Com ser un traïdor
La Història té diverses constants al llarg del temps, i una d’aquestes és la traïció. Existeix alhora que la lleialtat, i produeix tant espant que només pensar en els seus mecanismes, en abstracte, et fa tancar els ulls. Però témer-la no la fa desaparèixer, i menys encara que deixi de ser una alternativa a l’abast de qualsevol. Tots passarem per aquell moment, o moments, en què algú molt apreciat ens dona l’esquena, o l’hi donem, o som nosaltres els que de sobte abandonem la persona que érem i ens traïm a nosaltres mateixos. Pensava en això aquestes setmanes, després de mantenir algunes converses sobre l’amistat i el seu abast, i tot el bo que ens ofereix sempre comptar amb els altres i créixer com a part d’aquesta xarxa que forma l’afecte personal.
Sembla que, de vegades, la traïció formi part irremeiable de la condició humana. A qualsevol història li està reservada la possibilitat, almenys això, que al final acabi malament, com un mai va preveure. El patró es repeteix: el traïdor deserta i fuig sense mirar enrere; és millor no mirar. Necessita allunyar-se ràpid del traït: de vegades un amic, de vegades la família, un partit, els companys, potser un negoci, un record, una convicció, una moda. Per descomptat, amb el seu acte el traïdor es destrueix també a si mateix, tot i que ell prefereix pensar que ni tan sols és un traïdor. Al contrari: és comú que es vegi com una espècie d’heroi.
Allò que el va portar a canviar de bàndol ho recorda sempre d’una altra manera, no del tot semblant a com va ser. Part de la seva feina és organitzar l’oblit. Sense memòria es camina més lleuger, com quan les víctimes del nazi Klaus Barbie li van retreure els seus crims, i Barbie va replicar: "Jo no recordo res. Si ho recorden vostès, el problema és seu". Però el fat del traïdor és que tota la seva vida li recordin el que va fer. Passaran els anys, i sempre, d’alguna manera, serà aquell dia, el de la seva traïció, en què, com en aquell vers de Juan Gelman, "va fer ganivets amb un instant de l’amor".
