Àlex Salleras, professor: «Vam dir que prohibiríem els mòbils i les famílies van aplaudir»

-¿Què va passar perquè fessin el ‘clic’?

-Al gener, tornant de vacances de Nadal, vam veure que la situació era insostenible; es va fer evident que la relació que els adolescents tenien amb les pantalles no era gens saludable i ens vam posar estrictes amb la normativa d’ús que teníem.

-¿Què deia, aquesta normativa?

-Que sempre que fes falta per a una activitat lectiva es podia utilitzar el mòbil, però que als passadissos no es podia utilitzar perquè era un espai de trànsit. Que a la biblioteca i la cantina es podia utilitzar sempre que no molestés la resta; i el pati era d’ús lliure a la zona dels arbres. Però, acostant-nos a final de curs, vam veure que ens havíem de replantejar coses, també l’ús dels ordinadors dins de les aules. Regular-ne el temps d’ús, explicar a les famílies quant temps estimàvem que els faria falta l’ordinador per treballar a casa... Perquè també ens trobàvem famílies que ens deien ‘és que es passen tot el cap de setmana fent deures’. I nosaltres sabíem que això era impossible. No posem deures; en tot cas han d’acabar tasques que no s’han acabat a classe o treballs en grup. 

-¿L’impuls definitiu per a la prohibició va ser la pressió de les famílies?

-Va ser un element important. Les famílies de sisè de primària que estaven a punt d’entrar als tres instituts van crear una plataforma a la qual nosaltres, com a centre, ens vam afegir.

-¿La promoció que acaba d’entrar és la primera en anys en què una part important de criatures aterra encara sense mòbil?

-El curs passat hi havia uns 15 alumnes dels 90 de primer d’ESO que entraven sense mòbil, tot i que durant el curs van anar caient. El Nadal n’és la data clau. Aquest any, el grup és una mica més nombrós, però no gaire més. Un dels objectius de la plataforma era retardar al màxim l’arribada del mòbil a les vides dels seus fills, i veien que un dels espais en els quals s’exercia més pressió perquè el tinguessin era l’institut. Però també ens preocupen altres coses.

-¿Quins?

-Com a societat, acabarem convivint amb les pantalles i els hem d’acompanyar en l’ús de tot això, i aquesta era la nostra aposta. Sempre hem cregut que incorporar el mòbil com a eina fa que incorporin també aquesta relació més saludable amb aquest, però el que estàvem veient des de la covid és que l’impacte que tenia el nostre acompanyament era molt petit en comparació amb el cost que acabava tenint. El cost és que nosaltres acabem facilitant l’accés a una tecnologia des dels 12 anys. Que no era del tot cert, perquè el mòbil el portaven ells de casa, però...

-Restava més que sumava...

-La nostra preocupació aquí era com es relacionaven entre ells i com es relacionaven amb les pantalles. Els tres últims cursos hem pressionat molt per tenir espais d’oci dinamitzats: l’espai ‘maker’, l’aula d’expressió, l’aula de música, esports guiats amb tornejos i competicions; a la biblioteca, un club de lectura, un dia de ràdio... tot això per dinamitzar l’hora del pati. Però ens costava molt que els nois s’acostessin a aquests espais. No eren prou atractius.

-Era més temptador fer ‘tiktoks’ al pati, clar...

-¡Fer ‘tiktoks’ en el millor dels casos! Estem parlant de consumir. Fer ‘tiktoks’ encara suposa crear una coreografia... I consumir a la carta; si els primers tres segons no m’atrapen passo al següent, i si no al següent.

-¿Com gestionen la prohibició?

-No parlem de prohibir, sinó de ser un espai lliure de mòbil. Hem basat l’aplicació de la norma en la confiança i la convivència. Els diem: ‘Aquest és un espai lliure de mòbils, nosaltres no el volem veure’, i si veiem el mòbil, truquem a la família i els recordem que no el poden portar

-¿I funciona?

-Sí. Al pati estan més moguts. Hi ha més moviment als bancs; més moviment a l’espai ‘maker’, a la biblioteca, tornen a jugar a jocs de taula. L’objectiu que es relacionessin en aquests espais de relació s’ha complert. Tenim escenaris de socialització molt més rics.

-¿I què han canviat en relació amb la resta de dispositius?

-A primer d’ESO aquest any no els hem entregat els ordinadors i per a casa. Són a l’aula. El nostre objectiu és que l’alumnat tingui estratègies d’autoregulació, que tinguin un consum conscient, que hi hagi una digitalització saludable; que aprenguin a establir el criteri per davant del desig, que és difícil, però això també és formar persones. Fa cinc anys la gestió era fàcil, però tot ha anat molt ràpid. Els hàbits de relació de les famílies amb les pantalles han canviat moltíssim des de la covid. Tothom té el seu compte de Netflix i consumeix el que vol, quan vol i durant el temps que vol. A l’institut abans, quan posàvem una pel·lícula per introduir algun tema, era una festa. Ara si arribem a classe amb una pel·lícula a l’aula sortim amb la pel·li entre les cames. Impossible, impossible.

-¿De veritat? ¿Per què?

-Perquè és llarga, perquè ja l’he vist, perquè n’he vist la seqüela o la preqüela... Ja no mirem pel·lícules.

-¿Com organitzen ara els portàtils a primer?

-Doncs quan cal fer un exercici s’aixequen i l’agafen i, quan acaben, el guarden. La diferència amb els de quart és que els de quart entren a la classe i obren l’ordinador, per no agafar la porta i marxar. I els dius: ‘Eh, que us vull veure les cares’, i després l’abaixen i tal. En el moment en què no tenen l’ordinador a sobre de la taula és diferent.

-¿I amb els grans, hi han introduït algun canvi?

-Tot això comença, també, perquè el curs passat vam estar parlant amb el grup que ara és a tercer per replantejar-nos quina relació volien tenir amb les pantalles. I van ser ells els que ens van dir que potser feia falta que els ajudéssim, que hi hagués un espai on deixar la pantalla i anar-la a buscar. D’aquestes converses en van sortir canvis d’actitud. Es van adonar que realment es passen moltes hores consumint pantalla.

-¿Com estan portant la prohibició?

-Són els primers que veuen que quan surten al pati, si no els sona a la butxaca el missatget de torn, es mantenen connectats a la conversa. No hem hagut de torejar grans batalles. Les batalles són amb l’alumnat que ja té una confrontació sistèmica amb l’adult. Si jo no puc treure el mòbil, el deixo a sobre de la taula. O, com que estic sortint, agafo el mòbil i el porto a la mà, com una arma de lluita que té. Com amb el fumar, qui surt amb el cigarro a l’orella, no estic fumant però busco el límit.

-¿I el conjunt de les famílies, com ho han acollit?

-En la reunió d’inici de curs de grau mitjà, quan vam explicar la mesura les famílies van aplaudir.

-Entenc que no passa sovint, això.

-No. I menys aplaudir quan dius que prohibeixes alguna cosa. I quan vam enviar el correu a la resta de famílies també vam rebre molts correus felicitant-nos i agraint la mesura. Però nosaltres en aquests correus també els demanàvem corresponsabilitat. La mesura més fàcil que podíem prendre era aquesta. La feina la tenen les famílies a casa; si no, l’únic que farem és que durant set hores al dia no hi tinguin accés.

-¿Què li sembla que la consellera aposti per no prohibir i delegui en els centres?

-Coincideixo amb la consellera en el fet que la prohibició no és la via; nosaltres no hem prohibit els mòbils per sempre; però ara mateix nosaltres no sabíem per on anar. I quan ho hem plantejat a les famílies hem acordat un pla de xoc; però l’objectiu és que puguem portar el mòbil a sobre i hi tinguem una relació sana. Igual que hem après a conduir amb cinturó de seguretat a menys de 120 per l’autopista. Amb el mòbil ha de passar això, i segurament això passa perquè es legisli. Que hi hagi una normativa superior sobre l’edat d’arribada dels mòbils a un nen... Però això no és només una qüestió d’educació, també ho és de salut.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

-De fet, Salut opina diferent d’Educació.

-Ens hem de posar d’acord, en això. Prohibint el mòbil a l’escola el problema continua sent-hi, només obrim un parèntesi.