Iñaki Alonso, expert en protecció a la infància: "La protecció del menor no només es basa a redactar un protocol"

El temor de l’avorriment, així com la trastocada logística familiar en vacances, dispara la necessitat d’apuntar els més petits a tota mena d’activitats d’oci. Iñaki Alonso –director de Kunina, expert del Consell d’Europa en protecció infantil i col·laborador del programa CaixaProinfància de la Fundació La Caixa– recomana valorar casals, colònies i campus esportius sota el prisma del benestar emocional i físic dels infants i adolescents.

¿Sota quins criteris s’haurien d’escollir les activitats infantils?

És fonamental tenir en compte els seus interessos, que ells participin en la decisió. És cert que moltes vegades aquestes activitats serveixen perquè les famílies puguin conciliar, però de vegades es corre el risc de sobrecarregar el calendari dels fills, amb propostes que busquen preparar-los per al futur o millorar les seves habilitats, deixant de banda el gaudi i el joc. La clau rau a aconseguir un equilibri. I, per descomptat, cal assegurar que es tracta d’un entorn segur.

¿Com ha evolucionat aquest concepte d’entorn segur?

Hem de deixar d’assumir que un entorn és segur només perquè històricament ho hem considerat així. Pensem que si un nen és a l’escola, amb un familiar, a catequesi o en un club esportiu, està protegit. Però els casos de violència sexual se solen produir en entorns de confiança. Per això, hem de reconceptualitzar què és un entorn segur. No és només un lloc físic adequat, sinó un on hi hagi adults conscients i compromesos amb el seu rol de cura, on hi hagi un ambient emocional sa, relacions de confiança i protocols clars d’actuació davant situacions de violència.

¿Quins protocols bàsics hauria de tenir una entitat o club per evitar situacions de violència?

Abans d’això fan falta unes condicions prèvies, no només és redactar un protocol. Moltes vegades, entitats que en tenen un responen malament davant un cas real. Primer han d’entendre que tenen l’obligació de protegir els menors no perquè ho digui la llei, sinó perquè èticament és el correcte. Després ve el compromís: no n’hi ha prou amb ser-ne conscient, cal actuar amb responsabilitat. I, finalment, necessites eines clares, adaptades a l’edat i a l’activitat.

Hi ha situacions que no són definides com a violentes, però que afecten el benestar del menor.

Jo vinc del món de l’esport, l’estimo profundament. Però hem de reconèixer que moltes vegades no s’ha prioritzat el bon tracte, sinó el rendiment. També és curiós que moltes famílies, molt protectores en altres àmbits, quan es tracta d’esport només es preocupen de si els seus fills juguen o no. I aquí és on hi ha una contradicció que crida l’atenció. És inevitable que uns infants juguin més que d’altres, però l’important és com l’adult gestiona i comunica aquesta situació.

¿Quina mena d’autoritat ha d’exercir un entrenador o monitor?

Més enllà de les paraules, l’exemple que dona amb el seu comportament és clau. També les famílies han d’aportar la seva part, perquè moltes vegades la seva autoritat es veu debilitada des de casa. I hem de reivindicar paraules com responsabilitat, compromís o esforç, que no són incompatibles amb el bon tracte. Al contrari, formen part de l’acompanyament sa i són essencials per educar persones amb valors.

Notícies relacionades

"Ens estan enfrontant"

Piera surt al carrer i apel·la a preservar la "convivència" entre les comunitats

¿Mirant de protegir, es corre el risc de sobreprotegir?

De vegades es malinterpreta la protecció infantil amb fer tot el que ells ens demanen. Nosaltres no busquem sobreprotegir ni generar vincles poc saludables, sinó evitar que els infants siguin invisibles. Promovem el desenvolupament de vincles segurs, però també defensem que s’estableixin límits.