Els nois són més masclistes en el seu discurs que en el dia a dia

La investigació recull les veus de 239 alumnes de 4t d’ESO en nou instituts de la província de Barcelona. Conduït per Maria Freixanet, Jana Pous i José Berna, el treball explora què pensen realment els adolescents sobre feminisme i igualtat. La conclusió principal: tot i que ells reneguen del terme, moltes de les seves idees i pràctiques quotidianes coincideixen amb els valors feministes.

Segons l’estudi, nois i noies conformen dos mons que conviuen, però no es comuniquen. Malgrat compartir aula i edat, rarament comparteixen confiança, vivències o codis emocionals. Els grups d’amistat continuen sent, majoritàriament, del mateix gènere, i aquesta falta de connexió es tradueix en discursos cada vegada més allunyats. Mentre els nois se senten qüestionats pel feminisme i l’enfronten amb cinisme o provocació, les noies parlen des de l’experiència. La desigualtat que més els preocupa no és abstracta, sinó concreta, i té nom propi: la violència sexual.

No han viscut la desigualtat

"Ells intenten expressar el malestar que senten amb el feminisme actual amb qüestions molt polítiques, molt legals. Elles van a posicions molt vinculades amb la seva experiència quotidiana, molt vivencials", apunta Freixanet, coordinadora de la línia de Gènere de l’ICPS.

Per a elles, la desigualtat es manifesta en l’assetjament pel carrer, les mirades al metro o la inseguretat que senten quan tornen soles a casa. "Vam fer un mural amb les nostres experiències. Totes havíem patit assetjament o agressions", diu una noia de l’estudi.

Els nois, en canvi, senten que el feminisme els ha convertit en els nous culpables, i que ara les normes només els restringeixen a ells. Es veuen com a víctimes d’una discriminació a la inversa. Des d’aquesta sensació d’injustícia, adopten actituds provocadores: redoblen el discurs, fan bromes masclistes i es declaren obertament antifeministes. De fet, fa 30 anys, set de cada 10 homes de 18 a 24 anys recolzaven el feminisme, mentre que avui amb prou feines ho fa el 40%: en només un any, a més, el suport ha perdut 18 punts. El 56% de les noies, en canvi, es definien com a feministes fa tres dècades, per un 80% avui dia.

En aquest intentar auscultar què està passant, els investigadors entenen que els xavals "pensen que hi ha un abús per part de les dones, que les lleis les privilegien, i aquest discurs cala perquè no comprenen la dinàmica de desigualtat estructural", explica Maria Freixanet, coordinadora de la línia de gènere de l’ICPS i autora de l’estudi. No la veuen perquè no l’han viscut ni a casa ni a l’escola, i encara no han entrat als escenaris on aquesta desigualtat es fa més evident: el mercat laboral, les tasques de cura i la conciliació. "A Espanya hi ha més de 400 lleis que afavoreixen les dones, i quan hi ha una denúncia, una dona té més pes que un home", diu un noi.

Notícies relacionades

Catalunya registra el doble de morts per ofegament a les platges que l’estiu passat

Notes de tall 2025 a Catalunya: Medicina segueix al capdavant del rànquing de qualificacions d’accés a la universitat

Malgrat el rebuig, molts d’aquests nois demanen càstigs més durs per als agressors sexuals. La paradoxa és evident: critiquen la legislació per "passar-se de la ratlla", però alhora consideren que no es castiga prou. "Viola una dona i al cap de tres dies és lliure", lamentava un noi. Un altre proposava mesures exemplars: "Si en comptes de quatre anys te n’hi tenen 20, potser no tanta gent ho faria. Canviaria la mentalitat".

No obstant, la figura de l’agressor sempre els queda lluny. No és un company ni un amic: és algú aliè, un monstre abstracte. Aquesta llunyania també es reflecteix en com entenen la desigualtat. Quan se’ls pregunta per situacions de discriminació de gènere, molts miren cap a fora: "A l’Afganistan, als països àrabs, a l’Àfrica... allà sí que queda molt per fer. Aquí no entenc per què es fan totes aquestes manifestacions", apunta un alumne. I tot i que les investigadores afirmen que ningú va expressar comentaris racistes dirigits a companys d’origen estranger, sí que van detectar tics racistes o islamòfobs sobretot entre els nois. Per a molts d’ells, la desigualtat "de veritat" és la que passa lluny, en contextos de pobresa extrema o sota règims autoritaris.