«El dolor impedeix una vida normal»

Amb prou feines li surt un fil de veu a María García Torres, amb covid persistent, quan, des de València, intenta relatar què suposa per als pacients comptar amb atenció especialitzada davant la complexitat de la seva malaltia. L’afonia que té és un dels símptomes que arrossega. «He arribat a estar fins a 46 dies seguits així», confessa. Es queixa de falta de coordinació des d’una comunitat on no hi ha consultes monogràfiques per als pacients. «A mi m’ha passat que em donessin medicació per pal·liar una part de la simptomatologia que ha interferit amb una altra part que estava sana en el cos i ara està fotuda. Els metges no saben que potser el que va bé per a l’estómac és perjudicial per al fetge o pot interferir amb el tractament neurològic», explica.

Com els més de dos milions d’afectats a tot Espanya –xifra sempre estimativa, perquè, malgrat que han passat ja mesos del cinquè aniversari de la pandèmia, continua sense haver-hi un registre–, la María aplaudeix que la covid persistent es consideri, per fi, una malaltia crònica. «La sensació d’abandonament per part dels pacients és bastant desesperant. Perquè n’hi ha alguns que troben una completa incomprensió en els seus metges de capçalera, que no tenen per què conèixer la simptomatologia i com tractar-la, quan són coses tan específiques», assenyala.

El pelegrinatge

El seu relat, i la seva queixa, és el de moltes altres companyes de l’associacionisme. Aquest anar peregrinant d’especialista en especialista. «A part de com es prolonga tot el procés innecessàriament, les llistes d’espera perquè et vegin en determinades especialitats són llarguíssimes. Després et trobes amb aquesta falta de coordinació. Això és un pas enrere constant per als malalts», critica.

La María es va contagiar l’agost del 2021. Té 46 anys i és autònoma. «Intento mantenir la meva activitat professional abaixant moltíssim la càrrega de treball. He pogut més o menys organitzar-me per mantenir els meus ingressos. Si hagués estat treballant per compte d’altri, hauria sigut impossible No és compatible, per exemple, amb una feina que vagi per torns rotatoris».

Però, crida l’atenció, hi ha moltíssimes persones que no poden treballar i que no tenen un reconeixement d’incapacitat. Un altre gran escull. «El dolor és molt difícil de suportar però, sobretot, és molt difícil compaginar amb la vida normal», assegura.

L’esgotament de la Nelly

«Jo soc del 2022, de covid persistent del 2022», es presenta Nelly Gran des d’Aragó. En comparació amb la María, és afortunada. A la seva comunitat, Aragó, hi ha una consulta monogràfica per atendre els pacients que, per cert, aquests dies es va dir que era a la corda fluixa. De moment continua oberta. «És veritat que en principi demanàvem que fos una mica més ampliada, però bé, ara mateix tenim cinc especialistes», detalla. El primer cribratge va a càrrec d’una infermera. Després compten amb un metge de medicina interna, un altre de rehabilitador, una psicòloga…

Notícies relacionades

Obre el pàrquing de Bonaire a Aldaia, símbol de les mentides de la dana

Doctora Andreea Ciudin: "Prendre l’Ozempic per a l’‘operació biquini’ és una frivolitat perjudicial"

També, per descomptat, afegeix, amb una fisioterapeuta. «És espectacular, perquè és una noia que transmet una energia… sap com estem i és veritat que a mi m’ha ajudat a trobar un nivell en què puc arribar a aquest punt d’activitat sense que, l’endemà o als dos dies, ho pagui. L’esgotament arriba en moments a deixar-te que no et pots aixecar».

La Nelly té boira mental, una forma de dificultat cognitiva que inclou manifestacions com lentitud per pensar, concentrar-se o memoritzar. «Vaig molt lenta, el meu cap va molt lent. L’esgotament és molt fort. També el dolor de les extremitats inferiors». Després de dos anys, es va reincorporar a treballar «quan el tribunal així ho va ordenar».