Màrqueting i agonia

Esculls del passat.

Les anteriors expansions d’infraestructures, l’auge urbanístic de finals dels 70, la urbanització de la franja litoral o la creació de grans polígons industrials han contribuït a la destrucció d’un ecosistema que no pot suportar tant ciment. Ciment com a sinònim de progrés, un escull del segle passat, encara no superat. Per això, sembla evident que la recepta per preservar el delta no pot ser la mateixa que la que l’ha portat a aquesta situació agònica. Amb cada no-mesura real, amb cada pla sense desenvolupar, cada vegada que les formacions polítiques miren cap a una altra banda, activament o per omissió, estan contribuint a la condemna a mort d’aquesta zona d’incalculable valor ecològic. I en aquest cas, no serviran de res les lamentacions a posteriori. Ni la riquesa ornitològica, ni els estanys, ni les maresmes, ni la llacuna de la Ricarda, ni la vegetació, ni cap de les joies naturals d’aquest entorn es podran recuperar una vegada destruïdes. Per moltes compensacions ambientals que es prometin.

Notícies relacionades

Fer regals (o no) al professorat

El Govern reformarà uns 70 geriàtrics i crearà 504 places

Quatre actors.

Enmig d’aquest cúmul de despropòsits, hi ha quatre actors cridats a jugar un paper decisiu en la salvació del delta del Llobregat: la UE, garant del compliment de mesures reals i, en la seva absència, de sancions importants. El nou Govern de la Generalitat, que ha de deixar de dilatar la planificació i l’execució d’un pla de gestió seriós i, a més, demostrar quin impacte real tindria una eventual ampliació de l’aeroport del Prat sobre l’ecosistema. Els agricultors de la zona, l’activitat dels quals ha de trobar un equilibri amb la protecció de l’entorn i que reclamen ser escoltats. I, finalment, el FC Barcelona, propietari de terrenys a Viladecans amb una biodiversitat que podria enorgullir el club. Llàstima que el màrqueting ha jugat una mala passada a l’espai i a les seves possibilitats: polla blava és el nom de l’ocell blaugrana (plomatge blavós i potes de color vermell) que habita l’espai i que semblava destinat a enamorar el Barça. Sobra dir que no ho va fer. Potser, en aquest cas, la millor publicitat hauria sigut no fer publicitat, aparcar el relat i prioritzar l’espai natural. Un principi aplicable a tots els actors implicats. Salvem el delta i no el relat. Ja.