"Vegeu-me com a qualsevol persona"

Aquesta llicenciada en Història de 38 anys, apassionada de la seva feina i admiradora de Clara Campoamor –"és la meva heroïna"–, és molt conscient d’uns drets que les Nacions Unides celebran avui dimarts, 2 d’abril, Dia Mundial de Conscienciació de l’Autisme. "A l’Edat Mitjana era molt important explicar les coses amb imatges perquè la gent era analfabeta. A més, la precarietat no ajudava a la fe i calia buscar maneres d’estendre-la", continua la seva explicació pel meravellós claustre gòtic i, abaixant el to, afegeix: "Jo crec que al poder ja li anava bé que la gent no sabés llegir i escriure perquè era la manera de tenir-la una mica més controlada". Ella ha estudiat i molt, tot i que "no era bona estudiant". "Vaig començar en una escola normal però com que hi va haver nois que em van tractar malament, no vaig aprendre massa. Quan anys després vaig entrar en una escola especial per fer l’ESO, vaig començar a espavilar-me. A partir d’allà, se’m van donar oportunitats que vaig aprofitar. Fins i tot em vaig llicenciar en Història i vaig fer el màster", relata.

Trastorn ‘invisible’

L’Ana és excepcional però no única: el trastorn de l’espectre autista (TEA) es presenta en un de cada 100 naixements, segons la Confederació Autisme Espanya. Aquesta condició afecta el sistema nerviós i el funcionament cerebral. Una persona autista ho serà tota la vida i hi ha qui anomena aquest trastorn invisible perquè no ofereix trets físics determinats i només algunes vegades afecta les capacitats cognitives.

"Crec que els autistes tenim unes capacitats diferents. Som cracs en algunes coses i en d’altres, no. Jo soc bona explicant, dibuixant, aportant bon ambient, treballant de cara al públic perquè fins i tot m’han ensenyat a fer-ho amb persones difícils... Però és cert que els autistes necessitem estar en llocs més específics i per això, de vegades, ens costa trobar un lloc de feina. Ara les empreses demanen treballar a un ritme exigent i busquen personal que serveixi per a tot, hagi estudiat el que hagi estudiat. Per a nosaltres això és més difícil que per a d’altres: la pressió i la velocitat per fer les coses ens dificulta la feina. L’adaptació ràpida, la precarització laboral... juguen en contra nostra. M’espanta pensar com estaré d’aquí a deu anys. No demano llocs que s’adaptin als nostres gustos, sinó a les nostres necessitats", comenta conscient que ella és una d’afortunada, perquè li van oferir feina al monestir els dissabtes a través del Projecte Guia’m de formació i inserció laboral per a persones amb síndrome d’Asperger de la Fundació Friends. Des de fa un any, els diumenges també treballa al monestir de Sant Cugat.

"Si no pogués ser guia, no se m’acut a quina altra cosa podria dedicar-me. Quan vaig estudiar la carrera vaig pensar que la meva sortida laboral seria la de professora de secundària. Però no és fàcil que els adolescents et prestin atenció", comenta. Està convençuda que els llocs que ocupen molts autistes en cadenes de muntatge o cuina ja estan amenaçats perquè les màquines són capaces de fer-ho tot. "A més, en alguns casos, sembla com si ens tinguessin allà per tenir-nos en algun lloc, sense que sigui necessari o valorat el que fan aquests treballadors".

Adaptació difícil

Des de l’escola fins al museu, el camí ha sigut llarg: "Uns amics dels meus pares van suggerir que jo podia anar a la universitat. Recordo que era a Itàlia, de viatge, davant d’un monument que surt en una pel·lícula, i em vaig dir: ¿per què no? Vaig fer la prova d’accés per a més grans de 25 anys, la vaig aprovar i vaig entrar a la carrera. La història sempre m’ha agradat molt: si hem arribat fins aquí ha sigut per alguna cosa. Abans que naixéssim nosaltres ja hi havia un recorregut i la humanitat seguirà després. Sempre m’han fascinat altres èpoques", comparteix.

Notícies relacionades

"Abans hi veníem de barbacoa; ara vivim aquí"

Les barraques de Montcada pugen un 25% després de dos anys d’oblit

Les persones autistes com l’Ana veuen afectades les seves capacitats de comunicació i interacció social i flexibilitat de comportament i pensament. "Per a mi adaptar-me a la societat ha sigut difícil. Les persones sempre esperen alguna cosa de les altres persones, jo no soc capaç de descobrir-ho i no saber-ho és complicat. Davant qualsevol propòsit, intento fer-hi alguna cosa i moltes vegades no ho aconsegueixo".

El futur és incert. "Sé que hi ha pocs espais laborals protegits per a la gent com jo: moltes empreses només ens contracten si els paguen. Però bé, cada autista és diferent: us demano que ho recordeu, i que ens oferiu més sortides laborals. ¿Oi que a un treballador d’oficina no se li exigeix el mateix que al d’un equipament esportiu? No podem demanar el mateix a tots els professionals. Igual passa amb els autistes. I vegeu-me, vegeu-nos, com a qualsevol altra persona normal".