Esperit de Nadal

Torna a casa per Nadal. Ho vam aprendre en un anunci de torró abans que ja no fos exclusiu d’aquestes dates. Avui es pot comprar i degustar en qualsevol època de l’any. És un dolç intemporal i global. Sorprèn, no obstant, que en ple agost els turistes portin una bossa amb alguna de les seves mostres, que, per la seva banda, també s’han ampliat a mil i un gustos. Tampoc en això la nostàlgia és el que era. Però no obstant, d’aquell espot n’ha quedat la il·lusió del retrobament amb aquells que estan allunyats per la geografia que no del sentiment. Continuen vigents els desitjos de l’abraçada conciliadora i el somriure còmplice.

En condicions normals a ningú li agrada anar-se’n de casa. Menys encara abandonar el lloc de les arrels per necessitat per perdre’s en altres mons. Buscats o forçats. Arribat el moment, el mínim és poder tornar uns dies al niu per rebre la calor de l’autèntica llar, recuperar-ne l’olor i deixar-se embolcallar per una lleugera enyorança. Quan això és un impossible, Nadal es converteix en un pou en el qual només la cuirassa de la necessitat i l’orgull de la supervivència permeten evitar la caiguda.

Refugi a Waterloo

Carles Puigdemont i Casamajor (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) va decidir buscar-se un refugi protector lluny de casa per tot el que sabem. I també per tot el que ha passat recentment i que coneixem de sobres, pot pensar que, potser, aquestes siguin les seves últimes festes a Waterloo.

La política fa estranys companys de llit, empeny a fer de la necessitat virtut, obliga a empassar-se molts gripaus en dejú i a rectificar postulats que s’havien venut com uns principis inalterables. La mateixa política incita a no acomplexar-se per això, a negar algunes evidències i a matisar els pactes argumentant context i saludant solucions. Pedro Sánchez està demostrant ser un campió en aquests combats. A Puigdemont li costa més. És lògic. Quan se li ha demanat a la feligresia que pugi a la muntanya perquè al darrere hi ha la terra promesa, és costós dir-li que en baixi perquè la boira que no amaina cobreix l’horitzó. Per això les excuses es converteixen en suposades raons i les paraules escrites es voldrien evanescents. El relat condiciona, però el text queda.

Reunió amb Sánchez

Notícies relacionades

La metròpoli cuidadora i competitiva

Els catalans dediquen el doble de temps "a les xarxes" que a la família

Per il·lustrar el canvi es necessiten imatges. Com la de la trobada personal i intransferible, pública i notòria, entre tots dos líders. La cita ja té compromís encara que no data. Serà després de l’aprovació de la llei d’amnistia. Ningú és capaç de marcar un dia concret al calendari però tampoc ningú està en condicions de defugir-la. Els pactes s’han d’escenificar per incòmode que sigui el xoc de mans. Després d’aquesta, vindrà la instantània següent, la del retorn de Puigdemont a Catalunya. Una gesta que molts voldran multitudinària per mantenir viva l’èpica, ara esvaïda, tal com algunes veus ja prediquen.

La prudència, no obstant, convida a tranquil·litzar els ànims i a preservar els esperits. No perquè puguin fallar els mecanismes, que qui sap, sinó perquè la imprescindible recuperació de la normalitat absoluta necessita girar pàgina amb humilitat i calma. El passat recent pesa massa. I com en qualsevol acord, totes dues parts han fet les seves concessions. Res millor, doncs, que celebrar la tornada en família i no parlar del que separa per no burxar en ferides ni incidir en disgustos. Com per Nadal.