Quan el teu fill no hi veu bé (i tu ho ignores)

Detectar un problema de visió en els nostres fills petits –des d’un defecte de graduació (miopia, hipermetropia o astigmatisme) fins a un ull gandul o l’estrabisme– no és fàcil. Hi ha gestos repetitius que ens poden donar pistes, com entretancar les parpelles, inclinar el cap cap a un costat, tenir els ulls vermells o un llagrimeig constant. No obstant, en la majoria dels casos, els símptomes són tan subtils que passen desapercebuts. De fet, els oftalmòlegs estimen que vuit de cada deu pares de nens amb problemes de visió ignoren que el seu fill no hi veu bé.

La solució passa per la prevenció i per les revisions oftalmològiques, especialment entre els 3 i els 5 anys, «l’edat crítica per detectar un problema i tractar-lo a temps», explica el doctor Javier Fernández, de la Clínica Vila Parc, que recorda que la visió completa la seva maduració entorn dels 8 o 9 anys.

Els problemes de còrnia o les cataractes congènites són infreqüents en la població infantil. No passa el mateix amb l’ambliopia, coneguda popularment com a ull gandul. Es tracta del problema de visió més freqüent en l’edat pediàtrica i afecta el 6% dels nens i les nenes. És una alteració per la qual es frena el desenvolupament visual d’un ull a causa de l’absència d’un estímul visual correcte. La seva detecció primerenca és complicada, ja que el nen ho compensa amb l’altre ull. «Si la detectem tardanament no respondrà adequadament als tractaments disponibles i pot limitar l’agudesa visual de manera permanent per a tota la vida», explica el metge.

Les patologies no tractades poden tenir, a més, repercussió negativa en el rendiment escolar. «Un nen que no hi veu bé deixa de prestar atenció a classe perquè no és capaç de processar correctament la informació», destaca el doctor Fernández.

Malgrat que els professors solen estar molt atents a possibles problemes entre els seus alumnes, en el cas de la visió és difícil que un menor s’expressi bé i expliqui què li passa. No són conscients de la seva limitació. «Llegeixen borrós, els costa concentrar-se en la lectura i no presten gaire atenció. Però ell no coneix altra cosa i pensa que és normal», recorda el facultatiu.

El repte més gran de l’oftalmologia és –afirma Fernández– controlar el ‘boom’ de pacients amb miopia que s’espera per als pròxims anys. De pares no miops, pot néixer un nen miop i de pares miops pot néixer un nen no miop. El problema amb l’abús de les pantalles a edats cada vegada més precoces és la quantitat de temps que aquest nen passa sense esforçar la seva visió en llarga distància ni parpellejar.

En el recent assaig sobre salut visual ‘Obre els ulls’, la biòloga i doctora en Neurociències Conchi Lillo assegura que la relació directa entre els dispositius electrònics i el fet que cada vegada hi hagi més nens i nenes miops no s’ha comprovat científicament. Les pantalles «són còmplices, però no culpables directes de la miopia», defecte de la vista que té factors genètics i ambientals. A Espanya, segons l’INE, el 25% dels menors entre 6 i 15 anys són miops.

Notícies relacionades

"Hi ha resignació, com si fos part de la feina aguantar-ho"

Els primers 19 ibis ermitans ‘aterren’ a l’Empordà

Lillo explica que les últimes investigacions el que sí que han demostrat és una relació directa entre la miopia i la falta d’exposició a la llum natural. El que els passa als nens i les nenes que passen moltes hores amb pantalles (o amb llibres de paper) és que els seus ulls no secreten dopamina. Si ho fessin, s’inhibiria el creixement de l’ull i s’evitaria l’allargament típic produït en la miopia. Conclusió: els nens i les nenes han de passar més temps fent activitats a l’aire lliure.

El doctor Fernández recorda que els menors de 3 anys no haurien d’utilitzar dispositius electrònics. Entre 3 i 6 anys el límit hauria de ser una hora al dia i entre 6 i 12 no hauria de passar de dues. «Si millorem els nostres hàbits, reduint l’ús de pantalles i fent activitats a l’aire lliure per no fomentar les tasques en visió pròxima, estarem prevenint futures miopies», conclou l’oftalmòleg.