Espanya és el segon país de la UE amb més diabètics: gairebé sis milions de malalts diagnosticats

Espanya es pot penjar la preocupant medalla de ser el segon país de la UE amb més persones amb diabetis, només per darrere d’Alemanya. L’augment de la incidència d’una malaltia que pot ser mortal i danyar molts òrgans està relacionat amb l’estil de vida poc saludable i l’increment del sobrepès. És la creu d’una malaltia que també presenta llums, ja que els avanços tecnològics i farmacològics estan possibilitant un control més precoç i eficaç i millorant la qualitat de vida, segons destaca la Societat Espanyola de Diabetis (SET) amb motiu del dia mundial de la malaltia, que se celebra aquest 14 de novembre.

A Espanya es calcula que hi ha gairebé sis milions de persones amb diabetis, xifra que suposa que la prevalença s’ha incrementat més d’un 40% des del 2019 i assoleix el 14,8% de la població, la segona taxa més alta d’Europa, on la mitjana és de 9,2%. Es tracta d’estimacions oficials, que no inclouen tots els casos perquè es calcula que gairebé la meitat de persones, sobretot amb diabetis de tipus 2, no estan diagnosticades a causa que és una malaltia que «de vegades no dona símptomes i hi ha un percentatge alt d’adults que no va mai al metge i, per tant, no els fan les anàlisis de glucèmia que permetrien detectar-la», segons explica Antonio Pérez, president de la SET.

L’especialista remarca que l’increment de la incidència es deu a l’augment de l’obesitat i a l’envelliment de la població, per la qual cosa bona part dels casos són prevenibles amb una dieta saludable i exercici físic.

En la lluita contra l’avanç de la malaltia, un altre dels grans peròs és la falta d’«educació diabetològica» a causa del fet que la saturació del sistema sanitari impedeix que els professionals puguin acompanyar adequadament el pacient en el procés d’incorporar el tractament en el seu dia a dia i els aveanços tecnològics per mesurar el sucre a la sang o subministrar insulina.

La falta de formació

Els metges tampoc disposen de prou temps per tutelar-lo en el seu canvi d’estil de vida. No obstant, hi ha estudis que demostren que una correcta formació en pacients amb diabetis tipus 2, la més prevalent (suposa el 95% dels casos), pot arribar a reduir un punt les concentracions de glucosa a la sang, una minva molt més gran de la que proporcionen els fàrmacs.

La formació és un dels grans reptes ja que entre el 46% i el 63% dels pacients amb tipus 2 no tenen un control estricte dels seus nivells de glucosa durant els primers cinc anys després del diagnòstic –que són clau per reduir les possibles complicacions a llarg termini– i un alt percentatge no aconsegueix perdre pes.

Malgrat tot, també hi ha «moltes raons per ser optimistes en la gestió de les persones amb diabetis tipus 2, ja que nous tractaments i eines han millorat el pronòstic i la qualitat de vida i potser, en un futur, podrien permetre la curació definitiva de la malaltia», segons sosté el doctor Pérez.

Entre els principals avanços en aquest tipus de diabetis destaquen els fàrmacs orals i injectables per al tractament de la hiperglucèmia i les malalties associades que «redueixen el pes corporal i tenen efectes beneficiosos en la protecció cardiovascular i renal».

Les bombes d’insulina

Quant a la diabetis tipus 1, que se sol diagnosticar en la infància o joventut, no es pot prevenir i és més perillosa ja que el pàncrees no produeix insulina i, per tant, les cèl·lules no poden absorbir el sucre per produir energia, la gran novetat són els sistemes d’alliberament d’insulina, que s’ajusten a les modificacions de glucosa i permeten que els pacients no hagin de fer-se tants controls de sucre, cosa que millora la seva qualitat de vida.

Els avanços, no obstant, s’estan trobant un problema en el camí: el desproveïment d’alguns fàrmacs, a causa que els medicaments que ajuden a controlar la diabetis tipus 2 –de la família d’antagonistes del receptor de GLP-1– també ajuden a aprimar-se, s’han posat de moda i hi ha tal augment de la demanda que els fabricants no donen l’abast. Se sospita que alguns metges els estan prescrivint per a persones amb sobrepès però que no són diabètiques, i per tant, fora de les condicions autoritzades. I també hi ha qui els aconsegueix sense recepta.

Tot això està provocant «una sobrecàrrega en el sistema, perquè si els pacients no troben el medicament, acudeixen al seu metge buscant-ne un altre i hi ha vegades que alguns dies no n’hi ha cap disponible», apunta Pérez, que vaticina que el desproveïment continuarà al llarg del 2024.

Les demandes dels pacients

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Al seu torn, Juan Francisco Perán, president de la Federació Espanyola de Diabetis (FEDE), que representa els pacients, corrobora que la situació està provocant «malestar» entre els afectats, tot i que «no ha suposat un greu problema perquè hi ha alternatives terapèutiques que poden substituir la utilització dels medicaments» que escassegen.

Un altre dels problemes que es troben els pacients és «la falta d’equitat» entre les 17 comunitats, ja que algunes autonomies incorporen els últims avanços en la cartera de serveis i d’altres «van més lentes del que esperàvem». Davant d’això, la principal demanda de FEDE és que «els pacients participin en la presa de decisions», sobretot les que afecten les relacionades amb quina nova tecnologia i quins fàrmacs es financen i quins no, que s’incrementi la formació dels malalts i que s’ofereixin «tractaments individualitzats».