"De nena vaig ser pesada i d’adolescent, desafiadora"

Lisa Barbier Schadewaldt (47 anys, Mallorca) pateix el que es podria considerar un TDAH en adult "de llibre". Va ser una nena "pesada, hiperactiva, a qui no suportava ningú", però no va ser diagnosticada fins que va tenir 34 anys. Abans va passar per una infància "traumàtica", una adolescència "desafiadora" i una vida laboral plena d’entrebancs, ja que no "aguantava" en una mateixa feina més de vuit mesos. "Tot m’avorria i tenia problemes per socialitzar amb els companys, cosa que em feia deixar una feina rere l’altra", explica.

Per això, als 25 anys va patir una "crisi existencial", carregada d’ansietat i depressió, que va fer-li replantejar la vida i entossudir-se en el desig més gran que tenia: ser metge. Amb "moltíssim esforç" va aconseguir l’accés a la universitat per a més grans de 25 anys i acabar la carrera de Medicina en 10 anys, perquè "el que els altres estudiaven en mitja hora" a ella n’hi costava tres. El dèficit, entre altres coses, li impedeix concentrar-se en el que llegeix.

Quan era a sisè de Medicina va veure que "no se’n sortia" i va consultar una psiquiatra alemanya que va saber veure el que, a Espanya, no havien detectat altres especialistes. "Em va diagnosticar TDAH i em va enviar un fàrmac que va representar un abans i un després: va ser prendre’l i llegir els paràgrafs d’una tirada, sense haver de rellegir-los i rellegir-los. Va ser com a despertar d’un malson", assenyala. Tot i així, s’ha hagut de presentar a l’accés a l’examen MIR cinc vegades i, finalment, està estudiant l’especialitat de Metge de Família, però en un any més del programa formatiu oficial, ja que li han concedit una pròrroga a causa de la neurodivergència.

"Empatia i paciència"

Notícies relacionades

Mor Enric Canals, exdirector i membre de l’equip que va fundar TV3

Espanya no exigeix als jubilats acreditar que continuen vius per cobrar la jubilació

Amb la medicació, la Lisa ha aconseguit disminuir els símptomes, però encara ha d’apuntar "absolutament tot" el que li expliquen els pacients perquè, si no, pateix oblits importants. I, de vegaddes, no és capaç de trobar les paraules adequades. Però també té fortaleses, com "l’empatia i la paciència" amb els pacients amb dificultats i la "tenacitat a l’hora de buscar solucions".

També li va bé participar en la teràpia grupal que organitza la Fundació InGada, on ha trobat "la seva veritable família". "Estar amb gent com jo m’ha suposat un canvi radical: ara em sento compresa", explica mig plorant.