Miguel Lorente: "Fa dues dècades, la violència masclista era un conflicte de parella"

¿Com recorda l’aprovació de la llei contra la violència de gènere del 2004?

Amb alegria per tot el procés social i institucional. Aquests 20 anys diuen molt del que va suposar la norma davant un problema que encara és present. El text és un instrument idoni per abordar la violència. Funciona, però necessita ajudes i recursos. Fa falta adaptar-lo a les noves realitats perquè, en els problemes socials, la realitat no és com comença una cosa sinó com va evolucionant.

¿Què li falta a la llei perquè cap dona acabi morint a mans de la seva parella?

Hi ha dos tipus de carències. Primer, les internes, que són recursos que no s’han desenvolupat prou en temes judicials, policials i socials. Han augmentat les denúncies, que han passat de 126.300 el 2007 a 199.282 el 2023. Tenim la necessitat de respondre institucionalment davant tots aquests casos. Necessitem que els recursos creixin per adaptar-se a aquesta realitat. Després, hi ha les carències externes, perquè no s’ha desenvolupat de manera suficient, o gairebé gens, tot el que té a veure amb la prevenció a través de l’educació, la conscienciació i la detecció.

¿Aquesta detecció està fallant en el sistema sanitari?

No parlo tant de fallada sinó d’absència. No tenim un sistema de detecció proactiva, sinó només davant casos molt evidents. La medicina, no obstant, ha de saber diagnosticar la violència sense necessitat que la dona l’hi digui. En altres casos, el professional detecta la violència i es limita a denunciar-la, que és el que no vol fer la dona. Cal assistir, recolzar i recuperar la dona per facilitar que denunciï més endavant.

¿Com era la situació de les víctimes abans de la llei?

Avui hi ha gent que pensa que les denúncies són falses i que les dones volen quedar-se amb la casa, els fills i la paga, així que imagina’t com era fa 20 anys. En aquella època, les denúncies no passaven de les 50.000 o 60.000. S’entenia que era violència domèstica i que es produïa en el context de la convivència. No era un problema social ni cultural sinó un conflicte entre un home i una dona sota el mateix sostre. A més, es percebia amb simetria, l’home podia maltractar i la dona també. Hi havia una falta de reconeixement que retallava la credibilitat de les dones. Denunciar era molt complicat, ho tenien tot en contra. La llei va incrementar la credibilitat de les dones i va donar a conèixer una realitat social i cultural. S’ha anat trencant, tot i que no del tot, una violència estructural que havíem normalitzat. La norma va donar a conèixer una realitat i va posar amb safata un posicionament crític davant la violència com a control i domini. A la UE, un 20% de dones pateixen violència física, i un 40%, psicològica. Això no és una invenció, forma part de la realitat. I aquesta transformació social va ser molt important.

Notícies relacionades

Andalusia i Madrid reben la major part de menors migrants

Front comú contra les malalties transmeses per mosquits

¿Què es pot fer per combatre el negacionisme?

La violència és una manera de controlar la dona i els negacionistes necessiten negar una realitat per no enfrontar-s’hi. Per a aquest sector de la població, el model social és aquell en el qual la dona té una posició secundària. Quan algú critica això, ells necessiten negar aquesta violència per reafirmar el seu model de convivència i relació. El negacionisme és coherent amb un model injust i fal·laç. El masclisme es construeix la mentida que l’home és superior a la dona. El masclisme només se sustenta amb mentides.