PISA i la cultura de l’esforç
S’ha tendit cada vegada a un excés de protagonisme de la ludificació en els processos d’aprenentatge
L’ informe PISA del 2022, el primer de l’era postpandèmia recentment presentat, dona uns mals resultats a nivell global, pèssims a nivell estatal i clarament alarmants en el cas de Catalunya. Òbviament en cap dels casos el retrocés dels escolars és atribuïble a una única causa ja que la mateixa pandèmia, la pluralitat cultural i lingüística existent en moltes aules, la persistència de desigualtats al seu si i entre els centres educatius públics i privats i la falta de recursos per revertir-les, la introducció massiva i no sempre útil i justificada de les noves tecnologies en els processos d’aprenentatge, els abundants canvis normatius o la devaluació del paper dels mestres són algunes de les múltiples raons que poden ajudar a explicar el retrocés.
Des del meu punt de vista, no obstant, i sense minimitzar la importància de les anteriors hi ha una raó de fons que incideix en el declivi i que té a veure amb l’adopció d’una determinada concepció de l’educació que s’ha anat imposant en contraposició a la clàssica idea de la lletra per les anques entra tan gràficament plasmada per Goya en la seva Escena d’escola. En el que probablement ha constituït un abús flagrant i contraproduent d’alguns moderns mètodes educatius s’ha estès cada vegada més a una devaluació de la cultura de l’esforç en els processos d’aprenentatge i a un excés de protagonisme de la ludificació en aquests processos que no només han traslladat la idea que per aprendre cal divertir-se sinó que erròniament se n’ha deduït que això implica la llei del mínim esforç.
Notícies relacionadesI aquesta desoladora concepció ha impregnat tots els nivells educatius com il·lustra el fet que en una oposició a la qual em vaig presentar recentment per optar a una plaça de professor universitari a la UB un membre del tribunal em va criticar que per impartir una assignatura de l’especialitat de Teoria Política només utilitzés llibres com a material didàctic. La meva sorpresa va ser majúscula i no només perquè no se m’acut millor manera d’aproximar-se a l’estudi dels textos clàssics que llegint textos clàssics, sinó perquè la crítica traspuava la idea que llegir llibres suposa un avorrit i majúscul esforç de què cal deslliurar els estudiants universitaris i de la qual es deduïa la necessitat d’introduir materials en un altre tipus de suports, no necessàriament més útils però sí amb un component lúdic més gran –com si llegir no fos un plaer– que pogués resultar més atractives per a les noves generacions natives digitals. El patró és el mateix: aprendre amb un nivell de diversió més gran i amb menys nivell d’esforç.
Però aquesta màxima no sempre és certa. Cal dir la veritat i és que com tot en la vida, aprendre exigeix esforç, m’atreviria a dir fins i tot que molt esforç, que no sagni. I que els esforços, tot i que en aquest cas tinguin com a recompensa el coneixement, no sempre són divertits.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Situació de vulnerabilitat L’ajuda de 115 euros al mes que ja pots demanar a la Seguretat Social
- Tècniques delictives Avís de la Policia Nacional quan arribis a casa: «Si els veus, no toquis res»
- Les pluges a Catalunya deixen els pantans per sobre del 18%
- El futur hospital del Vallès Occidental crearà un barri
- "No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- El tauler polític Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya
- Feijóo apel·la als votants que el 2017 van donar la victòria a Cs
- Els socis del PSOE volen mantenir la legislatura amb Sánchez o sense
- ‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat