Elena Fernández Gamarra, psicòloga : "Una persona gran necessita sentir que encara aporta alguna cosa útil"

El sentiment de soledat no té a veure únicament amb estar o no envoltat de persones, sinó també amb la sensació d’invisibilitat. Una cosa que sol afectar en gran manera les persones grans. Perquè els professionals que tracten amb aquest col·lectiu puguin estar més formats en la seva detecció, la Universitat de Vic i la Fundació La Caixa han impulsat el postgrau en Atenció a Persones en Situació de Soledat, que Elena Fernández Gamarra coordina.

¿Es pot estar acompanyat i tot i així sentir-se sol?

Sí, la soledat és un estat emocional que genera patiment, que parteix d’una percepció subjectiva. Podem parlar de tres tipus, una cosa que dona a entendre la seva complexitat: la soledat social, quan no tens un entorn amb què relacionar-te; l’emocional, quan falten vincles significatius; i l’existencial, que té a veure amb la relació interna que mantens amb el món.

¿Diria que envellir incrementa el risc de soledat?

Hi entren en joc moltes coses, com el balanç vital que es fa, si és de satisfacció pel que s’ha viscut o de penediment. Però anar sumant pèrdues físiques, d’activitats, de vincles, de persones estimades... pot incrementar el sentiment de soledat. També la comparació de com era un mateix dècades enrere. Pot ser dur, i més si la societat no recorda el teu valor.

Una societat que procura amagar la vellesa.

Tenim molta feina a fer per integrar l’envelliment com una part natural del procés vital. Ens fa por afrontar el final de la vida i per això s’invisibilitza. Això contribueix a fer que moltes persones grans acabin definint-se a si mateixes com no útils. Però poden continuar aportant molt: el cervell funciona fins a l’últim dia si es cuida bé.

¿L’objectiu del postgrau que coordina és combatre aquesta sensació de no utilitat?

Busquem que els professionals que tracten amb persones grans es posin les ulleres de la soledat. Si tens aquesta mirada, pots detectar millor persones que potser no expressen la seva soledat per vergonya o baixa autoestima, i acompanyar-les en la creació de vincles significatius o aportacions valuoses. Això és una cosa que hem anat aprenent en el programa Sempre Acompanyats, de la Fundació La Caixa. No només es tracta de fer companyia de manera puntual a la persona, sinó d’intervenir-hi professionalment.

¿Com contribuir a fer que les persones grans se segueixin sentint part d’aquesta societat?

El postgrau aporta coneixement perquè el professional incorpori aquesta mirada sobre la soledat. Per exemple, no es tracta de crear una activitat de manualitats o de pintura sense més ni més, sinó d’organitzar després una exposició al barri perquè sentin que estan contribuint en la vida cultural i social. O recuperar la seva memòria històrica a través de projectes artístics o teatrals. Però no poden ser fets aïllats, haurien de formar part de les polítiques públiques.

Notícies relacionades

L’escàndol de les religioses intervingudes amenaça el ‘boom’ dels retirs secrets

Cau una trama que tramitava padrons falsos a migrants a Palafrugell

¿La digitalització accelerada incrementa la desorientació?

Sí, moltes persones grans se senten perdudes, i això afecta l’autoestima. Però tot i que no siguin a les xarxes socials, podem fer que connectin de manera significativa d’altres formes, al centre cívic o qualsevol altre lloc físic. Però no pot ser unidireccional, no podem esperar només que ens escoltin, ens hem d’interessar per l’altre. I com a professionals podem ajudar a millorar les habilitats socials de qualsevol persona, tingui l’edat que tingui.