partir dels 12 o 13 anys, quan entra de ple l’adolescència i el més convenient és negociar amb ells. "Tampoc és agradable anar de vacances amb un adolescent a un lloc que no li agrada i on estarà enfadat les 24 hores del dia", acaba dient.