L’hospitalització a domicili agafa velocitat a Espanya

Els hospitals públics compten amb unes 130 unitats especialitzades que permeten atendre malaltsque pateixen diferents malalties. Des d’infeccions que necessiten tractament antibiòtic intravenós fins a insuficiències cardíaques, passant per malalties respiratòries, recuperació postquirúrgica, cures pal·liatives, oncologia o salut mental.

L’hospitalització a domicili agafa velocitat de creuer a Espanya. Tot i que, com adverteix la doctora Ruiz Castellano, la implantació és encara "desigual" entre comunitats autònomes. "Algunes regions hi han apostat de manera decidida mentre que, en d’altres, encara queda camí per recórrer", postil·la.

Criteris de selecció

Amb els criteris de cribratge actual es busca garantir sempre la seguretat i la qualitat de la cura. A més de les malalties abans esmentades, es pot atendre a casa seva persones amb malalties neurològiques, neoplàsies hematològiques, cures postoperatòries complexes, tromboembolisme venós o necessitats de nutrició parenteral, enumera. "La importància rau a oferir una atenció hospitalària amb la mateixa qualitat que en un hospital convencional, però a l’entorn de la llar, i afavorir el confort, reduir riscos com les infeccions nosocomials i alliberar llits hospitalaris", afegeix.

"Hi ha nombrosos exemples destacables del bon funcionament del model al nostre país. Per citar-ne un, el desenvolupat a Catalunya, amb la integració de l’HAD en l’estratègia d’atenció a la cronicitat i amb una forta implicació de l’atenció primària, és una referència", assegura. També destaquen iniciatives com per exemple l’hospitalització a domicili pediàtrica a l’Hospital Sant Joan de Déu (Barcelona), o programes d’atenció integral al pacient pluripatològic del País Basc i Navarra –la metge és la cap del Servei de Medicina Interna a l’Hospital Universitari de Navarra–, on el model està plenament integrat en el circuit assistencial.

A més, apunta comunitats com Madrid, on s’han desenvolupat línies específiques d’atenció domiciliària per a pacients oncològics i, en alguns centres, per a salut mental. "Aquest enfocament està en línia amb una tendència nacional i internacional cap a la personalització de la cura", afegeix la doctora Ruiz.

Càrrega física i emocional

Des de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica, el doctor Sergio Vázquez, coordinador del Grup de Treball SEOM d’Humanització i cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Lucus Augusti de Lugo, indica que a Cantàbria, Catalunya i Galícia estan desenvolupant des de fa temps iniciatives similars a la de Madrid dins de les seves respectives carteres de serveis, tot i que no en totes les seves àrees sanitàries, "amb gran èxit entre els pacients".

"Té un clar benefici des del punt de vista de la conciliació familiar, social i laboral. Significa més temps, i de més qualitat, per a les seves vides i les dels seus cuidadors, al no haver de passar hores en un centre sanitari, uns pacient, com els oncològic, amb una alta càrrega física i emocional que, sens dubte i tret que sigui estrictament necessari, sempre es portarà millor al seu domicili, òbviament sota control de personal mèdic i d’infermeria especialitzat", abunda l’especialista. A més, permet descarregar els hospitals de dia oncològics tractant aquells pacients que reuneixen els criteris als seus propis domicilis.

¿Com selecciona l’oncòleg el pacient i amb quins criteris ho fa? "Són uns tractaments d’administració subcutània o intravenosa curta, inferior a dues hores, amb cap o escasses infusionals, les primeres administracions de les quals s’han realitzat en hospital de dia sense problemes", contesta.

Temps d’espera

Aquesta fórmula estaria indicada principalment per a pacients a qui els temps d’espera en un hospital li suposin "un hàndicap important en la seva vida diària, per la raó que sigui (estat general, problemes socials, familiars, laborals, etcètera) i no necessitin visita mèdica presencial (les visites es fan telefòniques o per videotrucada), entre altres aspectes", afegeix l’especialista. De tota manera, precisa, almenys en cada avaluació de resposta (cada 2-3 mesos) i a demanda del pacient, haurien de ser vistos presencialment.

Notícies relacionades

Niubó: "Les proves de competències no han anat bé"

D’‘El 47’ a la primera filòsofa en la selectivitat

¿Seria factible implantar un programa així a tots els hospitals? "Sense cap mena de dubte. Només són necessàries ganes i adaptar el programa als recursos de cada àrea sanitària. Nosaltres, a l’Hospital Universitari Lucus Augusti, per exemple, l’hem posat en marxa amb el Servei d’Hospitalització a Domicili (FAT), però en el Marqués de Valdecilla (Santander) ho fan amb personal d’Infermeria del Servei d’Oncologia Mèdica", respon el metge

Un apunt final: l’increment de recursos humans i materials que necessita aquesta modalitat és escàs. "Simplement, protocolitzar-lo i adaptar-lo a cada mitjà. Sí que és cert que, a mesura que s’incrementi el nombre d’usuaris que el demandin, i ho farà, també s’incrementaran els recursos necessaris", acaba explicant l’oncòleg.