"Gràcies a aquest donant, em sento el cor per primera vegada"

Allò va ser un divendres de febrer. Ni ella ni ningú sabia que l’endemà, menys de 24 hores després, apareixeria el seu donant. Una persona anònima que va regalar el seu cor, el fetge, els ronyons, els pulmons, el pàncrees i els seus teixits, i que va salvar així, a més de la de la Montse, sis vides més. El documental d’EL PERIÓDICO Un corazón contra reloj recull la història de la Montse i la segueix al llarg de quatre mesos.

La majoria dels donants d’òrgans i teixits són persones de mitjana edat, per sobre dels 60 anys, que tenen un accident cerebrovascular. En alguns casos, també hi ha pacients que moren com a conseqüència d’un traumatisme cranioencefàlic per un accident de trànsit o laboral.

A l’espera d’un donant

La Montse pateix una cardiopatia dilatada a causa de la mutació d’una proteïna anomenada lamina. L’hi van detectar als 28 anys, quan es va quedar embarassada. "Si ho hagués sabut, no hauria tingut un fill", dirà en algun moment. Des dels 35 anys viu gràcies a un DAI (un desfibril·lador automàtic implantable) però el seu cor s’ha anat debilitant tant que ara necessita un trasplantament. Si aquest donant no arriba en un termini de diverses setmanes, els metges li implantaran un dispositiu d’assistència ventricular esquerra: una màquina externa connectada a l’òrgan que l’ajuda a bombar sang.

En l’espera,la Montse viu enganxada al mòbil. "Que hi ha un donant: aquesta és la trucada que sempre esperes". El seu relat s’interromp en diverses ocasions perquè no pot evitar plorar. "L’espera del donant és complicada. A mi tampoc em fa gràcia que una persona hagi de morir perquè jo pugui viure. Penses que pot arribar demà, però no ve. I, en el meu cas, se m’està deteriorant el cor".

La Montse va treballar tota la seva vida al sector de la indústria. El 2016 li van donar la incapacitat permanent a causa de la seva cardiopatia, que li va ser detectada el 2009. El 2010 va tenir un infart de miocardi. Diu que de vegades fingeix estar bé perquè els seus éssers estimats no pateixin. El seu fill, el Hakim, té ja 15 anys. "Intento fer coses per ell". Però cada vegada es cansa més. "Vaig baixant el nivell de vida. El que més em preocupa és veure’m en una butaca o al llit tot el dia perquè ja no pugui moure’m. M’hi nego", assegura amb un somriure.

La millor de les trucades

A Espanya totes les persones són donants per llei, llevat que s’hagi expressat el contrari. Tot i així, els metges sempre pregunten a les famílies si desitgen donar els òrgans de la persona morta i hi recau normalment el consentiment. Des de fa tres anys, i això és el que preocupa a l’Organització Catalana de Trasplantaments (Ocatt), augmenten les negatives a la donació.

Va ser un dissabte de febrer a la tarda quan la Montse va rebre la trucada del Clínic que tant estava esperant: hi havia un "possible donant". Li van dir que es preparés per desplaçar-se a l’hospital. Tot i així, la validesa de l’òrgan que es trasplantarà es desconeix fins que aquest s’extreu.

El doctor Àngel Ruiz és el coordinador de trasplantaments del Clínic. "Van trucar al metge que estava de guàrdia aquella tarda, li van explicar les característiques del donant [altura, pes] i ens va semblar l’adequat per a la Montserrat", explica. "Vam veure que el cor del donant tenia una bona funció i mobilitat i vam confirmar que era un òrgan vàlid per trasplantar".

L’esperat ‘match’

Cap a les 22.00 hores d’aquell dissabte, la Montse ja estava a l’hospital acompanyada de la seva família i, una hora després, la van baixar a quiròfan. Encara caldria esperar una mica més per saber si es podria portar a terme el trasplantament.

"En un trasplantament de cor cal trobar el match entre donant i receptor: tu pots tenir un cor molt bo, però ha de ser també bo amb el receptor", explica la cirurgiana cardiovascular Elena Sandoval. Ella va operar la Montse perquè, sí, aquell nou cor va resultar ser compatible. Va obrir-li el tòrax per la meitat, va connectar el seu cor antic amb una màquina que manté la funció circulatòria i pulmonar i va introduir el nou cor al cos de la Montse mitjançant un procediment denominat anastomosi. La cirurgia, que va començar a mitjanit, va durar cinc hores.

"Un trasplantament és una experiència en la qual la vida i la mort s’entrellacen: algú ha de morir perquè una altra persona continuï vivint", reflexiona la cardiòloga de la Montse, Marta Farrero.

Una persona acabada de morir va donar a la Montse l’oportunitat de continuar vivint.

"Ja no m’ofego"

El trasplantament va ser el "naixement" de la Montse. Deu dies després de la cirurgia, encara ingressada en la unitat de semicrítics del Clínic, ja es trobava "genial". "No tinc sensació d’ofec, estic amb ganes de fer coses. Em noto la veu més enèrgica". Assegura, emocionada, que després de molt temps per fi sent bategar el cor. "Quan vaig despertar, vaig recordar aquesta gran persona que és el donant. També l’hi agraeixo molt a aquesta família, que sé que ho deu estar passant molt malament. M’han donat a mi l’oportunitat de continuar vivint".

L’objectiu que tenen ara els metges és que la Montse faci una vida "absolutament normal", assegura la doctora Farrero. Podrà fer totes aquestes coses que abans no podia: pujar escales, fer senderisme, anar a ballar, nedar al mar. "Tot i així, un trasplantament cardíac és canviar una malaltia per una altra. Però la segona malaltia et dona molts més anys de vida i molta més qualitat de vida", precisa, somrient, aquesta cardiòloga. "Nosaltres tenim pacients que han corregut maratons, competit en olimpíades de trasplantats, viatjat pel món".

El seu fill, també

L’alegria de les setmanes posttrasplantament de la Montse es veu entelada a l’abril, quan els metges descobreixen que el seu fill també posseeix la mutació genètica responsable de la seva cardiopatia. Però confien que haver-ho detectat tan aviat evitarà al Hakim els patiments que ha passat la mare.

Notícies relacionades

Els experts alerten de l’avenç de les malalties del fetge

Nou països s’afegeixen al pla per protegir els menors del porno digital

Al maig, només tres mesos després de la cirurgia, la Montse va anar al seu primer concert posttrasplantament: d’Estopa, on va estar acompanyada de l’Antonio (la seva parella) i el Rafa (un dels seus germans), que han estat amb ella "al peu del canó". Amb mascareta i allunyada de la massa, va ballar per primera vegada en molt temps. És conscient de la sort que ha tingut (i no només pel seu donant): "Si no fos per la sanitat pública –comenta–, molts no viuríem perquè aquests són tractaments molt costosos. Jo no podria permetre-m’ho".

La donació d’òrgans a Espanya és anònima per llei. La Montse no sabrà mai d’on procedeix el seu nou cor. Però a aquesta persona que l’hi va regalar, que la va salvar, ella li fa un jurament: "Prometo que el cuidaré i que serà sempre feliç".