Així va sorgir la història d’‘El mestre que va prometre el mar’

-Tinc una premsa Freinet sota el llit, ¿voleu veure-la?

La resposta és òbvia. La veritat és que resulta contagiós l’amor amb què Sergi Bernal parla d’Antoni Benaiges, de les revistes que va fer amb els seus alumnes als anys 30 i de la revolució pedagògica que van suposar tots els mestres entossudits a fer somiar les criatures i que van escriure els seus somnis en publicacions que viatjaven de poble perdut en poble perdut i que el fotògraf conserva com els autèntics tresors que són.

El mestre que va prometre el mar, la pel·lícula protagonitzada per Enric Auquer que fa setmanes que emociona mig Espanya, és una batalla guanyada a l’oblit dels mestres republicans que aquest documentalista de Santa Coloma va començar a lliurar el 2010.

Bernal tornava a Barcelona després d’una vibrant setmana en un petit poble de Burgos, retratant l’obertura de la fossa de La Pedraja, quan una trucada va canviar la seva vida per sempre. "Sergi, que per la fossa acaba d’acostar-se un senyor a dir que aquí hi ha enterrat el mestre del seu poble, que és paisà teu, un altre català", li va dir una veu a l’altra banda del telèfon. El fotògraf, que va arribar a La Pedraja de retruc –ell en realitat volia anar a les fosses del Pallars, a una de molt concreta on sabia que hi havia una noia violada i assassinada pels falangistes, però no hi havia manera que l’obrissin–, va experimentar un còctel de sentiments. D’entrada va sentir ràbia perquè havia passat una setmana retratant la fossa i entrevistant veïns, i ningú li havia esmentat el mestre català.

Però també van aflorar l’emoció i els nervis a l’intuir estar davant una gran història, malgrat que en aquell moment no podia ni imaginar quant.

"Ningú descobreix res"

Va teclejar a Google "Bañuelos de Bureba mestre" –aquest era el nom del poble– i la primera entrada que va trobar va ser d’un blog de Mèxic en què va llegir per primera vegada la història d’Antoni Benaiges. Una història que l’ha acompanyat durant els últims 13 anys i que, gràcies al seu incommensurable afany –"gairebé una obsessió", confessa–, ja forma part de la història col·lectiva. Anys de viatges, hores bussejant en arxius i infinites entrevistes que han anat unint les peces d’un trencaclosques –"tot està descobert, ningú descobreix nada"- i que ha servit per rescatar la memòria no només del mestre Antoni Benaiges (Mont-roig del Camp, 1903 - Villafranca Montes de Oca, 1936), sinó de tots els docents que, com ell, van prometre als seus alumnes el mar i, el més important, els van deixar somiar-hi i amb el que volguessin i els van animar a pensar i a fer diaris "millor que els dels homes, perquè seran de coses nostres".

En els anys que separen aquella trucada quan tornava de Burgos [un veí va veure a la tele que obrien la fossa i es va acostar cap al lloc el dia que ja la tancaven per reivindicar el seu mestre] i l’estrena el mes passat d’El mestre que va prometre el mar, amb cinc nominacions als premis Goya, que ha acostat la història de Benaiges al gran públic, el treball de formigueta de Bernal no només ha desbloquejat molts records.

"D’alguna manera nosaltres l’hem exhumat i l’hem trobat, el mestre Antoni Benaiges és aquí", diu mostrant una taula –la del menjador del seu pis– plena de fotografies i revistes, fent referència al fet que el cos del mestre encara no ha sigut identificat. "El seu cor va tornar a bategar, d’alguna manera, a La Pedraja el 2010" prossegueix Bernal, que el primer que va fer a l’arribar a Barcelona va ser posar-se en contacte amb la família de Benaiges.

Les imatges de la fossa a la tele no només van remoure el veí que va assenyalar que allà hi havia el mestre del seu poble. La seva família també es va dirigir a l’associació que impulsava l’obertura de la fossa, que els va posar en contacte amb Bernal. Van visitar junts el mar promès pel mestre als seus alumnes, pacte que no va poder complir perquè els feixistes el van afusellar abans (i van fer cremar totes les revistes del mestre comunista en una foguera).

La dels seus nebots a la preciosa platja de la Pixerota és una de les fotografies de la primera exposició que Bernal va fer amb material sobre el mestre i que va recórrer 60 centres cívics. La inauguració va ser a Mataró i va comptar amb la presència d’un dels alumnes de Benaiges, que estava passant uns dies a Catalunya de viatge amb l’Imserso i a qui Bernal va anar a buscar a l’hotel perquè la veiés. La relació amb els últims cinc alumnes vius del mestre –avui ja no en queda cap, l’últim va morir en la pandèmia– també va marcar Bernal. "Retratant-los el 2010 sentia que estava fent el mateix que aquell retratista que un dia va anar a l’escola i els va fer aquella fotografia [avui icònica] en què el mestre es veu a l’última fila, barrejat entre els alumnes, que diu tant de la seva manera d’entendre la docència", explica.

Notícies relacionades

Montessori, abandonadora

Oriol Ripoll: "Els fills haurien d’ensenyar als seus pares a jugar al Fortnite"

Els fruits d’un amor contagiós

Després de l’exposició, van arribar incomptables xerrades en instituts i tallers de la tècnica Freinet [exacte, amb la impremta que guarda sota el llit], un assaig, un còmic, una novel·la, un documental, una obra de teatre al TNC i ara, la pel·lícula. Tot això gràcies a teixir un milió d’aliances fruit d’aquell amor tan contagiós que també ha fet possible que avui hi hagi una placa i un plafó amb la seva història davant la casa on va néixer el mestre, i que l’escola de Bañuelos de Bureba, durant dècades abandonada, s’hagi convertit en museu.