El 2% dels malalts mentals greus es neguen a ser atesos: «Sense una solució, els aboquem a la presó o al cementiri»

¿Què passa llavors quan aquestes persones no es volen tractar però suposen un risc per a l’entorn i ells mateixos? «És el que ens passa a nosaltres. En els últims vuit anys hem conegut unes 900 històries similars, de pares o germans que es posen en contacte amb l’associació perquè els està passant això. Els nostres fills no tenen consciència de la malaltia, no accepten cap tipus de tractament i la culpa i el pes recau en nosaltres, perquè en un moment donat poden fer qualsevol cosa», explica Sala. L’Associació de Familiars d’Afectats per Trastorns de Conducta (Afatrac) té 370 socis, tots familiars de persones en aquesta situació.

Ingressos involuntaris

La legislació catalana i espanyola, de moment, resol que nomésun jutge pot dictar un ingrés involuntari en un hospital psiquiàtric en moments en què el pacient, en contra de la seva voluntat, necessita ser estabilitzat. Pot fer-se per la via urgent o ordinària. El tràmit urgent es fa amb un informe mèdic favorable perquè el pacient ingressi a l’hospital. Un jutge l’ha de ratificar poques hores després. «Els pacients arriben a urgències normalment amb psicosi o alteració del judici, no tenen consciència de la malaltia, però suposen un risc per a ells mateixos i per a tercers»,explica Narcís Cardoner, director de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau. L’any passat es van practicar 394 ingressos d’aquest tipus a Catalunya, quesuposen el 2,2% de la xifra total. «Vaig viure un cas amb un home atrinxerat en una masia a Sant Pere de Vilamajor. Has de decidir si demanes al jutge el trasllat involuntari al·legant risc o perillositat malgrat que no hagis vist el pacient i, per tant, no hi hagi avaluació», apunta la psiquiatra Blanca Navarro, que insisteix que són casos molt poc habituals i que cal deslligar la salut mental de la perillositat.

L’altre procediment és l’autorització: el tràmit ordinari a llarg termini. Després que un metge forense visiti el pacient, el jutge decideix si autoritza que se’l tracti en determinats moments en contra de la seva voluntat. «Depèn més del grau de la malaltia, però és molt complicat quan la persona no es vol tractar, perquè en alguns casos no hi ha diagnòstic que motivi l’obertura del procediment o perquè quan se l’examina està en plenes capacitats i es determina que no és necessari, o no se li pot fer l’examen. Per exemple, si es tanquen a casa i els Mossos no tenen l’ordre d’accedir al domicili, l’examen no es pot fer», explica l’advocat Xavier Puigdollers. És precisament el que va passar a Torelló. Puigdollers també assenyala que hi ha l’opció de retirar-los la capacitat de decidir. D’aquesta manera, són els pares o una fundació tutelar els que tramiten els ingressos en moments puntuals. «Francament, el tema està molt mal resolt. Els ingressos tampoc són la solució, perquè ¿què passa després de la crisi i de deixar l’hospital?»,assenyala Puigdollers.

Denunciar els fills

La pilota torna a la teulada de les famílies, sempre en suspens pel següent incident que saben que arribarà. En molts casos, aquests malalts pateixen patologia dual. És a dir, a més del trastorn també consumeixen drogues, de manera que recorren a la família per aconseguir diners i poder consumir. «Ara com ara hi ha molt poques vies de solució: l’única alternativa que ens queda és que els pares els denunciïn i aconsegueixin una ordre d’allunyament», explica Arantxa Herrador, psicòloga forense i directora de l’associació Raíces, especialitzada en la violència de fills a pares. «Tenim un buit, perquè, depenent de les lesions, la resposta que es dona a aquestes famílies és o bé la presó i l’ordre d’allunyament (que implica deixar els fills al carrer) o la tornada a casa. Per als pares és una decisió molt complexa, i moltes famílies trenquen les ordres quan els fills tornen demanant ajuda», exposa Daniel Ortega, expert en violència filioparental. «Aquesta gent està completament al llimb, és un forat negre sense resoldre», afegeix Herrador.

El psiquiatre Narcís Cardoner tampoc considera que aquesta realitat estigui ben resolta. «L’important és contenir aquestes persones quan tornen a la comunitat una vegada deixen l’hospital, és evident que algú que té aquest problema i que mai demanarà ajuda genera un risc», afirma. Assenyala, per exemple, que a França es fan ordres judicials perquè aquestes persones vagin al seu centre ambulatori de salut mental en contra de la seva voluntat per seguir un tractament durador en el temps. La també psiquiatra Blanca Navarro apunta al programa ESMES, de l’Hospital del Mar, que ja funciona a Barcelona, l’Hospitalet i Esplugues. «Atenen persones desvinculades del sistema sanitari que ja coneixem. Els visiten, i amb temps i paciència aconsegueixen que tornin». «És interessant que s’ampliï a més llocs; a Barcelona està donant molt bons resultats», explica Cardoner. També a la capital catalana hi ha un servei itinerant de l’Hospital Sant Joan de Déu per a persones que viuen al carrer.

Notícies relacionades

El fantasma de Notre-Dame sobrevola la mesquita catedral de Còrdova: un passeig per l’emblemàtic temple l’endemà de l’incendi

Santa Susanna paga l’advocat a un policia investigat per agressió sexual

Per a la psicòloga forense Arantxa Herrador caldria revisar la legislació quan es donen situacions violentes. «El dret a decidir és molt important, però quan hi ha violència i risc estem parlant d’una altra cosa. Les administracions no s’haurien de treure de sobre aquests pacients tan fàcilment», denuncia. «Necessitem una resposta que no sigui punitiva», afegeix l’educador social Daniel Ortega. Fonts de Salut indiquen que aquests casos generen «frustració» en el sistema sanitari, igual que passa amb aquells que es neguen a vacunar-se.

Dolor i sofriment

Mentrestant, les famílies continuen suportant el dolor de veure els seus fills malalts i que ningú els pugui ajudar. «Et poses en risc perquè són els teus fills i veus que no hi ha alternatives per a ells», diu Sala. El seu fill Ignasi va morir quan tenia 31 anys. «Ell patia molt, quan estava bé deia que no et tornaria a pegar, però després ho feia. Per això se’n va anar de casa, perquè no volia fer-nos més mal». Amb ell són 11 persones vinculades a l’associació Afatrac que han mort en l’últim lustre. «És molt fort que ho digui així, però, quan ell va morir, nosaltres vam respirar. És desesperant».