La prova de foc de les madrastres

Una madrastra és, segons la RAE, una "mare que tracta malament els seus fills". I un padrastre, un "mal pare". Pel·lícules, contes i llegendes han convertit les persones que s’enamoren d’altres que tenen fills d’una relació anterior en un col·lectiu estigmatitzat. Prejudicis, malestars, sermons, tabús i pors envaeixen les famílies enllaçades, que cada vegada en són més i estan trencant el seu històric silenci.

No n’hi ha xifres exactes, però sí estimacions. El 2011 hi havia més de 490.000 famílies d’aquest tipus, davant les 234.587 del 2001. A data d’avui, quan segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha a Espanya uns 6,3 milions de llars formades per parelles amb fills, es calcula que les famílies enllaçades són entre mig milió i un milió. "Podrien representar entre el 8% i el 14% de les parelles amb fills. Som moltes, però continuem invisibilitzades". Amb aquestes paraules, Priscila Dos Santos, coneguda a les xarxes com a Pri i responsable de la comunitat Somos Madrastras, reivindica la lluita en la qual està immersa: visibilitzar, explicar i dignificar un rol que està sortint de l’armari i que pateix molt més estigma en el cas de les dones. Tenen un paper exigent i, lamentablement, estan mal considerades. El camí no és gens fàcil, especialment a l’estiu, quan la convivència suposa una prova de foc i cal fer malabars per treballar, cuidar els fills i intentar disfrutar de les vacances.

Pri no està sola en la seva lluita. Aina Buforn i Berta Capdevila són la cara visible de Ser Madrastra, un espai per a totes les dones que s’han enamorat, com els va passar a elles, d’una persona amb fills d’una relació anterior. Totes dues asseguren que el juliol i l’agost no són mesos de vacances precisament. "La teva vida està controlada per altres persones, tens la sensació de no tenir veu i d’estar fora de la teva pròpia família. Per a nosaltres, l’estiu no és temps lliure i de descans, sinó una feina molt àrdua", alerten.

El parèntesi estival, afegeix Pri, ho multiplica tot: la convivència, els desacords entre cases i el caos que suposa trencar rutines. "Per a les madrastres, que viuen un rol sever, pot ser esgotador. Fan una tasca immensa, moltes vegades sense reconeixement, i tot i així se’ls jutja malgrat que també necessiten descans, validació i suport", afirma la fundadora de Somos Madrastras, un projecte creat al Brasil per Mari Camardelli i que Pri va sentir "urgent" desembarcar a Espanya.

Més enllà de l’estiu, la resta de l’any és igualment complicat. No hi ha dues madrastres iguals, però l’Aina i la Berta expliquen que, en la majoria dels casos, aquestes dones solen ser víctimes de rebuig i incomprensió. "Fas un esforç constant per sentir-te part de la família. Et deixes la pell per forjar el vincle, però la tempesta interna és gairebé inevitable. No ens sentim compreses, entre altres coses, perquè no hi ha un relat benèvol amb nosaltres", explica la Berta, que fa 13 anys va decidir deixar la seva ciutat, Barcelona, per anar-se’n a Galícia i iniciar una nova vida amb la seva parella, pare d’un nen petit.

L’Aina també va fer les maletes per amor. Fa 11 anys, va abandonar Barcelona i se’n va anar al poble de la serra de Madrid on vivia la seva parella, un home immers en un divorci conflictiu i pare de dos nadons. "Vaig tenir un rol molt maternal amb ells, vaig voler salvar-los del dolor, però crec que no ho vaig aconseguir. A penes tenia suport. Els meus pares em van entendre, però també em deixaven anar frases com ‘quin madrastrona’ o ‘tu no ho entens perquè no ets mare’", recorda l’Aina, que fa cinc anys va tenir un fill biològic amb la parella.

Competència amb les mares

"Volem acabar amb la competència simbòlica entre mares i madrastres. Som dos tipus de dones fent una feina complexa i els dos rols haurien de ser igualment acceptables. Volem que es parli de nosaltres en positiu i que deixem de ser una amenaça perquè no ho som", expliquen l’Aina i la Berta, autores de Manual para la madrastra moderna. Cómo vivir en familia enlazada sin perder la cabeza (Alfaguara).

El paper dels padrastres tampoc és un camí de roses, però no estan tan estigmatitzats. "El lloc de la dona ha estat lligat a la cura, però només si és mare. Si cuida i no és mare, incomoda. Si ho fa un padrastre, és un heroi. Si ho fa una madrastra, està ‘usurpant’. També persisteix el mite de la ‘roba-marits. Ja és hora de canviar això: l’home no és un trofeu, i les dones ja no vivim per competir", exigeix Pri.

Notícies relacionades

La infecció per covid en l’embaràs augmenta els casos de retards cognitius

Descobert un fong híbrid que s’ha fet resistent a la calor

Nacho Solanas, que treballa en una consultoria de Madrid, es va convertir en padrastre després de la pandèmia, quan va començar a conviure amb la seva parella, mare d’una nena de tres anys que ara en té vuit. "Tot va ser natural, la nena és molt bona i sempre hem tingut una excel·lent relació paternofilial. M’anomena pel meu nom, tot i que alguna vegada se li escapa ‘papa’, però ella sap perfectament que el seu pare és el seu pare i no jo", explica el Nacho, que, al contrari que l’Aina i la Berta, mai s’ha sentit apartat o menyspreat en l’entorn escolar de la seva fillastra.

Els professionals de la psicologia reconeixen que, efectivament, la manera de crear i construir família ha canviat considerablement en l’últim mig segle i que les llars reconstituïdes tenen un intens repte per davant, tant els adults com els menors. Mercedes Bermejo, psicòloga sanitària, assegura que "cal respectar sempre els temps emocionals i els vincles amb les mares i els pares biològics perquè els nens no dedueixin deslleialtats. Un dels reptes més importants és la gestió de les expectatives, no es pot forçar la relació afectiva. Cal deixar enrere els estigmes culturals i pensar que cada família és única i el rol d’una madrastra o un padrastre mai és reemplaçar sinó sumar", explica la també directora de Sentir, editorial que ja va abordar els nous tipus de famílies en un dels seus contes infantils, El mundo y sus familias.