‘Vaig dir no a la rehabilitació’

La senyora Maria va fer 85 anys divendres. Viu en un cinquè de la Barceloneta. La família al complet va pujar a brindar amb ella. Van menjar pastís. Està fent fresca, però la climatització va formidable. Aerotèrmia. Finançada amb els fons europeus per a la rehabilitació de l’any passat. Ella en fa cinc que no baixa al carrer. No té ascensor. A veure si amb les ajudes d’aquest any. Els Escudero eren sis de família i va parir la neta. Ara en són vuit. La pensió de la iaia arriba just a l’entresol d’un bloc de la Florida. Dues habitacions. Els locals de planta baixa estan buits des dels 90. El carrer l’han deixat bonic, això sí, han tret cotxes i han posat arbres, cadires i fanals nous. El Paco treballa en dos torns per empetitir deutes de pandèmia. Aquest mes no podrà cobrir la derrama. Però la façana ha quedat niquelada, eh.

Notícies relacionades

"No era només ensenyar a llegir, sinó crear consciència"

La indústria de la longevitat creix al ritme de la IA

Les ajudes a la rehabilitació estan destinades als barris que, per motius històrics, presenten uns índexs més alts de desigualtat, polígons residencials, urbanitzacions marginals i també, alerta, centres històrics de diverses e ciutats catalanes: Olot, Amposta, Vic, Berga, Valls... En blocs i barraques el repartiment sembla fàcil. Entre les cases de pisos antigues emergeixen més complicacions. El Raval de Barcelona, per exemple, conté un parc significatiu d’habitatge d’última oportunitat, pisos d’habitabilitat precària que allotgen famílies de recursos mínims i dificultats d’encaix social. Tot i que no hagin afinat gaire en el passat, les ajudes poden caure amb candeletes si saben esquivar fons d’inversió i grans tenidors, apuntant a qui veritablement les necessita. Per fer-ho bé caldria acostar-se més al barri, senyories.

L’àtic l’han reformat uns suecs. Ha quedat de luxe. Fa pena que els diners públics es malgastin. Fa ràbia que alimentin la golafreria rendista del negoci immobiliari.